Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Descobrint el Meyerbeer vocal, i el de joventut

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Meyerbeer vocal chamber music and sacred music for solo voices.

Andrea Chudak, soprano. Polly Ott, soprano. Dorothe Ingenfeld, mezzosoprano. Irene Schneider, contralt. Ayako Wada, contralt. Daniel Steiner, tenor. Tobbias Hagge, baix. Ingo Witzke, baix. Matthias Badczong, clarinet. Ekaterina Gorynina, violoncel. Yuki Inagawa, piano. Oliver Vogt, orgue i piano.

Bella Musica BM149010 2CD 119 minuts.

 

Meyerbeer: Overtures and Stage Music.

Czech Chamber Philharmonic Orchestra Pardubice. Dario Salvi, director musical.

Naxos 8.574316 DDD 76 minuts.

Bella Musica, Naxos

 

Els darrers anys alguns segells han recuperat la ingent obra del compositor alemany Jakob Beer, més conegut com a Giacomo Meyerbeer o Jacques Meyerbeer (1791-1864): especialment l’operística, però també les cançons i algunes pàgines orquestrals, a les que cal sumar el repertori religiós, una part del qual també s’inclou en els dos cedés dedicats a les obres vocals de cambra que diversos intèrprets van enregistrar pel segell Bella Musica l’any 2021, coincidint amb el 230è aniversari del naixement del compositor. En total s’hi apleguen 38 peces gestades entre 1809 i 1860 que configuren una heterogènia compilació de la seva música vocal -principalment cançons,- que se suma a les edicions del segell Naxos. Es tracta d’un repertori que, en el cas de Sieben geistliche Gesänge a quatre veus (excepte la núm. 3 que inclou una altra veu greu femenina) sobre textos de Klöpstock, presenta passatges imitatius en la textura però amb preeminència de la veu aguda com a propulsora del discurs i amb una particel·la més elaborat. Un cicle que els Reinische Kantorei dirigits per Hermann Max havien enregistrat l’any 2012 per al segell alemany CPO juntament amb altres obres religioses.

Algunes s’acosten al model de la balada mentre que altres s’atansen al món de la cançó i del lied essent pensades per als salons francesos i per a casa seva, com a An den Neugeborenen o a la schubertiana Des Schäfers Lied per a tenor, clarinet i piano. Aquesta última, com Neben Dir amb obligat de violoncel, és defensada pel tenor Daniel Steiner amb gust i s’hi copsa el diàleg amb l’instrument obligat on aquest constata o subratlla la veu principal en un exemple de Hausmusik, alhora que esdevé una prefiguració de l’estil d’àries que desenvoluparà al llarg de la seva carrera mantenint un topos recurrent a l’òpera seriosa del segle XVIII. Per cert, l’inici d’aquesta peça de 1857 sobre lletra del poeta i bibliotecari de Viena Ignaz Franz Castelli pot recordar a l’inici de la Simfonia núm.4 de Mahler per la pulsació i els acords staccati en registre agut del piano. En general, tenen un caràcter operístic prou imaginatiu, una escriptura vocal de tendències estròfiques en la musicació de textos en llatí, francès, alemany, italià o hebreu. En aquest darrer cas, hi trobem la polifònica Uv’nucho yomar per a la litúrgia jueva, que destaca per l’experimentació estilística i per un enfocament molt més proper a la cançó que a l’esperit religiós. En el cas llatí, hi ha una suggestiva fuga sobre el Psalm 24 datada de 1809 amb acompanyament d’orgue.

En conjunt les interpretacions presenten professionalitat i estan musicalment ben defensades, si bé és innegable que malgrat els mèrits d’Andrea Chudak la seva veu presenta irregularitats en el timbre i l’emissió deixant algunes notes calades, àfones i altres estridents per falta de recolzament diafragmàtic. Noti’s, per exemple, a la gràcil i senzilleta “So che per gioco mi chiedi amore” que és la primera de les Sei canzonette sobre textos de Metastasio que Meyerbeer va compondre l’any 1810; o a la continuació d’aquesta col·lecció, les Sei Ariette italiane també sobre text de Metastasio entre les que es destaca “Alla prigione antica” de caire monotemàtic amb tres exposicions del tema i una escriptura operística per la inserció d’ornamentacions diverses, coloratures i volate al final d’algunes frases.

