Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Puentes sonoros y coreográficos durante el franquismo

Classificació temàtica: Sense classificar

Puentes sonoros y coreográficos durante el franquismo. Imaginarios, intercambios y propaganda en clave internacional.

Belen Vega Pichaco, Elsa Calero Carramolino, Gemma Pérez Zalduondo (ed.).

Editorial Libargo. Granada, 2019. 304 pàgs.

ISBN: 978-84-948136-3-4

Libargo Editorial

Gràcies a una nova generació d’investigadors versada en les últimes metodologies i coneixedores de les tendències actuals, l’esperançador floriment de la musicologia a Espanya s’encamina -entre altres línies- cap a la revaloració i comprensió profunda d’un repertori ja tractat, alhora que a l’exploració del passat recent. Aquests especialistes aporten treballs de la importància i necessitat com el dels onze articles compilats per les investigadores i docents Belen Vega Pichaco, Elsa Calero Carramolino, Gemma Pérez Zalduondo, que se centren en el rol desenvolupat per institucions i artistes espanyols al país i fora d’ell -particularment a l’Amèrica llatina- prenent la música i la dansa com a fils conductors de sinèrgies que també s’atansen al cinema. I és que comparant-ho amb altres períodes de la història recent espanyola com  la dictadura de Primo de Rivera, la II República o la Transició, l’exploració de la música de la Postguerra i de les dècades posteriors avança amb timidesa, almenys, des de l’àmbit de la realitat musical.

En aquest sentit, l’estudi de la música en el període posterior a la Guerra Civil s’està convertint en tendència i, progressivament, apareixen publicacions i comunicacions concretes que permeten un coneixement més profund i des d’altres perspectives. Ho demostren algunes novetats dels darrers anys treballades diligentment com Discursos y prácticas musicales nacionalistes (1900-1970) coordinat per Pilar Ramos López (Universidad de La Rioja, 2012), Una música para el “Nuevo Estado”. Música ideologia y política en el primer franquismo (Libargo Editorial, 2013) de Gemma Pérez Zalduondo, Dolor, represión y censura política en la cultura del siglo XX (Libargo Editorial, 2016) Coordinat per David Martín López, i el recent Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista  editat i coordinat per Enrique Téllez (Edictoràlia Música, 2021).

Juntament amb aquestes obres, el present volum de Libargo agrupa els esforços d’un grup de treball en el que hi són presents musicòlegs i altres especialistes vinculats a l’àmbit de la Història i Ciències de la Música, així com a la Historia de l’art i les Humanitats, ajudats per comentaris de premsa, estudis sobre músics i ballarins, fruit d’aquestes col·laboracions interdisciplinàries reflectides també des de la crítica i el pensament musical. Es tracta d’una monografia plural que amalgama aquests apropaments estètics i històrics i analitzen les relacions artístiques del món hispànic amb la realitat musicològica internacional, gràcies a una orientació metodològica transversal i interdisciplinar que il·lumina facetes fins ara desconegudes sense perdre de vista el seu entorn artístic, cultural i social.

En aquesta línia cal destacar “Repertorios e imaginarios de música y danza española en América” on Salvador Campos aborda la difusió de repertoris espanyols entre 1949 i 1969 gràcies a la tasca d’Enrique Iniesta i la seva activitat a Xilè. Aquest fet ofereix la possibilitat de conèixer l’activitat musical del país andí i les relacions institucionals i de politització més enllà de les fronteres. Ana Rodrigo de la Casa explora “La imagen del segundo franquismo en la Feria Mundial de Nueva York (1964-65) a través de la participació d’Antonio Gades en l’aperturisme artístic del moment i el Pavelló d’Espanya en l’esmentada fira que, naturalment, tenia finalitats propagandístiques i de captació de recursos econòmics favorables al règim dictatorial. En aquest eix hi va haver un fet significatiu com el recital de flamenc del 23 d’abril de 1964 concebut i venut com un pont entre dues cultures. De tall similar però centrat en la ballarina mexicana de pares espanyols immigrats, Pilar Rioja, és el text d’Ariadna Yáñez Díez. La seva perspectiva presenta un referent que va superar els perjudicis i la censura de l’època aconseguint un estil propi, format també a Espanya, on es va imbuir de les nostres danses.

