Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El país fértil

Classificació temàtica: Sense classificar

El país fértil.

Pierre Boulez.

Acantilado. Barcelona, 2024. 136 págs.

ISBN: 978-84-19958-28-0

Acantilado

A les columnes de The Nation (6 de novembre de 1995) Edward Said va escriure que més que cap altre compositor del segle XX i superant Schönberg, Pierre Boulez (1925-2016) era el músic (com a compositor, director i intèrpret) amb una col·lecció assagística més quantiosa gràcies a milers de pàgines i a una aguda intel·ligència, amb les quals va construir un marc intel·lectual discursiu de gran profunditat per a ell i per a un públic ideal. En aquest sentit Said va ser un dels que aleshores va identificar en Boulez una voluntat de reestablir l’experiència de la música en el terreny de la recepció intel·ligent i de la crítica, ubicant la seva pròpia obra i la dels seus contemporanis en un context més ample que l’estrictament musical.

El país fértil (1989), que Acantilado acaba de publicar gràcies a l’excel·lent traducció del compositor José María Sánchez Verdú, ens presenta una de les baules assagístiques d’una de les figures clau de la música i el pensament artístic del segle XX com Pierre Boulez a l’entorn del pintor Paul Klee (1879-1940). Es tracta d’un text la brevetat i amenitat del qual no perjudica la densitat conceptual d’una aproximació molt reflexionada, que juga amb la inducció i la deducció d’arguments derivats del vincle i de la incidència de la música en l’obra i la personalitat del pintor que va fascinar al compositor i director d’orquestra francès, quan el va descobrir el 1947, durant el primer Festival d’Avinyó. D’aquesta manera la lectura pertoca al text d’un músic parlant de la pintura d’un pintor que també era un músic, establint una d’aquelles correspondències tan proclius el segle passat com subratlla l’autor. Igualment inscriu a Klee com a fill de la seva època i les tendències d’avantguarda, tot i recordar que les seves preferències com a melòman van ser Bach, Mozart i alguns altres allunyat de la seva contemporaneïtat i del Romanticisme.

Amb una anàlisi meticulosa i combativa davant els dogmatismes acadèmics, Boulez s’interroga sobre la creació i les contingències tècniques, estètiques i històriques que determinen l’obra de Klee, a més d’altres qüestions ontològiques en l’interstici dialèctic entre pintura i música. En allò concret estableix analogies en ambdós camps i entre paràmetres com línia, melodia, ritme, polifonia, perspectives múltiples (òptica vertical i òptica lateral), heterofonia; així com del binomi espacio-temporal que, en tant que eix vertical i horitzontal, afecta la percepció de la totalitat. En particular, concep la fuga a Klee com la traça compositiva d’una figura principal i una figura secundària desenvolupades respectivament en diverses distribucions que culminen en combinacions molt pròximes (pàg. 35). Conseqüentment i des de la primera pàgina fonamenta les seves tesis a partir del llenguatge com a constructe i juga amb un raonament que entra i surt del vector kleenià remetent a allò musical en processos i en termes. Per aquesta raó es justifica sempre l’especificitat del món sonor respecte al visual, la relació del qual només pot ser estructural ja que es regeixen per principis diferents. Quelcom sobre el que Adorno i Lévi-Strauss entre tantíssims altres –i algunes, també- van discórrer àmpliament. D’aquí que Boulez opti per enfocar la faceta formal de Klee des de la creativitat racional i, fins i tot, lógico-matemàtica i concebi la suggestió del moviment i el principi de variació com una forma originària, una Urform: aquella que concedeix a la modalitat serial la seva possible amplitud i la seva vastitud en el temps. És a dir, el seu desplegament, el seu desenvolupament, el seu Durchführung, s’inscriu en un horitzó que està plenament integrat en el quadre, gairebé absorbit per aquest.

En resum, es tracta de tota una lliçó de història de l’art que es llegeix d’un volada, acompanyant-se d’un ample annex amb les més de seixanta il·lustracions dels quadres de Klee i d’algunes pàgines de partitures citades, que són reproduïdes en un feix de fulls en un paper i un estampat d’alta qualitat que es presenten amb l’estil de la col·lecció d’Acantilado.

Albert Ferrer Flamarich