Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista

Classificació temàtica: Sense classificar

Música y represión política. De la Alemania nazi a la España franquista.

Enrique Téllez (editor y coordinador).

Editoràlia Música. Valencia, 2019. 304 pàgs.

ISBN: 978-84-120023-4-8

Edictoràlia Música

En comparació amb altres períodes recents de la història musical espanyola com la dictadura de Primo de Rivera, la II República o la Transició, l’estudi de la Postguerra i les dècades següents avança amb timidesa. En aquest sentit es tracta d’un camp que progressivament s’ha anat convertint en una tendència i en la qual, en els darrers anys, han anat apareixent publicacions i comunicacions especifiques elaborades amb molt de rigor. Més enllà dels grans noms coneguts per tothom i que tracten el cànon compositiu espanyol de l’època, aquests estudis permeten conèixer amb una major profunditat i des d’altres perspectives aquesta realitat. Tot això ha estat possible gràcies a una generació d’estudiosos -joves i no tan joves- versada en les últimes metodologies i vinculats als àmbits de la Història de l’Art, les Humanitats i la Història i Ciències de la Música.

Aquests especialistes presenten treballs de la importància i necessitat com els dels quatre articles compilats aquí, gestats per Juan José Olives, Joan B. Llinares, Elsa Calero Carramolino i Enrique Téllez. Els seus eixos discursius se centren en la incidència del nazisme alemany i del franquisme espanyol durant la Guerra Civil espanyola i la II Guerra Mundial. Des d’una orientació d’una certa transversalitat fan referència als camps literari, filosòfic i, òbviament, musical partint de preceptes formalistes, sociològics i estètiques musicals diverses. D’aquesta manera contrasten la faceta purament sonora del discurs musical sense perdre de vista l’entorn artístic, cultural i social com ho proven tres dels quatre capítols que ofereixen un anàlisi de la significació i semanticitat de les obres, amb un enfocament sobradament documentat, tal i com testimonien la bibliografia, les notes de peu de pàgina i les referències a autors i cites mostrades a cada capítol.

El que aquí s’ofereix són comunicacions molt concretes sobre obres, personatges i relacions singulars en un apropament de comprensió profunda sobre el funcionament i significació de la música estudiada, entesa com a part d’una manifestació on hi conflueixen altres mitjans d’expressió amb una sèrie de condicionants biogràfics, socials i materials. Aquest és el cas dels capítols segon i tercer. L’un el signa Joan B. Llinares i el dedica a la incidència del captiveri en els camps de concentració viscuda per l’escriptor i assagista Jorge Semprún (1923-2011), tal i com ho va plasmar amb una carrega simbòlica, connotativa i expressiva en les referències musicals dels seus textos. L’altre va a càrrec d’Elsa Calero Carramolino que confecciona una breu taxonomia de l’activitat musical carcerària presentant-la com a topos d’inspiració, com a punt i final i com a parèntesi d’una trajectòria, així com a centre d’aprenentatge musical. Aquest darrer apartat ajuda a elaborar el perfil biogràfic i el catàleg creatiu del compositor Eduardo Rincón (1924), que va ser víctima de la repressió política franquista i va desenvolupar la seva faceta creativa durant els períodes d’empresonament.

Prèviament, el ja difunt director i compositor Juan José Olives (1951-2018) va plantejar Un supervivent a Varsòvia de Schoenberg des d’un anàlisi formal que combina enfocaments sintàctics i semàntics. Aquesta comunicació, per cert, va ser inclosa pel editor i coordinador d’aquest volum, Enrique Téllez, seguint les indicacions que Olives li havia donat abans de la seva mort. No obstant, l’epicentre d’aquesta monografia el configura l’aportació de l’esmentat Enrique Téllez gràcies a un article mastodòntic, tremendament expositiu i molt seqüenciat on embasta una complexa reconstrucció històrica de la basculació de cançons i himnes de guerra com varen ser In der Gartenlaube, Facetta nera, Facetta Bianca en els àmbits germànic, italià i espanyol; posant el focus també en les personalitats de Fania Fénelon, Ángel Bernat Beneyto, José Antonio Martínez Palacios i George Brady. Davant les dues-centes pàgines d’aquest, els tres textos precedents semblen ser satèl·lits complementaris.

L’autor parteix de la lectura iconogràfica del dibuix de Rodríguez de Luna publicat a La Vanguardia el 7 de setembre del 1938 (pàgs. 134-138) i es nodreix d’un aparell documental enorme i minuciós que aplega des dels fets històrics fins a les dinàmiques dels camps de concentració i presons; des de les edicions de cançoners fins als relats de presos en un seguiment de la Guerra Civil espanyola, amb aires de crònica històrica a través de les cançons bèl·liques. Tanmateix, ens recorda que les fórmules melòdiques generalment es manifesten amb independència dels textos als quals serveixen de suport musical. A més, estan sotmeses a les lleis d’evolució particulars i segueixen uns itineraris geogràfics força diferents dels criteris inicialment previsibles, com ho proven la difusió i diversificació dels seus continguts i les seves variants. A la manera de crits continguts i de proclames fervoroses, aquests materials canalitzaven els sentiments d’identificació entre col·lectivitats oposades.

Davant d’elles, no hi ha posseïdors de la veritat entre fratricides, ni tampoc càntics sense reivindicació, autoafirmació o apologia hiperbòlica que no cerquessin enardir els ànims, emfatitzar la propaganda i establir la hegemonia del col·lectiu emissor davant de l’enemic. D’aquí, que es pugui entendre el seu desenvolupament com a contrafacta a causa de la reutilització d’una mateixa melodia per a diferents textos, donant una funcionalitat efímera d’aquestes armes ideològiques que eren les cançons de guerra, habitualment basades en la simplicitat i l’economia del missatge tant en el poètic com en el musical per a garantir la seva memorització. Per últim, unes il·lustracions sobre la guerra de la pintora Isabel Bacardit tanquen aquest llibre que es suma a les molt recomanables investigacions dels dos darrers decennis sobre la matèria.

Edictoràlia Música ho ha presentat amb un cos de lletra còmodament llegible facilitant la lectura d’uns estudis que, sense cap mena de dubte, són un material de referència per a especialistes en música i per a historiadors en general. En conseqüència cal celebrar aquesta novetat en el camí diligentment treballat per investigacions de la seriositat de Discursos y prácticas musicales nacionalistas (1900-1970) coordinat per Pilar Ramos López (Universidad de La Rioja, 2012), d’ Una música para el “Nuevo Estado”. Música ideològica y política en el primer franquismo (2013) de Gemma Pérez Zalduondo, de Puentes sonoros y coreográficos durante el franquismo coeditado (2019) coordinat per la mateixa musicòloga juntament amb Belén Vega Pichaco, Elsa Calero Carramolino, i de Dolor, represión y censura política en la cultura del siglo XX (2016) coordinat per David Martín López. Aquestes tres últimes, per cert, publicades per Libargo Editorial. Juntament amb aquests, la present novetat de Edictoràlia corrobora la necessitat d’una memòria històrica, molt més activa i palpable en la cultura i en la historiografia que en l’àmbit polític, en un país, Espanya, les instàncies legislatives del qual segueixen donant-hi l’esquena.

Albert Ferrer Flamarich