Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Un "Sí però no" sobre les simfonies de Beethoven

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Las nueve sinfonías de Beethoven.

Marta Vela.

Fórcola Ediciones, Madrid, 2020. (219 pàgs.)

978-84-18197-22-2

Fórcola Ediciones

L’allau de novetats editorials al voltant del 250è aniversari del naixement de Beethoven ha afavorit més publicacions d’autoria nacional que traduccions de relleu internacional que ocupin buits significatius en llengua espanyola com el de Beethoven and the Construction of Genius de Tia de Nora (1995) y Beethoven’s Symphonies: An Artistic Vision de Lewis Locwood (2015), per citar dos treballs imprescindibles i actuals. Per això, la collita autòctona ha legat mostraris com el que la pianista, directora i musicòloga Marta Vela (Coslada, 1985) ha dedicat a les seves nou simfonies, en un estudi deliberadament detallat en el qual intenta reunir pedagogia i coneixement, concisió i fluïdesa. No obstant, lluny del que es ven en el pròleg no és una guia completa. Per a res. Tot al contrari: és molt desigual. De fet, tot i que segueix una estructura clara basada en un context biogràfic en relació a cada obra, la seva estrena, el pes en la tradició i una valoració d’aquesta; en allò estrictament musical només es focalitza en els inicis de cada simfonia, presentant-les alhora com un tòtem fundacional del Romanticisme i vinculant-los a quasi cinquanta exemples musicals de Haydn, Mozart, Schubert, Mendelssohn i Mahler amb arguments musical intercalats, la digressió dels quals concedeix més a aquests que a Beethoven. En aquest sentit –i només en aquest-, complementa altres guies publicades en espanyol, com la traducció de l’anàlisi de Robert Simpson (Idea Books, 2004), encara que en la vessant històrico-biogràfica el lector pot optar per una eina molt més solvent com és Ludwig van Beethoven. Las 8 + 1 sinfonías de Xoan Manuel Carreira, reeditada i ampliada el 2017 dins un projecte divulgatiu de l’Orquesta Sinfónica de Galicia. Al marge, hi ha monografies monumentals -o no, segons els criteris- com l’aclamada de Jan Swafford que Acantilado va comercialitzar el 2017.

D’aquesta manera, Vela esbandeix la Quarta en cinc pàgines (!), que tenint en compte les dimensions del llibre és molt poc. Més atractiu és el comentari de la Cinquena per les referències a l’històric concert-akademie en el qual es va estrenar i per la relació amb altres obres de l’època que varen utilitzar el famós motiu de quatre notes. D’altra banda, ofereix un relat sobre la gènesi de la Desena, la fragmentació informativa de la qual s’equipara a la de l’obra en la disparitat de cites i extractes de testimonis de l’època, tot i que en conjunt no aporta gairebé res. Un epíleg sobre el funeral del compositor tanca aquesta monografia en què el lector no ha de buscar referències a temes com el tractament de les variacions temàtiques; la suposada Simfonia Jena (actualment se sap que és de Friedrich Witt 1770-1836), l’ús de verbunkos, les cites de melodies populars o preses de cançons folklòriques, la música comercial de l’època -com és el cas de la Cinquena o la Setena, per exemple-; o a la supressió de la dedicatòria a Napoleó de l’ Heroica, deguda a l’editor vienès com ha fet notar Henry-Louis de La Grange, entre altres. No obstant, l’autora sí que ens remet al precedent de Le portrait musical de la nature de Knecht en relació a la Pastoral i a la repressió viscuda època de Metternich després del Congrés de Viena.

L’edició segueix els preceptes estilístics de la madrilenya Fórcola Ediciones, tan acostumada a assajos a la manera francesa, amb 70 notes a peu de pàgina ubicades al final del llibre per la qual cosa la seva consulta trenca la continuïtat de la lectura; així com un índex onomàstic presentat com una petita guia biogràfica de les personalitats esmentades en el text, ordenades alfabèticament. Igualment presenta un atractiu feix de pàgines centrals amb il·lustracions a color i un esquema visual útil pel neòfit, referit a la plantilla instrumental de cada simfonia disposada a la manera mannheimiana de 1777, a la qual dedica el primer capítol com a context de l’emergència de la simfonia durant el Classicisme. Es a dir amb violins en disposició antifonal, violes a l’esquerra i violoncels al davant del director. Tot i els demèrits assenyalats la lectura té punts d’interès i resulta relativament fàcil per al no instruït en partitures i anàlisi musical.

Albert Ferrer Flamarich