Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Los más grandes tenores de ópera

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Los más grandes tenores de ópera.

Nino Dentici

Ediciones Beta. Bilbao, 2021. 334 pàgs.

ISBN: 978-84-17634-83-4

Ediciones Beta

Los más grandes tenores de ópera és un llibre del crític i divulgador musical Nino Dentici, actiu sobretot al País Basc, que sense ser un diccionari, ni una enciclopèdia, ni una historia del cant, s’apropa a una història de cantants i destil·la un plantejament velat comú a les tres primeres opcions en la recopilació d’un ventall de figures molt ampli, aclaparador, que cita més de dos-cents tenors i en desenvolupa, en particular, a 187. S’estructura a partir de l’aparellament de veus que comenta centrant-se en els seus periples vitals, amb incisos personals, dins d’una exposició curricular de caire wikipedista, sense apostar convincentment per l’estil i virtuts com a intèrprets que, com a màxim, apareixen esbossats en una “nota” conclusiva sobre cadascun d’ells. En aquest sentit, s’allunya, per exemple, de la dissecció i ampla documentació del gairebé il·localitzable 50 años de lírica en España de Joaquín Martín de Sagarmínaga, un dels analistes més importants i precisos en aquest camp.

I és que la voluntat d’aquest volum és servir de punt de partida per a l’operòfil, de font de consulta bàsica i d’aportació elemental, tal com reconeix l’autor a l’anar “encaminado a realitzar un listado de artistes que se comparan unos con otros” (pàg. 24), seguint el model del clàssic Voces paralelas, que el tenor Lauri-Volpi va publicar el 1955, en espanyol el 1974 i del que hi ha, per cert, una reedició el 2017 a càrrec del segell basc Biblioteca Musical da se. Per aquest motiu i pel seu afany explícit de ser accessible, no presenta cap nota de peu de pàgina ni un llistat bibliogràfic final que acrediti les matrius documentals de les quals s’ha nodrit, facilitant una lectura àgil servida en una edició utilitària, amb absència total d’imatges i il·lustracions emmarcada per una austeritat gràfica compensada per un cos de lletra gran, espaiosa i còmodament llegible.

Tancat per un capítol sobre les 25 millors veus de tenor dels segles XX-XXI segons el seu criteri, de tot el compilat per Dentici no és significatiu si “estan tots els que són o si són tots els que estan” o si la seva elecció conclou amb els tenors que fins el 2010 havien triomfat internacionalment. El que cal destacar i no per bé és la irregularitat, l’ambigüitat i també l’esterilitat d’algunes informacions com queda palès en el que exposa sobre Aragall (i no Aragal, pàg. 268-269), Pavarotti (pàg. 254-257), el poc justificat aparellament de Rockwell Blake amb Jonas Kaufmann (pàg. 320) o que de Kunde (pàg. 290), Araiza i Vargas (pàg. 291) no pugui oferir un retrat vocal més musical i precís, tenint en compte la quantitat de ressenyes i crítiques actuals sobre ells.

No menys arbitràries i errònies són afirmacions com “en la actualidad, hay dos músicos que sobresalen en lo fue el Imperio Austro-húngaro, son Szimanowski y el húngaro Penderecki”: ni Penderecki era hongarès, sinó polonès, ni la seva programació i estudis han tingut una especial rellevància a Espanya. A més, en espanyol s’escriu Szymanovsky. Una altra: “el comentario directo de un col·lega de profesión es uno de los elementos más importantes a la hora de juzgar a un artista” (pàg. 325). Es podrien escriure llibres sobre els comentaris envejosos i d’escàs fonament tècnic i artístic emesos per molts cantants al llarg de la història. Algun varen ser excel·lents en el seu art, però molt poc hàbils per abocar opinions fonamentades; en part i encara succeeix avui dia, per no haver-se llegit ni un sol tractat de cant que assentés determinats coneixements rebuts per tradició oral i amb uns plans d’estudi molt diferents als actuals.

D’altra banda és qüestionable titular un capítol amb “realismo teatral” per a referir-se a l’òpera moderna i parlar d’un període posterior al verisme anomenat “realista”, quan aquest mateix període es descriu com una etapa de pluralisme estètic (pàg. 304). De la mateixa manera, repeteix una errada històrica i pròpia de diletant quan es refereix al bel canto com a estil del primer terç del segle XX. No, bel canto és des d’almenys, l’origen de l’òpera. Igualment, fer servir el terme òpera literària davant del d’òpera teatral o que un sigui igual a l’altre sense definir les característiques d’ambdós, denota una manca de precisió lèxica i conceptual patent en altres enunciats, com el de la pàgina 172, quan qualifica la veu d’Anselmi de “tenor lírico de tono dulce”, volent-se referir al timbre. El to és un altre paràmetre del so; i la percepció de la seva dolçor pot ser tan discutible com inexistent. Aquesta vaguetat i imprecisió en les particularitats canores es perceptible en una adjectivació que, a priori, resulta aplicable a la majoria de la plèiade de veus incloses en aquesta selecció. En canvi, sí comenta sucosament aspectes musicals de Rubini, també s’ocupa de l’òpera hispano-americana en un breu episodi i detalla les veus que varen triomfar durant el barroc francès.

Tot això ressalta la manca d’una revisió més rigorosa manifesta també en errades orto tipogràfiques com la de la pàgina 27 en els termes Mezzo, Baixos i Baix, escrits amb l’inicial amb majúscula. Tampoc es tracta del compositor Baltasar Sarnoni si no Saldoni (pàg. 329). Resumint i sense seguir amb més detalls que convertirien aquesta ressenya en una massacre expeditiva innecessària, cal ressaltar les bones intencions del segell i l’autor en el seu afany divulgatiu al publicar un títol que pot servir d’orientació informativa si es prenen las precaucions necessàries. Quelcom del que, sortosament, escapa l’anterior llibre escrit per Dentici, dedicat a Rigoletto de Verdi, que ressenyaré properament pel seu interès i substancialitat discursiva.

Albert Ferrer Flamarich