Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

De comodins a tabús?

Classificació temàtica: Sense classificar

Malditas palabras.

Luca Chiantore.

Musikeonbooks, Barcelona, 2021. (222 pàgs.)

ISBN: 978-84-945117-5-2

Musikeonbooks

Escrites durant els mesos del confinament domiciliari del 2020 i publicades per Musikeonbooks, aquestes Malditas palabras del pianista, musicòleg i pedagog Luca Chiantore (Milà, 1966) planteja una revisió ontològica de termes d’ús freqüent en l’argot musical i artístic, la problemàtica del qual rau en un dels principis d’economia de llenguatge: el nombre de significats és molt menor que el de significats. És un exercici tractat tangencialment per musicòlegs de rellevància internacional en articles i llibres, també citats per l’autor (Rubén López Cano, Mark Evan Bonds, Daniel Levitin o James O. Young). Amb això ens situa davant d’una crisi epistemològica que procura desfer alguns perills i clixés implícits, partint d’un enfocament personal i un lleuger to maièutic que promou una actitud performativa del seu ús ambigu, complex, equívoc i, sovint, tautològic i per a que, tant afeccionats com professionals de la música, parlem, escrivim i, sobretot, pensem amb major exactitud.

Des de la vessant quantitativa i qualitativa en lingüístic, filosofia i sociologia, Chiantore desemmascara expeditivament la designació i funcionalitat d’uns determinats artificis retòrics molt condicionats pel nostre sistema de categories, valors, organització perceptiva i de relació amb el món. Aquesta higiene conceptual, que esquerda termes monolítics, neix d’una llibertat i diversitat de perspectives que s’enfronten als límits del llenguatge. Uns límits que són, alhora, els del pensament. Amb idees i paraules certeres, fins i tot, quan sembla divagar o entrar en aportacions massa subjectives, tot el llibre s’estén en una desclassificació que qüestiona paradigmes i etiquetes que, de vegades, no sobrepassen el simple intent de transcriure sensacions insostenibles en un examen etimològic i musicològic. Un fet que, per a Chiantore, significa una derrota de la paraula i el pensament.

En nom d’una legitimitat i claredat metodològica, al començament de cada capítol exposa les definicions de cada vocable extraient-les de tres fonts diferents: de l’edició electrònica del Diccionario de la llengua espanyola de la Real Academia Española; del Diccionario de uso de l’español de María Moliner i del Diccionario del Español Actual elaborat per Manuel Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos. D’aquesta manera i a la primera part, deu capítols de diferent extensió (des de les cinc pàgines d’ “essència” i “musicalitat” a les vint de “Classicisme” o les vint-i-vuit de “sentiment”) estableixen sinergies que teixeixen una xarxa que correlaciona idees exposades en un to assertiu, col·loquial i directe, amb un lèxic accessible i amb una redacció loquaç, fluïda i ben construïda en la successió d’arguments, sense abusar d’un estil retòric/poètic fèrtil en metàfores i metonímies.

Aquesta espècie de suite terminològica també ens presenta lliçons d’història de la música en un camí que bascula del concret al general i del general al concret, formant un joc de reflexes que il·lustren i desmunten un pintoresc ventall de qüestions: des dels automatismes apresos pel geni fins la creativitat associada a allò nou i no l’òptim nivell del que ja existeix; passant per la constant mutació de tota essència, i d’altres temes com la inspiració, que Chiantore sosté és quelcom que ve de dins i no de fora. També desgrana l’embolic entre el sentiment, l’afecte, l’emoció i la passió amb que l’autor recorda la importància de la intel·ligència emocional i la empatia necessàries que genera la música a diferents nivells. Igualment substancials són les raons per les quals la musicalitat no té res a veure amb una qualitat musical, així com les justificacions contra la regularitat, la simetria i l’equilibri de les frases melòdiques del Classicisme en base a nombrosos exemples de l’obra de Mozart. Si d’una banda especifica la interrelació i les diferències entre versió, tribute y cover, els dos últims més freqüents en el món de la clàssica sota l’envoltori de la primera. D’altra banda, en el tinter han quedat termes igualment conflictius com “lectura” i “execució”.

La seva denúncia es desmarca de la perspectiva eurocentrista i de la esterilitat autorreferencial de la música clàssica. Precisament defineix aquesta música com alguna cosa més que un repertori o una manera de recrear-lo, ja que implica una història i unes maneres de sentir espais, codis i valores estètics. A més rebutja la seva pretesa superioritat enfront altres músiques. Per aquesta raó, la part central, Intermezzo, reflexiona sobre el tòpic de la musica clàssica com a música complexa enfront a la -suposada- simplicitat de la música pop urbana. Ho fa a partir del comentari del “gran èxit” de la cançó Despacito de Luis Fonsi i Daddy Yankee el 2017. Amb això, Chiantore esmola el seu sentit analític, sagaç i provocador, recordant que les preguntes -com les seves- poden ser individuals, els debats col·lectius i les convencions són institucionalitzades. Finalment, en el tercer bloc reflexiona sobre termes que sí considera vàlids, com àmbit, i acaba amb un al·legat a favor de la docència i les escoles en la seva capacitat adaptativa i comprensiva d’una pluralitat de pràctiques i de coneixements que ajudin a encaixar el cada cop mes difuminat i menys hegemònic món de la música clàssica.

Tot i que amb un desenvolupament que podria condensar-se sense perdre relleu categòric, Luca Chiantore proposa un exercici davant del qual, de vegades, no dóna més sortida que la de prescindir d’unes paraules que, maleïdes o no, passen de ser comodins a ser possibles tabús derivats d’una posició d’escolta i pensament d’allò sònico. Amb això apel·la a una ètica més generativa i de caràcter retroactiu que qüestiona els mecanismes conscients e inconscients causants, molt sovint, d’una comprensió en fals dels termes esmentats, sota un aparent vel tenyit d’exactitud. En aquest sentit, la seva deconstrucció és també una acció política ja que amplia i restringeix els límits semàntics i socials de la terminologia abordada. És a dir, de les estructures i infraestructures lingüístiques, cada vegada més erosionades des de la nostra subjectivitat i des de la deformació provocada per la inèrcia de la llengua com a element viu. En conjunt, aquesta monografia participa dels eixos de transversalitat, novetat i obertura hermenèutica predominants en una part de la musicologia actual de nivell internacional i en la redefinició del marc teòric de significació estètica, filosòfica, social i cultural de les ciències de la música.

Albert Ferrer Flamarich