En una línia semblant, Juan Francisco Murcia Gálan i Carolina Hernández Abad tracten els viatges dels Coros y Danzas de la Sección Femenina a Amèrica en el cas dels grups murcians i a Cuba el 1956, respectivament. En aquest darrer cas, a més aporta dades sobre la disputa en mitjans de comunicació com Bohemia, molt crítica amb aquesta mena d’activitats propagandístiques que van posar en evidència les mancances de tals iniciatives i la seva ideologia nacional-catòlica. Per la seva banda, José Ignacio Lorente Bilbao estudia l’imaginari basc a l’exili a través de la pel·lícula Elai-Alai creat per Nemesio Sobrevila el 1938, referint-se al poderós reclam del folklorisme en el cinema organitzat pel Govern d’Euskadi.

Sobre la coreologia i el ballet també hi contribueix Carmen Noheda al centrar-se en l’exili dels ballarins Paul Goubé i Yvonne Alexander durant la II Guerra Mundial, per als quals el compositor català Xavier Montsalvatge va escriure la música de nombrosos ballets, la incidència dels quals es va fe notar considerablement a la Barcelona de l’època amb una renovació emparada per la neutralitat política dels seus promotors. En el mateix marc temporal i geogràfic, Helena Martín Nieva afana el recolzament dels instituts de cultura estrangers a la música d’avantguarda entre 1939 i 1974 a través de l’Institut francès i el Cercle Manuel de Falla, el Club 49, Juventudes Musicales, la Casa América, el Deutsches Kulturinstitut i grups instrumentals com Diabolus in musica i el Conjunt Català de Música Contemporània. Tot plegat va suposar una substitució cultural d’unes institucions inexistents o insuficients que va dinamitzar el panorama autòcton.

Un altre eix temàtic és el referit a l’activitat musical carcerària, que es va configurar com un pilar essencial en la creació d’un sistema repressiu basat també en els preceptes del nacional-catolicisme. A la postguerra civil les presons espanyoles tenien assignada una funció que anava més enllà de la merament primitiva de la reclusió i càstig, per a pretendre convertir-se en espais de socialització, adoctrinament o redempció de presos polítics. Aquesta activitat també va tenir la seva repercussió més enllà de les fronteres peninsulars establint intercanvis culturals, per exemple, amb l’Uruguai com ho demostra Elsa Calero Carramolino gràcies a la informació de les revistes “Senda” de Montevideo i “Redención” de Madrid.

D’altra banda, hi ha comunicacions de caire formalista centrades en l’enfocament immanent de l’obra musical que versen a l’entorn de l’anàlisi de la significació i semanticitat de composicions concretes. En són un exemple el capítol elaborat per Francisco José Fernández Vicedo dedicat a la Fantasia espanyola Opus 17 de Julián Bautista des de la perspectiva de la avantguarda nacionalista, i el signat per Torcuato Tejada Tauste sobre el Cuarteto modal de María Teresa Prieto. Aquest últim, per cert, completa i amplia exhaustivament i amb una rigorosa dissecció formal el que Tania Perón Pérez va compendiar a la seva molt recomanable monografia sobre la compositora asturiana exiliada a Mèxic (Publicaciones Universidad de Oviedo, 2020).

En conjunt, Libargo Editorial ha mantingut la seva línia tant en el contingut com en el grafisme, presentant el text amb un cos de lletra gran i espaiat. Això facilita la lectura d’aquesta referència no només per especialistes en dansa, cinema i música, si no per a historiadors en general. Amb el rigor metodològic que cal, està enormement documentat com ho demostra la bibliografia, les notes de peu de pàgina i les referències a autors i cites exposades a cada capítol. Aquest llibre cal celebrar-lo tant com els diferents volums sobre dansa que l’editorial andalusa ha sabut donar sortida en un mercat molt limitat i irrisori com és l’espanyol. Sens dubte, es pot dir que l’evolució de Libargo és un indicatiu de l’actualitat investigadora nacional com ho són també altres segells, institucions i acadèmies de primer nivell del país.

Albert Ferrer Flamarich