Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Calla y escucha. Ensayos sobre música: de Bach a los Beatles.

Classificació temàtica: Sense classificar

Calla y escucha. Ensayos sobre música: de Bach a los Beatles. 

Eduardo Huguín Sosa

Turner Publicaciones. Madrid, 2022. 240 pàgs.

ISBN: 978-84-18895-36-4

Turner Publicaciones SL

Turner Publicaciones segueix nodrint el seu catàleg musicogràfic amb aportacions que semblen girar cap l’assaig musical contemporani de caire revisionista, amb el qual obre i complementa perspectives historiogràfiques, tal com ja ho va demostrar fa poc amb El eco de lo que ya no existe de Raúl Zambrano i, de manera palmària, amb La música. Una historia subversiva de Ted Gioia. En una línia assimilable a aquest darrer, el músic i escriptor Eduardo Huguín Sosa (Campeche, 1979) mostra un volum familiaritzat amb l’assaig anglosaxó de tall divulgatiu, en un llibre amè que capta al lector pel to periodístic despullat d’academicismes, on també insereix referències a estudis i articles versats sobre l’eix nodal temàtic de cada capítol.  D’aquesta manera, a Calla y escucha es desvetllen sinèrgies entre processos que qüestionen estructures de poder i que reivindiquen troballes creatives i tècniques menyspreades. Per aquest motiu s’aparta del discurs dogmàtic i canònic de la música, freqüentment construït sobre nocions errònies o, almenys, parcials; alhora que suposa un bon complement al llibre de Gioia gràcies a un plantejament hàbil en lligar temes heterogenis, en aparença inconnexos i que reflecteixen tensions culturals des d’una mirada pancultural i postmoderna en l’apropament a la cultura de masses i a “músiques” (clàssica, pop, rock, jazz,... ), per part de qui no és un especialista en cap d’elles, però sí està familiaritzat amb totes, tal i com confessa el mateix Huguín Sosa.

En aquest sentit, el llibre tracta qüestions peculiars i inclús qualificables de vergonyoses en algunes cançons i obres que, en realitat, foren eixos dinàmics i creatius que varen catalitzar uns canvis desafiants davant determinades convencions. Amb elles, individus i col·lectius varen alçar la seva veu i van ocupar un espai social negat -sovint,- en altres àmbits, presentant-los com una intromissió musical esdevinguda des de la identitat concreta o directament des de l’anonimat. Ho exemplifiquen capítols com el dedicat als luthiers i l’humor a la música amb una reflexió sobre la vessant psicològica i la noció del discurs musical com a ficció; o com el del mexicà Francisco Gabilondo Soler, les dificultats en la seva trajectòria com a creador de creacions infantils i com aquestes combinen el món real amb un món fictici, l’humor i les metàfores. O el setè capítol, centrat en la música i la religió des de la irreverència del gènere del musical, amb què va ser rebut Jesucristo Superstar per part d’alguns sectors nord-americans davant la por de la part teatral de la música en la i per a l’església; passant per la religiositat de Beethoven amb una parada en el swing de Strange Things Happenings Every Day en la versió de Sister Rosetta Tharpe de 1945 o la reconversió espiritual de Brian Wleck, ex-guitarrista del grup KoRn en un altre ample pica-pica.

L’autor ho escomet sense ànim de polemitzar, ni provocar, i des de la fertilitat del coneixement i la passió musical: els mateixos que converteixen la música -i les músiques- en quelcom més que una banda sonora vital. És a dir, un desenvolupament de tendències socials i culturals a les quals ens enganxem i amb les que ens desenvolupem. O com a mínim, hi convivim. Per això planteja temes de la moderna musicologia, menys positivista i molt més hermenèutica, i, de vegades, interdisciplinaris com per exemple quan es refereix a l’impacte de l’audiovisual i la MTV tractant el fet visual com a substitutiu de l’auditiu en la crítica musical, la consecució de l’èxit i la música en els dibuixos animats (Coyote i Correcaminos davant de Tom & Jerry). D’altra banda resulta igualment substancial quan s’atura en el comentari d’un fragment musical o cançó, o quan estableix ponts entre universos musicals com en el capítol sobre The Beatles i Schönberg com a disruptius de jerarquies: uns com a fenòmens de masses, i l’altre, de l’ordre tonal; i ambdós com a focus de lectures sociològiques de matriu musical.

El seu enfocament general, que es percep hereu de l’estil que la passada dècada va enaltir a Alex Ross com a referent, no segueix pautes cronològiques i manté punts de contacte entre diverses èpoques, començant amb l’obligada revisió de les nostres idees vinculades a l’estètica de la música i al valor, avui dia inqüestionable, de la sociologia. Tot i que, de vegades, es despulla amb personalismes de poc interès en un efecte agradable per a un determinat perfil de lector que sentirà empatia vers l’esmentada perspectiva vivencial. El llibre es presenta amb una lletra còmodament llegible i el grafisme de la sèrie Noema, amb què Turner està actualitzant i aportant lloables al·licients per al coneixement i la reflexió. A la portada, per cert, tot i que sense indicar-ho en els crèdits, el lector de partitures hi reconeixerà els darrers compassos de la Simfonia núm. 2 Op. 43 de Sibelius.

Albert Ferrer Flamarich