Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Despacio el mundo

Classificació temàtica: Sense classificar

Despacio el mundo.

Ramón Andrés

Acantilado, Barcelona, 2024 (398 págs.)

IBSN: 978-84-19958-17-4

Acantilado

El nou llibre de Ramón Andrés, publicat, com és habitual, per Acantilado, desplega una altra proposta ambiciosa i fascinant que endinsa el lector en un maridatge entre pintura de temàtica musical i una àmplia selecció d’obres, majoritàriament de l’edat mitjana i l’època moderna. Més enllà de les referències a l’organologia o de les oportunes pinzellades biogràfiques i de context social al voltant dels pintors (i alguna pintora), allò veritablement substancial són les múltiples derivacions simbòliques recreades en un exercici d’hermenèutica i erudició. A partir d’aquí, es teixeix un relat sobre el fet musical transformat en signe i mite, implícit en tots els testimonis recollits, i es mostra com el punt de fuga i l’arquitectura de la composició plàstica estructuren un ordre visual que emmarca l’acte d’afinació i la vibració musical. Des d’aquesta perspectiva, les pintures no només capten aquell instant sonor, sinó que el converteixen en un present absolut, una suspensió del temps on l’art i la música esdevenen experiència estètica.

Per aconseguir-ho, l’autor estableix un recorregut de cinquanta-dos capítols breus, d’entre quatre i deu pàgines per pintura, a més d’un annex batejat com a Museo del oído, que inclou obres fins al segle XXI. Aquesta secció, impresa en paper més gruixut i a color, ocupa una quarta part del volum i complementa aquest magnífic compendi iconogràfic musical que, sens dubte, esdevé un manual de referència per a aficionats, estudiants i professionals. En aquest sentit, connecta directament amb títols anteriors com Claudio Monteverdi. Lamento della Ninfa (Acantilado, 2017) i El luthier de Delft. Música, pintura y ciencia en tiempos de Vermeer y Spinoza (Acantilado, 2013), on va abordar la riquesa cultural dels Països Baixos des de diferents perspectives. Per cert, com en aquests títols, l’edició manté l’estil auster i elegant característic d’Acantilado, tot i que, una vegada més, cal lamentar l’absència d’un índex onomàstic i d’un altre que enumeri les il·lustracions amb els títols de les pintures i gravats, un fet que facilitaria una consulta més àgil i precisa de la vasta quantitat de noms i obres tractades.          

Al llarg d’aquest estudi, Ramón Andrés s’endinsa en una pluralitat de figures, obres i visions que mostren sorprenents connexions i referències. Una concepció que remet a allò que ja afirmava Sant Isidor de Sevilla a les seves Etimologies: cap disciplina pot aspirar a la perfecció sense la música. En aquest sentit, aquest llibre també construeix una arquitectura vibracional en què la música vertebra un discurs que abasta allò físic i metafísic, allò profà i sagrat, allò vulgar i culte, elaborant assajos enciclopèdics d’història cultural. Així, el músic i escriptor navarrès escolta i esculpeix aquest silenci, aquest interstici temporal que revela el misteri de l’art i com l’art ens vincula al misteri a través d’una extensa selecció de pintures. La seva proposta transita múltiples camps: des de la càrrega etimològica de conceptes i idees fins a l’ús d’elements i objectes com els daus, valors existencials com la humilitat, afectes com la melangia i teories –gairebé dogmes de l’època– com el concepte cristià de la música celestial i la figura de l’àngel músic, hereu de tradicions ja presents en el món antic. Aquestes, per cert, es van desenvolupar simultàniament en la cultura hebraica i en la filosofia grecoromana, la convergència de les quals fou essencial en el sincretisme alexandrí.

Escrit des d’aquesta talaia de coneixement i maduració experiencial que concedeix una vida consagrada a l’art, tant en la seva pràctica com en la seva reflexió, el llibre confirma, una vegada més, la capacitat magistral de Ramón Andrés per oferir una transversalitat discursiva tenyida d’un halo poètic més filosòfic que literari. Això el situa dins la tradició dels historiadors amb gran talent narratiu i habilitat evocadora, capaços de mantenir viu el relat tot esquitxant subtilment la historiografia convencional. Tot plegat li permet situar-se en un espai de llibertat en la composició global del llibre, que recorda una mena de fitxa museística expandida. El seu objectiu, però, no és oferir un simple llibre de consulta, sinó crear una obra que desperti la curiositat i impliqui el lector en una erudició assimilable sense esforç, fruit d’una contemplació on la curiositat i la receptivitat es transfiguren en gest estètic i substància hermenèutica. En aquest procés, es desplega la potencialitat d’un saber i un existir veritablement humanístics, que és també una postura política en un món tecnològic, accelerat i mercantilitzat. Un món que, en el seu afany de perfeccionar l’essència de l’humà, acaba oblidant la seva substància més profunda, tal com ja apunta el pròleg, on aquesta concepció queda esbossada.

En resum, es tracta d’un volum singular en la seva forma, que reafirma les credencials d’un intel·lectual savi i humil. La seva proposta no busca oferir un coneixement tancat i definitiu, sinó convidar el lector a transitar un procés d’assimilació pausat, on la lectura, l’observació i la reflexió esdevenen una experiència de contemplació. Un exercici que, com suggereix el mateix títol del llibre, s’ha de fer “despacio”.

Albert Ferrer Flamarich