Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El problema Puccini

Classificació temàtica: Sense classificar

El problema Puccini. Ópera, nacionalismo y modernidad.

Alexandra Wilson.

Acantilado. Barcelona, 2024. 409 págs.

ISBN: 978-84-19958-27-3

Acantilado

Amb el retard habitual amb què arriben els referents internacionals no coberts pel vel mediàtic, la tardor de 2024, el tenaç i reeixit segell editorial Acantilado va publicar El "problema" Puccini de la musicòloga i historiadora cultural Alexandra Wilson; una obra que, tot i haver estat publicada originalment en anglès fa ja 17 anys, ens ha arribat enguany, coincidint amb el centenari de la mort del compositor. Aquesta demora, però, no resta valor a la rellevància de l’assaig; al contrari, en reforça la importància a l’hora de revisitar l’anàlisi crítica d’un compositor com Puccini, l’impacte del qual en la música i la cultura continua sent objecte de debat i reavaluació.

 

El llibre de Wilson s’inscriu en una pràctica àmpliament desenvolupada en els estudis culturals contemporanis, centrada en la recepció de les obres, i que ha estat aplicada amb èxit per la musicologia per examinar la presència i les relacions de compositors internacionals en l’àmbit periodístic i els escenaris musicals. Aquest enfocament posa especial atenció als teatres, que esdevingueren centres neuràlgics de la vida musical de l’època. En aquest marc, cal considerar que, a partir del segle XIX, la crítica es va convertir en un agent indispensable dins el panorama sociocultural i va adquirir un lloc preeminent en els diaris. Aquesta activitat, inicialment tímida i relegada a les primeres columnes, va evolucionar fins a esdevenir un gènere més extens i complex, amb un protagonisme creixent en l’opinió pública; que, a més, abastava des de les seccions dels diaris fins a les revistes especialitzades, i es manifestava en formats diversos, des de la il·lustració o la glossa fins a l’opuscle. Aquest procés és analitzat amb detall per l’autora al llarg de les quatre-centes pàgines d’aquest volum, on dissecciona com la crítica musical va avaluar artísticament les òperes puccinianes, la seva personalitat pública, la rellevància social, l’acceptació per part del públic i la dimensió nacional del compositor com a principal operista italià. Tot això en unes dècades en què, paral·lelament, es va consolidar una crítica musical més formada, allunyada del diletantisme que havia predominat fins aleshores.

Aquests enfrontaments, tan recurrents com viscerals, revelen la importància dels discursos crítics en la configuració de la reputació del compositor, aportant-nos més informació sobre els defectes i limitacions de la mentalitat dels seus contemporanis que no pas sobre les seves pròpies òperes. D’aquesta manera, Alexandra Wilson presenta una anàlisi detallada i fonamentada del corpus creatiu de Puccini i la seva recepció, tot examinant la diversa influència del context social, polític, cultural i històric en què es va desenvolupar el compositor: des del panorama polític de la Itàlia de finals de segle fins a l’ambient teatral, passant per les tendències i publicacions que propagaren crítiques sobre els seus estrenes, reposicions i els debats al voltant de la seva figura. Aquestes crítiques van reflectir posicions sovint antagòniques, amb opinions extremades tant per denigrar-lo com per exalçar-lo, convertint-se en un veritable camp de batalla ideològic on es van lliurar intensos enfrontaments entre partidaris i opositors. Per a això, Wilson analitza com els comentaris sobre Puccini no només van reflectir la seva recepció estètica i l’impacte en el públic, sinó també com van esdevenir eines de poder, sovint impregnades d’ideologia i obertes a la conflictivitat que demostren les complexes relacions entre l’art, la societat i aquells que Zola definia com a “agents de l’ordre”; és a dir, la crítica.

Aquests eixos temàtics i la seva transformació abracen una perspectiva que transcendeix l’estrictament musical per il·luminar les dinàmiques culturals del seu temps: des de la manipulació del concepte d’italianitat fins a la convivència amb l’Art Nouveau, especialment al voltant de Madama Butterfly i l’acusació de ser una òpera decorativa i decadent; passant per allò que es considerava modernitat en el llenguatge musical entre 1910 i 1920, vinculat a la creixent controvèrsia sobre el seu internacionalisme i les premières musicals de La fanciulla del West i La rondine, celebrades fora d’Itàlia. Quelcom que, sens dubte, està estretament relacionat amb els discursos i les pràctiques nacionalistes que culminaren amb la consagració definitiva de Puccini com a ídol nacional, tal com reflecteix la majoria de les necrològiques. També ens situa en context per comprendre el nou tipus de personatge femení, distant de l’heroïna sentimental i burgesa que la tendència maquinista abominava. Igualment, planteja una digressió sobre el teatre de titelles associat a l’avantguarda i els dubtes encoberts entorn del personatge de la princesa Turandot.