El primer Meyerbeer orquestral i per a l’escena

Dario Salvi, que ha protagonitzat diversos enregistraments per a Naxos i, en concret, l’oratori Jeptas Gelübte de Meyerbeer, és un d’aquells directors d’orquestra amb vocació investigadora que duu a terme projectes a l’entorn d’un repertori decimonònic, nòrdic i centreeuropeu que mereix una segona oportunitat. Almenys discogràfica. I, en alguns casos, la primera com és el cas de les obertures Admiral i La porta de Brandenburg i del ballet El pescador i la lletera, que s’han enregistrat per primera vegada.

D’una banda, Der Armiral (1811) inclou el Hozharmonika o Strohfiedel que és una mena de xilòfon tirolès i d’algunes regions alpines en una obertura que, com Wirt und Gast (1814), juga amb efectes de turqueries –també a la marxa de l’acte II d’aquesta,- i ja apunta a l’experimentació de colors i intervencions de vents-fusta que caracteritzaran al compositor en un futur no gaire llunyà, així com el seu gust per la brillantor i el contrast. Ho demostra l’obertura La porta de Brandenburg, més madura, homogènia i amb incisos que desenvoluparan personalitats com Weber, Marschner i que ja treballava Ferdinand Ries en algunes de les seves òperes.

Si Der Armiral inclou cites mozartianes i s’atansa a un estil afrancesat, de caire dansístic i un regust clarament divuitesc segurament per emmirallar-se en Cherubini i Spontini gràcies al filtre de Vogler com a mestre de Meyerbeer; l’obertura per a l’òpera Romilda e Constanza palesa el gran salt qualitatiu i l’adquisició d’uns recursos capaços d’imitar a Rossini. En aquest sentit es nota la voluntat de fer-se un lloc en el panorama operístic italià i rivalitzar amb ell, encara que la fantasia melòdica i motívica siguin menors i es percebi un sedàs teutó major en la densitat harmònica i la dilatació de la coda, alhora que presenta diferències en la instrumentació i construcció del crescendi sobre el darrer nucli temàtic tant a l’exposició com a la reexposició d’aquesta peça que, a grans trets i com en Rossini, és una forma sonata cavatina precedida per una introducció lenta amb passatges solistes per a trompa i violoncel, com a veus prototípiques del Romanticisme. Des d’aquesta perspectiva, el disc permet traçar un sintètic arc creatiu i copsar la seguretat tècnica assolides per Meyerbeer en menys d’una dècada emulant els principals estils europeus i de moda del moment, tant des de la vessant formal com de l’harmònica i la melòdico-rítmica.

El darrer dels baluards com a primera gravació mundial és el ballet Der Fischer und das Milchmädchen (El pescador i la lletera) amb obertura i 21 números: la primera obra meyerbeeriana composta per a l’escena, als 18 anys i estrenada a Berlin el 1810. Amb un fefaent regust rococó, hi predominen danses d’estil galant i sentimental com a marc musical d’un ambient on la naturalesa és amable i funciona com a eix musical d’una història que gira a l’entorn d’un petó robat d’un pescador a una lletera, amb la conseqüent gelosia de l’esposa d’aquest.

Al marge de l’ interès pel repertori pràcticament desconegut i de la relativa dificultat en l’execució, és una música agradable, brillant i puntualment estimulant. La Czech Chamber Philharmonic Orchestra Pardubice aconsegueix un so nítid, equilibrat de plànols, colorista i amb un idiomatisme fàcilment perceptible i adequat a les obres. Dario Salvi les interpreta amb tacte, sense sobredimensionar-les i demostrant transparència en el conjunt, en l’afinació i l’articulació. No obstant, a l’obertura Romilda e Constanza li falta un plus de frenesí, vivacitat rítmica i efervescència dinàmica i de colors, segurament degut a les escasses sessions d’enregistrament i les maneres no sempre prou còmodes dels contractes i les oportunitats que ofereix Naxos. Per la seva banda, Robert Ignatius Letellier, especialista meyerbeerià i en òpera francesa, firma unes eficients i substancials notes de carpeta com a guia d’audició.

En resum, es tracta d’un disc compacte amb una alta resolució artística i amb un repertori infreqüent que se suma a la recuperació d’obres semblants en anteriors projectes del segell Naxos, com el que l’any 2012 van protagonitzar Michal Nesterowicz i l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) amb una selecció de ballets d’òperes com Les Huguenots, Robert le Diable, L’Étoile du Nord, Le Prophète i L’Africaine. Amb un petit esforç econòmic i de temps, el melòman descobrirà un repertori que no per secundari desmereix la seva oportunitat. I més tractant-se d’una època on els referents de la majoria d’oients queden saturats per l’abismal Beethoven, els èxits de Rossini i, ocasionalment, per l’enigmàtica figura de Paganini.

Albert Ferrer Flamarich