Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Història de l'òpera del ss. XX i XXI

Classificació temàtica: Sense classificar

Historia de la ópera. Siglos XX y XXI. De la tradición a más allá de la posmodernidad.

Tomás Marco.

Galaxia Gutenberg, Barcelona, 2023. 589 págs.

ISBN: 978-84-19738-17-2.

Galaxia Gutenberg

L’autoritzadíssima veu de Tomás Marco (Madrid, 1942), com a pedagog i un dels compositors espanyols contemporanis més rellevants, torna a ponderar-se en el terreny bibliogràfic amb la monografia Historia de la ópera. Siglos XX y XXI. De la tradición a más allá de la posmodernidad, dedicada a la creació de la nostra època i la que la precedeix immediatament. L’ha editat Galaxia Gutenberg amb l’estil gràfic, l’enquadernació cosida i les cobertes que caracteritzen aquest segell –i amb un paper molt fi, dels que envelleixen amb rapidesa-. S’hi traça un recorregut de tall historiogràfic al voltant de l’òpera durant el darrer segle, no centrat en els processos i evolució del gènere –tot i que alguna pinzellada aporta,- si no que aposta per una distribució de tall positivista a partir d’estils i mètodes compositius relacionant obres i compositors, inserits en una demarcació geogràfica més o menys evident que funciona com a pol d’atracció amb els quals estructura alguns subapartats.

En conjunt es tracta d’un volum fins ara absent i molt necessari com a eina de primera instrucció per ajudar-nos a endevinar i classificar el laberíntic segle XX i part del que portem del XXI. A grans trets no deixa de ser un macrollistat redactat, amb pinzellades puntuals sobre alguns del centenar de títols i els seus creadors que aborda. En aquest sentit resulta més enumeratiu que desenvolupat com a testimoni panoràmic, perquè pretén oferir pistes per familiaritzar-se de manera elemental i a tall de guia ràpida de consulta, encara que la seva fisionomia i estructuració difereixi del patró enciclopèdic i de diccionari. No obstant, el devessall informatiu no menystenible, tot i que no té l’incisiu èmfasi en els elements musicals definitoris que sí que va oferir a Escuchar la música de los siglos XX i XXI (Fundació BBVA, Madrid, 2017) a l’hora de determinar les característiques musicals dels grans blocs en què divideix el seu relat i de la immensa majoria dels autors. Quelcom que, d’altra banda, sovint, se salda amb etiquetes que el lector haurà de conèixer prèviament i que no apareixen en un sintètic glossari final (electroacústic, minimalisme, dodecafònic, neoverisme,...) com sí que va emprendre en el referit llibre precedent. És clar que, a priori i tret d’excepcions, el perfil lector d’aquest nou títol no rau en el melòman comú ni en l’operòfil estàndard; molt més versats en el repertori canònic. En un altre ordre de qüestions, Marco no indica sistemàticament les dates de creació i/o estrenes en el seu relat, quelcom que, en moltes ocasions, obliga a buscar-les en el copiós i extraordinari annex final de més de 150 pàgines –una quarta part del llibre-. Sens dubte, aquesta és una de les seccions més interessants del llibre pel que fa a exhaustivitat i documentació.

Al marge de disquisicions metodològiques seguides per Marco, el debat del qual no solucionarien la disparitat de possibilitats d’un relat historiogràfic encara en construcció sobre el polièdric segle XX musical, cal assenyalar la vasta i aclaparadora quantitat de personalitats creadores i la necessitat d’integrar moltes de les singularitats creatives. En conseqüència alguns apareixen prou detallats mentre que d’altres són merament citats en una informació ràpida i concisa, com en una entrada de vikipèdia. Per cert, entre els molts representants citats, hi ha considerables mencions a compositores: des d’Ethel Smyth i Germaine Tailleferrer a Kaija Saariaho i Betsy Jolas, passant per María Rodrigo, Matilde Salvador i tantes altres de joves generacions en actiu. I també abunden compositors espanyols com en el capítol tercer dedicat a París com a capital cultural europea –i mundial- i la influència francesa en el període d’entreguerres. Aquí s'agraeix la inclusió d’Enric Morera i la seva tasca en pro del Teatre Líric Català; d’Arturo Lapuerta amb la seva òpera Zaragoza (pàgs.120-121); de Conrado del Campo (pàgs. 117-118), encara que sigui discutible l’adhesió d’aquest últim ja que va ser clarament un germanòfil i casticista com el mateix Tomás Marco reconeix. El mateix succeeix amb Arregui, Julio Gómez, Facundo de la Vinya dels qui presenta indicacions sobre els arguments operístics, però cap justificació estilística o estètica sobre el seu afrancesament.

