Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La música y la guerra

Classificació temàtica: Sense classificar

La guerra y la música. Los caminos de la música clásica en siglo XX.

John Mauceri.

Ediciones Siruela, Barcelona, 2024. 299 págs.

ISBN: 978-8419942-25-8

Ediciones Siruela

John Mauceri (Nova York, 1945) és un director d’orquestra i professor universitari l’assaig del qual The War on Music. Reclaming in the Twentieth Century, publicat el 2022, acaba d’aparèixer en espanyol en una molt bona traducció de Lorenzo Luengo i en una edició còmodament llegible de Siruela. Centrat en una part de la música clàssica del segle XX, el seu eix discursiu rau en la ruptura que les avantguardes van suposar en la tradició des de l’adscripció d’ identitat, no de tall estilístic si no nacionalista. Per a defensar-ho parteix de la idea de la manipulació i representació de la música en el seu encreuament amb la cultura, el poder i les intencions emmascarades de la política davant l’estètica. D’aquesta manera no només repassa algunes qüestions ontològiques de la música com a llenguatge, si no que replanteja la falsedat dialèctica en considerar determinats repertoris com nous, vells, tradicionals, d’avantguarda, etc, des del constructe històric i també des de l’actual. Serveixi d’exemple, el dotzè capítol, al voltant de la inestabilitat del concepte progrés, no tant en la vessant tècnica com en la seva consideració estètica i la seva ambivalència política.

Fruit de xerrades i articles durant més de tres dècades, els dotze capítols –bastant equilibrats en la seva extensió- ens parlen de processos i ens conviden a reconsiderar la perspectiva de les polítiques culturals en relació a l’avantguarda, així com la música emprat en tant que mercat i meta-metàfora amb el suport governamental a determinats estils, i aparellada a la conseqüent implicació de fundacions i creadors d’opinió. Especialment, en el període d’entreguerres, i durant i després de la II Guerra Mundial. Al marge de la seva perspectiva massa anglosaxona i oblidadissa de figures com Sibelius, la sarsuela als territoris de parla hispana i la deriva operística en general, cal reconèixer una originalitat i agudesa en el seu enfocament que el desmarca de l’habitual discurs històrico-filosòfic sobre la música del segle XX basat en la crisi del llenguatge musical,  la fenomenologia de la recepció, replantejament de la Gesamtkunstwerk, seqüència d’ “–ismes” i altres llocs comuns repensats ja des de múltiples focus.

Està escrit amb una prosa assagística posseïdora de l’habilitat narrativa per a evocar i encadenar successos, persones, llocs, conceptes i els seus contrasentits, mantenint viu un relat que, per assenyalar la crisi d’algunes ideologies, parteix d’antinòmies històricament estudiades com la de Brahms-Wagner (capítol 2), Stravinsky-Schoenberg, o la incursió de la violència en el musical i com a reducte estètic (capítol 3) a partir dels Ballets russos i els seus muntatges de Jeux de Debussy i La consagració de la primavera d’Stravinsky. Un altre eix suggestiu ateny a les bandes sonores musicals per al cinema i als prejudicis i tòpics arrelats com a música contemporània, que rebat amb arguments que prenen d’exemple situacions similars o iguals en altres èpoques de la història i altres compositors consagrats.

Després d’això i d’un sorprenent apunt sobre la música per a videojocs i la seva interactivitat amb les modernes tecnologies com a eix d’autèntica avantguarda, l’onzè capítol versa sobre la diàspora de compositors que es van llaurar l’èxit o no en altres països: Weill en el musical neofeixista i la influència de Korngold, Waxman i Steiner en el simfonisme nord-americà. En aquest sentit, l’apèndix també reivindica quatre compositors a reintroduir en el cànon (Hindemith, Weill, Korngold i Schöenberg), pels quals Mauceri mostra una afinitat musical que amaneix amb la seva pròpia vivència i descobriment, a més d’oferir una pinzellada general al voltant de la seva rellevància i alguna de les seves obres. I és que, en el fons, amb aquest llibre l’autor ens convida a seguir estudiant i descobrint música com a melòmans i oients, com a professionals als faristols, com a musicòlegs i, per damunt de tot, com a persones. Ell mateix ho expressa quan afirma que "la música és història col·lectiva perquè conté els records del món”.

Albert Ferrer Flamarich