Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Pianos i pianistas segons Josep Lluis Galiana

Classificació temàtica: Sense classificar

Pianos y pianistas. Dos décadas de crítica musical y otros escritos.

Josep Lluís Galiana

Edictoràlia Música. Valencia, 2020. 233 pàgs.

ISBN: 978-84-120023-9-3

Edictoralia Ediciones

Més enllà del seu valor com a font documental i la seva immediatesa periodística, l’examen de la crítica musical des d’una vessant històrica és una via que la musicologia contemporània està prenent-se seriosament. A Espanya s’ha potenciat tímidament els darrers dos lustres i ha justificat l’edició de compilacions de textos de Gerardo Diego, Ramón Barce o Adolfo Salazar per citar-ne alguns. Aquesta tendència també ha germinat, encara que tímidament, amb alguns exemples contemporanis com el del polièdric Josep Lluis Galiana (València, 1961) saxofonista, compositor, gestor i editor que fa pocs mesos va presentar el seu tercer volum de la sèrie que recull els seus escrits musicals. Centrat en el piano, n’aplega el testimoni detallat de les activitats dutes a terme al Club Diario Levante entre 1991 i 2012, en una antologia de peces periodístiques (crítiques, articles, ressenyes, notes al programa, entrevistes) ordenades cronològicament. Des de les pàgines del diari Levante-EMV va centrar-se en intèrprets i compositors fora dels circuits d’elit que van actuar en la referida sala, que ja forma part de la història musical de València i que va suposar una expansió del circuit musical de la regió, convertint-se alhora en un punt de trobada per a la música experimental.

Al marge dels condicionants d’una extensió pensada per a publicar en paper, els textos de Galiana mostren un grau variable d’eficiència descriptiva en l’expressió de l’ens emocional i la definició tècnica de les interpretacions. Es basa en un llenguatge a vegades pompós en l’adulació a la manera d’èpoques anteriors i amb termes perillosos  (honestedat interpretativa, musicalitat, ...) que, tot i entendre’s, com a lectors no ens salva de l’abisme ni de la imprecisió semàntica i lingüística inherent a la paraula quan es parla de música. El seu estil juga amb conceptes genèrics tant en substantius com en adjectius, sense profusió de tecnicismes, amb fórmules més periodístiques que musicals i un tarannà més proper a la crònica que a l’anàlisi interpretativa. Un fet que es justifica per la necessitat d’acostar el seu testimoni a un públic ample, davant el qual es mostra coneixedor de les obres com demostra la inserció d’abundoses explicacions integrades en un plantejament lineal on seqüencia el desenvolupament dels actes a partir d’una estructura habitualment iniciada per la presentació del concert, els intèrprets i el repertori.

En conjunt, aquesta recopilació és una font documental útil per a l’especialista (historiador, musicòleg, periodista, musicògraf,...) on s’hi copsen elements sociomusicològics que permeten construir una història contemporània més exacte del mapa musical valencià i espanyol, allunyant-se dels grans noms mediàtics del moment ja que s’hi recull, per exemple, les actuacions de personalitats la trajectòria dels quals era incipient com en el cas de Josu de Solaun o del pedagog Luca Chiantore, quan va rebre el Segon Premi Iturbi de 1990 com a pianista. També hi apareixen observacions sobre la necessitat d’incloure el jazz en els estudis de conservatori. Quelcom, per cert, avui dia subsanat en molts dels principals centres formatius espanyols. Tampoc hi falten reivindicacions particulars com la del breu perfil biogràfic del compositor Manuel Climent Cavedo (1810-70), justificada per l’estreta relació entre Galiana i els gerents de la firma Clemente Pianos, molt estesos per la Comunitat Valenciana i de la qual també n’ofereix la crònica de la seva expansió empresarial i dels premis concedits a aquesta empresa dedicada a la venta, restauració, reparació i preparació de pianos.  

Per últim, l’edició és molt austera –potser massa- i s’hi enyora un índex general més detallat, per bé que sí inclou el necessari índex onomàstic que facilita la consulta ràpida i puntual de dades; abundants fotografies impreses en blanc i negre; a més de la traducció a l’espanyol dels textos publicats en valencià que figuren en algunes de les notes a peu de pàgina. Un cal·ligrama en forma de piano recull els agraïments d’un volum de disseny gràfic molt elemental que, en el cas de textos amb epígrafs –en són molts- poden confondre al lector ja que no gaudeixin d’un marcat contrast en la tipologia de lletra més enllà del titular o el propi relat.

Albert Ferrer Flamarich