 

De la mateixa manera, Wilson s’atura a examinar la influència de les teories darwinistes en manifestos artístics i intel·lectuals, idees, tòpics i acusacions d’un cert talibanisme intel·lectual per a l’època –si se’m permet l’anacronisme terminològic– articulat mitjançant una retòrica marcadament política, bel·ligerant i imperialista, que havia enterrat el vell patriotisme risorgimental i que va anar ressorgint en ocasió de diverses estrenes. De fet, indaga en la perversa influència de Sexe i caràcter d’Otto Weininger, una obra que sintetitza bona part de les retòriques de les aberracions teòriques, retòriques, socials i polítiques, culminant en diverses apoteosis descarnades i insultants. Aquestes van des de les diatribes avantguardistes de Marinetti fins al llibre Musicisti contemporanei (1914) d’Ildebrando Pizzetti, passant, especialment, per Giacomo Puccini e l’opera internazionale (escrit el 1910 i publicat el 1912) de Fausto Torrefranca. Aquest últim assaig va esdevenir el paradigma dels atacs contra el compositor i Wilson li dedica un capítol sencer, el cinquè, desenvolupant-ne l’anàlisi al llarg de mig centenar de pàgines que, per si soles, ja justifiquen la lectura i adquisició d’aquesta monografia. Torrefranca va basar la seva diatriba en una compilació de pilars i tòpics argumentals com l’internacionalisme, el mercantilisme, l’afeminament i el caràcter fragmentari de les obres de Puccini, des d’un posicionament ultranacionalista que, amb la distància històrica, es perceben clarament tendenciosos i dels quals, posteriorment, l’autor es retractà. I és que, com reconeix l’autora –i qualsevol persona que hagi participat en general en els estudis de recepció–, aquest llibre demostra de manera contundent que “els judicis estètics suposadament irrefutables [...] es basen en enfocaments crítics sovint qüestionables i, fins i tot, detestables.”

 

Efectivament, el “problema” Puccini no rau en la seva obra, sinó en la seva hermenèutica. Per aquesta raó, aquest magnífic assaig conclou amb un succint revisionisme analític de l’obra pucciniana, allunyat de les arrels formalistes schenkerianes, per entreveure’n l’autenticitat creativa i rebatre els clixés denigradors que se li van atribuir tant en vida com en part de la historiografia musical del segle XX. Amb Puccini ocorre aquella encertada observació expressada per Goethe, segons la qual al públic se li podia atribuir una equivocació en el detall, però no en el conjunt. Si Puccini va agradar, va commoure i continua sent un reclam de taquilla, es deu a raons artístiques, algunes de les quals estan profundament lligades al caràcter protocinematogràfic i a l’eficàcia audiovisual de la seva dramatúrgia. Així ho destaca Wilson, reivindicant el compositor com un artista complex i innovador en les pàgines finals d’aquest volum.

 

Tot això queda exposat de manera brillant amb una prosa àgil i una seqüenciació expositiva ben dosificada dels temes, les tesis i les seves conseqüències, seguint una concatenació argumental bastida sobre una estructura no reiterativa, ocasionalment interrelacionada i centrada en conceptes i raonaments que es desenvolupen amb il·lustracions a partir d’extractes i cites de l’època, sempre sense caure en l’abús. Justificat metodològicament en tot moment, l’assaig indica les fonts fins i tot en detalls o fets àmpliament coneguts, com la famosa recomanació de Verdi, “Torniamo all’antico e sarà un progresso” (pàg. 45), recollida en una carta de 1871. Per tot això, i perquè aquest llibre és, en essència, un extens comentari de text, es llegeix amb fruïció, tot suggerint aquella sensació de (re)descobriment del que ja se sabia o s’havia llegit sobre la qüestió, però que aquí es desplega sota el prisma d’una història cultural ben assimilada que atrapa per igual el musicòleg i l’aficionat.

Albert Ferrer Flamarich