Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El tractat de la Simfonia de Ràfols

Classificació temàtica: Sense classificar

Ecos tardíos del repertorio internacional y la música instrumental en España: El Tratado de la Sinfonía (1801) de Antonio Ràfols.

Antonio Ezquerro Esteban, Oriol Brugarolas Bonet.

Editorial Anagrama SAU, Barcelona, 2023. 250 pp.

ISBN: 978-84-9144-427-5

Consonantia

El segon volum de la col·lecció Consonantia, dedicada a difondre el llegat custodiat pel CRAI (Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació) del Fondo Antiguo de la Universidad de Barcelona, ens ofereix l’estudi crític Ecos tardans del repertori internacional i la música instrumental a Espanya: El Tratado de la Sinfonía (1801) de Antoni Ràfols. En realitat, es tracta d’una edició facsímil del Tratado de la Sinfonía, publicat l’any 1801 per Antoni Ràfols i Fernández (1757-1830), violinista, organista i compositor català al servei de la Catedral de Tarragona durant 48 anys.

Hi aborda el gènere simfònic des d’una perspectiva teòrica, diferenciant entre la música destinada al temple i la música teatral. Critica la influència excessiva de la música escènica sobre la música eclesiàstica, argumentant que les simfonies del seu temps no s’ajustaven a les regles de l’art i la raó, i que el seu caràcter no era adequat per al context litúrgic. Per a això, defineix la “sinfonía” com un conjunt ordenat de diversos instruments que solen escoltar-se en teatres, temples i altres espais, segons l’ocasió, i censura la pràctica d’aplicar aquest terme a gèneres musicals diferents de la sinfonía pròpiament dita.

En la seva disquisició hi queden reflectides les tensions culturals de l’època, amb una música espanyola influïda pel pes de l’element eclesiàstic i l’arribada de novetats de l’exterior, orientades cap a àmbits profans i civils, davant l’espectacle operístic i l’ascens de la música instrumental. En aquest sentit, connecta amb els principals debats estètics del moment sobre la música religiosa enfront de la instrumental, l’ús de determinats instruments dins l’església, la confusió terminològica fruit de certes modes i la confrontació entre esquemes, maneres i gèneres tradicionals davant la irrupció d’allò forani, allò modern, percebut sota el mantell de la frivolitat de l’italià en contrast amb la gravetat espanyola. Ergo, el seu posicionament és marcadament conservador, reaccionari. En conseqüència, aquest Tratado de la Sinfonía, dividit en dos grans blocs (13 capítols i 5 capítols), s’erigeix com un testimoni de l’activitat musical a les esglésies espanyoles, on es programava música instrumental, tant pròpia com estrangera, amb regularitat.

El text del músic vilanoví, que en el moment de la publicació del seu llibre formava part activa de la capella de música de la catedral de Tarragona —ciutat on acabaria els seus dies—, va precedit per tres aportacions d’investigació d’altíssim calat, imprescindibles per comprendre en la seva totalitat l’abast teòric de Ràfols. La primera, titulada Reivindicación del estudio de la tratadística musical en la musicología española, és signada per Antonio Ezquerro Esteban, Oriol Brugarolas Bonet —tots dos editors del volum— i Carmen Álvarez Escandel, i posa en relleu la importància dels tractats teòrics que, sobretot a partir del segle XVIII, es van publicar en l’àmbit hispànic, subratllant la necessitat de la seva revisió crítica dins de la investigació musicològica actual. A La gallarda sinfonía y su largo camino, de la Universidad de Oviedo, María Sanhuesa Fonseca traça una panoràmica del procés històric mitjançant el qual la simfonia es va consolidar com a forma musical autònoma, amb una atenció especial als estudis teòrics espanyols que van contribuir a la seva definició (Feijoo, Cerbellón de la Vera, Rodríguez de Hita, Iriarte, Marqués de Ureña, entre d’altres). Finalment, Montserrat Canela Grau, professora de la Universitat Rovira i Virgili, presenta una aproximació dual: d’una banda, una reconstrucció biogràfica de Josep Ràfols amb atenció a la seva tasca a la catedral tarragonina; de l’altra, una anàlisi detallada dels diversos capítols del Tratado, destacant-ne les aportacions a la teoria musical. D’aquesta manera, el conjunt articulat des de perspectives complementàries confereix al volum una solidesa crítica i un valor intel·lectual que excedeixen amb escreix la mera edició d’una font històrica.

Per cert, cal matisar l’afirmació sobre Rousseau i Adorno com a filòsofs convertits en teòrics de la música en contraposició als nombrosos músics assimilats a filòsofs: ambdues personalitats pertanyen a aquesta darrera categoria i no pas a l’altra, com s’afirma a la pàgina 17, ja que també van ser compositors amb obra enregistrada.

En definitiva, es tracta d’un treball que abanderà el nivell dels centres superiors d’investigació científica i que amplia el camp de la recuperació patrimonial gràcies a testimonis que, cal insistir-hi, presenten un evident grau d’especialització i que, en principi, s’adrecen a un públic amb formació prèvia en musicologia. Tanmateix, la claredat expositiva, el rigor metodològic i la rellevància dels temes tractats poden resultar accessibles i estimulants per al lector curiós, per a l’aficionat a la música espanyola del segle XVIII o per a qualsevol persona interessada en els fonaments teòrics i historiogràfics que sostenen la investigació musicològica contemporània; tret, això sí, dels capítols en què Ràfols ofereix una “disertación crítico-música en que se reprueba el uso de terminar los tonos menores en tercera mayor” amb què conclou el seu tractat.

Albert Ferrer Flamarich