Aquesta monografia s’inicia resumint de manera general la deriva del segle XIX, a partir d’alguns dels seus fonaments com la vessant teatral, el llibret, l’orquestra i la direcció d’escena. Al seu torn es focalitza a Itàlia, Alemanya, França i Espanya (amb una agraïda pinzellada a la producció d’Albéniz). Després d’això repara en la tradició i modernitat evolutiva durant el canvi de segle, en què hi ha observacions pertinents com el parentiu amb l’opereta vienesa més que amb la producció mozartiana a Die Rosenkavalier de Richard Strauss (pàg.67). Un compositor que, juntament amb Puccini i Janácek, centra un repàs perfectament llegible per qualsevol aficionat a l’entorn d’aquests tres grans i màxims exponents del repertori gràcies a la quantitat, la qualitat i la diversitat dels seus títols. Per descomptat, la reflexió sobre el concepte d’avantguarda, la influència de Stravinsky i altres corrents en els principals nuclis europeus ocupen un espai suficient per il·lustrar una pluralitat que també ens atansa l’atonalisme, l’herència de Damrstadt, el minimalisme i així successivament en un engranatge que, aturant-se en l’anomenada restauració evolutiva i la nova avantguarda, arriba fins a la postmodernitat (capítol 9) i els motius pels quals algunes obres hi pertanyen.

Finalment el desè capítol, batejat globalització i interculturalitat, convergeix en paràmetres similars al seu referit llibre anterior en la perspectiva de les generacions més joves (nascuts entre els anys 1970 i 2000) que Tomás Marco no sempre organitza segons nacionalitat, geografia de formació o tendències i estils compositius com succeeix amb els nascuts en la dècada de les 70 i sí amb els dels 80, atesa la dificultat de retratar una direcció clara de l’evolució musical per diferents motius. En primer lloc perquè aquests compositors i compositores tenen entre 25 i 50 anys i la majoria encara no han despuntat internacionalment. En segon lloc, perquè assumeixen tant la tradició com les avantguardes normalitzades. A més, en el seu període de formació són el target generacional que major índex de viatges, adaptació, mitjans i antecessors tenen al seu abast, ja sigui de manera directa o indirecta dins i fora de la seva geografia natal. A més, en molts casos han compost òperes de cambra davant les dificultats d’estrenar títols de gran format que, alhora, es desprenen d’elements dramàtics i busquen experiències gestuals, textuals i estructurals per influència del cinema. Igualment han introduït l’ús de l’electroacústica i material audiovisual de manera estandarditzada.

En resum, es tracta d’un llibre útil, de capçalera, que ordena i etiqueta tendències i autors d’un segle molt complex, polièdric i expansiu, encara per estudiar en tota la seva vasta dimensió i encara més per divulgar –i afegiria, "normalitzar"- al nostre país; i que té molt d’hibridació per donar sortida a la crisi del llenguatge musical, estil i definició del propi gènere operístic. Un segle que, recordem-ho, a Europa i des de la finalització de la II Guerra Mundial, també va patir una deriva cap a la simplificació en la destresa expressiva afavorida per la cultura de massa va deixar enrere les candoroses denúncies d'alienació i cosificació denunciades en el seu moment per Theodor Adorno.

Albert Ferrer Flamarich