Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Entre acordes e ideologías

Classificació temàtica: Sense classificar

Entre acordes e ideologías. Música, naciones y totalitarismos.

José Luis Conde

Medio Tono SL. Madrid, 2023 (247 pàgs.)

IBSN: 978-84-127901-0-8

Medio Tono

En la seva primera incursió comercial, el segell novell Medio Tono ha apostat per un llibre que compleix amb el credo fundacional que el pretén definir, centrant-se en la divulgació musical hereva d’aquella línia clàssica i modèlica anglosaxona, exportada fa unes quantes dècades amb les aportacions de crítics i divulgadors com Harold Schonberg, entre d’altres. En aquest sentit, aquest Entre acordes e ideologías. Música, naciones y totalitarismos del professor argentí José Luis Conde és convincent per a una primera instrucció en la matèria, gràcies a la seva capacitat perceptiva i associativa de certa agudesa; tot i que, a grans trets, apunta més cap a les individualitats que als processos i en com es va forjar la identitat cultural que aborda.

En atenció a això últim es poden objectar llacunes corresponents a la reiteració del contingut i de l’enfocament general respecte a històries de la música comunes i altres volums divulgatius en llengua espanyola, també versats en la mateixa temàtica. És a dir, plou sobre mullat davant un tema del qual s’ha escrit molt i davant el qual José Luis Conde correspon amb una primera part de tall positivista, diacrònica i útil per a molts lectors a manera de repàs i mapa contextual històrico-estètic; mentre que en el segon bloc es presenta la incidència dels totalitarismes a l’URSS, Itàlia, l’Espanya franquista i l’Alemanya nazi. Per exemple, en aquest últim apartat ofereix una breu incursió en el cas Furtwängler; l’Entartete Musik amb un oportú decàleg dels principis bàsics de la música durant el III Reich; així com un acostament a compositors prohibits, exiliats (Schönberg i Hindemith), en camps de concentració (Schulhoff, Ullmann, Haas, Klein,...) i protegits (Strauss, Pfitzner i Orff).

Entre els encerts concrets convenç en enfocar les figures de Béla Bartók, de Paderewski i la causa polonesa durant la I Guerra Mundial, el nacionalisme espanyol i el reconeixement que la unitat espanyola no ha estat mai una realitat natural, si no –majoritàriament i, de vegades, forçadament- política (pàg. 126). Aquí, per cert, cal felicitar l’autor per la seva perspectiva equànime al catalanisme de Pau Casals i per les referències a la seva desconeguda Missa de Glòria, una obra d’adolescència que recentment va ser recuperada i interpretada en algunes poblacions catalanes. No obstant és imprecís afirmar que "toda la dramatúrgia verdiana previa a la proclamación del reino de Italia el 1861 constituye una gran analogía con la Itàlia sometida" (pàg. 43), ja que Luisa Miller, Stiffelio, Rigoletto, La traviata i Il trovatore (tot i que aquí amb matisos) discorren per altres camins, especialment després del revés propiciat per les tropes austríaques a les sublevacions risorgimentals de 1848. D’altra banda, no són tres si no cinc, els elements constitutius de la música, atès que no es poden oblidar ni el timbre ni la forma (pàg. 44).

En el cas del capítol dedicat a l’URSS se centra en Rachmaninov, Stravinski, Prokòfiev, Xostakòvitx i s’agraeix l’incís en Galina Ustvolskaya, però on queden Glière, Kabalevski, Myaskovski i altres de major mediocritat artística promocionats pel règim socialista en el seu moment? Per aquesta raó, el tarannà discursiu de la segona part que, en principi, era el més atractiu acaba sent una història de la música una bastant convencional. Això sí, abellida amb fluïdesa i un verb accessible, expositiu i sense una redacció ostentosa ni retòrica en l’argumentació de les idees i percepcions, molt recomanable per a un perfil de lector considerablement ampli.

