Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Escuchar y comprender de Constantin Floros

Classificació temàtica: Sense classificar

Escuchar y comprender. El lenguaje de la música y su significado.

Constantin Floros.

Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha, Cuenca, 2023. 273 pàgs.

ISBN: 978-84-9044-617-1.

Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha

Publicat en alemany el 2008 i en anglès el 2017, Escuchar y comprender. El lenguaje de la música y su significado és el cinquè dels llibres del musicòleg Constantin Floros (Salònica, 1930) excel·lentment traduït per la doctora Nieves Pascual de León. D’aquesta manera, les Ediciones de la Universidad de Castilla-La Mancha amplia la seva col·lecció musical, incorporant nous títols de referència d’àmbit internacional i convertint-se en una de les series ineludibles en llengua espanyola. D’aquesta manera, cobreix mancances fonamentals i posa eines imprescindibles a l’abast del melòman i de l’especialista. De fet, fa uns anys que són les publicacions universitàries les encarregades d’editar un estimable nombre de treballs tant dels nostres investigadors i professors més avantatjats com traduccions que els segells privats i amb vocació comercial descarten, principalment, per una falta de rendibilitat econòmica en un mercat amb pocs consumidors. Per cert, a aquests cinc llibres de Floros, cal sumar-hi la seva edició crítica de l’epistolari entre Alban Berg i Anna Fuchs, traduït per Susan Zapke (Editorial Trotta, 2015).

Paulino Capdepón, promotor d’aquest gran projecte i catedràtic d’Història de la Música de la mateixa universitat, deixa constància sobre això i més quan dedica unes línies del pròleg a la recepció de les esmentades traduccions per part dels mitjans especialitzats, a l’hora que repassa breument el periple vital de Floros i enumera les principals influències durant la seva formació. Aquest contingut, parcialment exposat a les introduccions dels esmentats volums d’aquesta col·lecció, resulta molt encertat per a qui s’apropi per primer cop a la seva obra; atès que ajuda a prendre consciencia de la vasta i profunda dimensió intel·lectual d’un dels més excepcionals musicòlegs de la segona meitat del segle XX i dels nostres temps. Una figura, que amb risc d’exagerar, pot dir-se que ho ha estudiat gairebé tot: des de la música medieval fins la del segle XX.

A Escuchar y comprender reapareixen vells debats de l’ontologia musical tractats en anteriors títols i referits a la dimensió psicològica de la música, el problema del contingut davant a la forma, el concepte de missatge musical des d’una perspectiva semiòtica, així com un plantejament general de l’escolta deixant clar que l’escolta activa exigeix coneixements previs. Per això les matèries, obres i el caràcter de miscel·lània d’aquest llibre poden considerar-se un complement a La música como mensaje y El hombre, el amor y la música. En certa manera són una suma de reflexions i baules condensades de l’ampli engranatge estètic de l’autor, on cada una es pot relligar a una altra -present o absent en aquest volum-. I en atenció a allò assenyalat per musicòlegs i crítics espanyols i estrangers, la principal aportació de Floros rau en l’explotació semàntica de la música. És a dir, la significació musical en qualitat d’expressió i comunicació, que és la manera més comuna d’apropar-se a ella.

Per aquest motiu les dosis d’anàlisi formal a tots els nivells (fònic i harmònic) suposen un mitjà -i no un fi- per aconseguir una comprensió que s’expandeix cap a allò semàntic i integra elements extramusicals. Amb aquesta voluntat lògicament es nodreix de fonts primàries (cartes, manuscrits, partitures, premsa de l’època,...) així com dels estudis de grans historiadors i comentaristes que són un substrat adientment referit en les 484 notes a peu de pàgina. A més, contribueix a establir una seqüencia cronològica de la construcció de relats i idees ja conegudes. Cal notar-ho, per exemple, en l’anàlisi de la Setena Simfonia de Beethoven al esmentar els treballs de Walter Riezler de 1936 o en documentar amb precisió l’origen de la famosa consideració de Wagner que l’esmentada simfonia era “l’apoteosi de la dansa”.

Òbviament, l’autor sap arribar al fons en allò concret partint d’allò general, amb la infreqüent virtut de mantenir una naturalesa assequible per al lector mitjà i el melòman que desitgi estar informat, tot i que en els seus textos apareguin dades que puntualment puguin escapar a aquest perfil, si no es té una mínima formació sobre llenguatge, història o estètica musical. Per aquesta raó es pot gaudir de la reveladora perspectiva dels recursos clàssics de la retòrica a la música de Chopin, conèixer els jocs tímbrics i harmònics a Debussy arrelat al seu caràcter sinestèsic o la religiositat a l’obra de Verdi. En altres casos, desperta l’interès per a conèixer figures poc esmentades a les grans monografies i enciclopèdies més utilitzades com la Simfonia nº 3 de Draeseke. O rebutja que la Salomé straussiana balli per al seu padrastre, ja que ho fa per Joan. I, nombroses vegades, Mahler estarà al darrera d’una idea o amb un exemple, es parli de Wagner, de Carmen de Bizet o de qualsevol dels eixos nodals de la immensa cornucòpia perceptiva i discursiva de Floros.

En conseqüència, la seva idiosincràtica agudesa conceptual sempre ofereix quelcom per a tenir en compte i seguir aprofundint en una línia similar o derivada, ja que habitualment trobem una idea secundària o tangencial fruit de l’amplitud i profunditat del seu discurs proteic i eloqüent que emergeix des d’una cultura desbordant en el seu fonament però selectivament canalitzada en les seves exposicions. En relació a això, entrellaça conceptes, perspectives, obres, compositors i successos amb lògica, coherència i incisos de filosofia, història i psicologia que ens segueixen seduint gràcies a una redacció gens artificiosa i ultradepurada en l’ús d’oracions subordinades. Clarament divergeix de l’estil alambinat d’Adorno i Dalhaus. I més, amb l’estructuració en capítols breus (de tres a sis pàgines de mitjana), com si originalment alguns d’aquests s’haguessin elaborat per a programes de mà o articles de revista: en particular, el dedicat a la Simfonia Patètica de Txaikovski, la Simfonia lírica de Zemlinski, la “Gran” de Schubert o el dels poemes simfònics de Richard Strauss. Aquest darrer capítol, per cert, centrat en l’idea de psicodrama i de música programàtica representativa, podria funcionar a la manera d’epíleg per la cansina confrontació entre música absoluta i música programàtica, del que afortunadament tenim una visió menys partidista i idealitzada que abans.

Per últim, el grafisme i la tipologia de lletra utilitzat per les Ediciones de la UCLM és correcte i útil, tot i que el de la Universidad de Salamanca resulta més afinat, elegant i un xic més còmode per llegir La música como mensaje y El hombre, el amor y la música publicats el 2020. Quelcom que no manlleva l’abast a aquesta influent i convincent aportació, per primera vegada disponible en llengua espanyola amb què repassem, aprenem i descobrim. Per tot això entusiasma. I en aquesta excitació intel·lectual hi ha també una aura d’impaciència que ens fa demanar la traducció de les seves monografies sobre Txaikovski i de la Simfonia Heroica beethoveniana, desprès de l’esperada i pròxima publicació de la trilogia sobre Mahler, també en una tasca contrastada i fruit dels amples coneixements musicològics lingüístics que caracteritzen a Nieves Pascual León. Resumint, facin lloc a la seva prestatgeria i a la seva agenda, que en venen més. I, possiblement, encara millor.

Albert Ferrer Flamarich