Potser un enfocament idoni hagués estat semblant al plantejament de títols com La guerra y la música. Los caminos de la música clásica en siglo XX del director d’orquestra i professor universitari John Mauceri (traduït per Ediciones Siruela el 2024), el principal eix temàtic del qual convergeix en l’adscripció de la identitat, no tant estilística com sí nacionalista i sociològica del fons argumental. A Conde li falta potenciar el procés de la manipulació i representació de la música en el seu encreuament amb la cultura, el poder i les intencions emmascarades (o obertament exposades, depèn del cas) de la política davant l’estètica, com sí que exposa Mauceri. O sigui falta desenvolupar els mecanismes polítics i socials de l’ús de la música com a element de control donada la seva capacitat per a crear afinitats col·lectives i suggestionar i incentivar emocions. I, també, es troba a faltar un raonament sobre com l’estil musical es va convertir en un símbol essencial de les nacions, dels poders totalitaris, de filosofies polítiques i en una poderosa (i, de vegades, fal·laç) metàfora de la unitat cultural, racial i de poder. En altres paraules: el com i el perquè de l'evolució estètica i del llenguatge musical des de la perspectiva política. És a dir, des de la dialèctica i debat sobre i davant l’avantguarda que va ser sempre condemnada pels règims totalitaris: particularment a l’URSS, on les mostres de formalisme havien establert les bases per a una concepció de l’art com a objecte en si mateix, sent la nova estètica del realisme socialista advocada per la vella idea del descriptivisme i de l’art amb un contingut extra-artístic.

D'altra banda, cal agrair els incisos en els contextos històrico-polítics que aviven el marc espacio-temporal d’uns blocs i capítols que tendeixen al resum curricular amb matisos a l’entorn d’obres i de compositors concrets més que al desenvolupament assagístic per si mateix. En aquest sentit, resulta molt enumeratiu de casos útils per familiaritzar-se en qüestions elementals i prescriptives, mentre que la seva estructura i to difereixen del patró sociològic i hermenèutic erròniament assenyalats per algun crític. Per adaptar-se a aquests preceptes, s’haguessin hagut d’estudiar factors com la influència dels mitjans de comunicació massius, gràcies als quals determinades ideologies dominants van poder abraçar la fantasia de l’hegemonia absoluta, basant-se en jocs d’apropiació cultural, d’ideologització de la música i de la seva historiografia. En conseqüència, el desenvolupament hagués hagut de desenvolupar-se cap a l’ús polititzat de tot això, sobrepassant l’exemple concret d’un compositor o una obra. Quelcom que secundàriament es vincularia amb altres temes suggestius i absents com la creació d’un nou tipus de ciutadà i la seva correlació amb l’oficialitat musical, la manipulació del cànon musical i l’ús de les institucions (inclosos els centres de docència). 

L’autor tampoc exposa amb claredat els elements pròpiament musicals que defineixen i permeten etiquetar les obres nacionalistes com si fan Riley i Smith a Nacionalismo y música clàsica. De Haendel a Copland, per citar una referència bibliogràfica publicada els darrers anys en llengua espanyola. Un llibre, per cert, que atès el seu relleu internacional, ens sorprèn la seva absència a la bibliografia. En aquesta línia hagués estat suggestiva focalitzar l’època a partir de conceptes com pàtria, de la influència del bèl·lic i el militar, de la naturalesa, del paisatge i del mite en la seva incidència en les obres i estils com a eixos en ambdues parts del llibre. O dels oratoris com a manifestació polititzada a l’Alemanya anterior i posterior a la unificació de 1871 amb figures com Max Bruch i Ludwig Meinardus, o la Nova Escola Alemanya. Com a annex i contrapunt podria haver-se ofert una incursió als EUA entre 1920 i 1950, l’aparell estatal i propagandista del qual no va ser menys eficaç ni menys manipulador en el constructe oficial entorn de la cultura i la música des de la perspectiva nacionalista que el dels estats totalitaris. Especialment a l’època de McCarthy.

Malgrat les mancances assenyalades, si el lector està poc avesat o és verge en la matèria, aquest Entre acordes e ideologías. Música, naciones i totalitarismos es perfila com una eina aconsellable publicada per un segell que, lentament però amb pas segur, esperem, cobreixi buits necessaris de la nostra bibliografia musical. De moment, la seva pròxima novetat serà una monografia sobre Rachmaninov, del qual amb prou feines hi ha alguna cosa en llengua espanyola. I molt menys en català. En conseqüència, agraïm l’esforç al director de Medio Tono, el biblioteconomista i músic de formació, Alessandro Pierozzi, de qui es recorda el seu eficient i fèrtil llibre Los instrumentos musicales. Música en el tiempo publicat per Aliança Música el 2018.

Albert Ferrer Flamarich