Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Mi vida y mi obra de Pablo Sorozábal

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Mi vida y mi obra.

Pablo Sorozábal.

Alianza Música. Madrid, 2019 (407 pàgs.)

ISBN: 978-84-9181-701-7

Alianza Música

Amb comptagotes Alianza Música manté viu un catàleg que antigament va ser capdavanter entre la bibliografia en llengua espanyola, però que, en bona part, avui en dia, ha quedat obsolet davant la proliferació de nombroses col·leccions competidores, més actualitzades i un mercat curull de petits i mitjans segells que lentament van omplin un ventall heterogeni de matèries musicològiques. En la seva minsa contribució dels darrers anys, el segell madrileny va apostar el 2019 per la reedició de les memòries del compositor basc Pablo Sorozábal (1897-1988), escrites el 1979 i ja publicades per la Fundación Banco Exterior dos anys abans de la seva mort.

Amb un llenguatge col·loquial i una prosa amena, aconsegueix captar al lector amb naturalitat en una reflexió de sinceritat aclaparadora, sense autocomplaença i de vegades distanciada de sí mateix, que atorguen els anys i l’experiència. El relat alterna el periple biogràfic amb insercions sobre el context de les seves obres establint un arc que, lògicament, comença amb la infantessa, la joventut i la seva etapa a Alemanya -i l’ambient hostil a Leipzig i Berlin-, i arriba fins als darrers anys en què va escriure aquests records. La successió cronològica només s’altera per un marcat salt el 1929, quan avantposa els anys de la Guerra Civil, fruit de la seva impulsivitat que demostra l’empipament i l’amargor viscuts en una altra de les fosquíssimes èpoques de la història d’Espanya.

Ho deixen clar la seva displicència davant la desídia del bàndol republicà i la passivitat europea i internacional durant el conflicte bèl·lic (pàgs. 144 i 173); la reivindicació de la llengua basca (pàg. 32); el seu anticlericalisme i antimilitarisme, així com un ampli ventall de dures i encertades opinions -i es va queda molt curt!- com la referida al seu retorn a “un Madrid desconocido, invadido y destrozado por una manada de cafres incultos, un rebaño de analfabetos, que se llamaban nacionales” (pàg. 192), després de les gires amb la Banda Municipal de Madrid per les regions de Llevant i Catalunya. O quan afirma que “¡Hoy no existe un país que nos supere en cafres!”, després de la seva trobada amb el falangista Jaime de Foxá (pàg. 256).

Sorozábal no va afluixar davant els problemes pels seus drets d’autor -també en els anys de la II República- ni davant el nefast paper del políticament mimat Moreno Torroba. Caracteritzat pel coratge de dir el que gairebé ningú s’atrevia a dir, va resistir la depuració i la pressió psicològica a la que el van sotmetre les autoritats polítiques i culturals franquistes, assenyalant a aquestes com les culpables de la sempiterna i vergonyosa situació del teatre musical a Espanya. Com exemple tenim la serena mordacitat que llança cap el Caudillo per la cancel·lació d’un concert programat pel dia 14 de desembre de 1947 amb l’Orquestra Filarmònica, que va forçar la seva dimissió com a titular de la formació (pàg. 291). Aquesta hauria estat l’estrena de la seva suite Victoriana i de la Setena simfonia de Xostakòvitx a Espanya.

Per altra banda i per l’anecdotari  queden l’episodi sobre les excentricitats de Manuel de Falla i el seu entorn familiar -amb l’impagable acudit de Martínez Sierra a la pàgina 279-, així com el desconeixement que es tenia de la tonadilla escènica fins i tot després de la tasca d’investigació de José Subirá (pàg. 282). No obstant, es troben a faltar referències a l’estrena com a director musical de l’òpera Canigó del Pare Massana al Liceu de Barcelona l’any 1953; i també a les gravacions discogràfiques de la seva obra i d’un ample grup de sarsueles pels segells Columbia-Alhambra i Hispavox.

Pel que fa a l’edició caldria corregir l’absència d’una “e” en el cognom del violinista, pedagog i compositor Henry Wieniavski a la pàgina 95, així com la repetició de la fotografia de la pàgina 342 en la 348 amb Sorozábal dirigint la Banda Municipal de Madrid el 1985 a la madrilenya Plaça de Chamberí. Són detalls menors d’una publicació sense índex onomàstic, però que ha mantingut els entranyables pròlegs de Mario Gas i Manuel García Franco; a més d’incloure un epíleg sobre l’òpera Juan José, a càrrec dels nets Teresa i Pablo Sorozábal Gómez, la documentació dels quals sobre els articles de premsa i actes de cancel·lació de la estrena a La Zarzuela la temporada 1978-79 hauria agraït un grafisme més contrastat i específic.

Aquesta monografia es clou amb el catàleg d’obres líriques i composicions instrumentals i vocals elaborat pel musicòleg i pianista Marco Lerena (Getxo, 1981), autor de l’imprescindible estudi sobre el compositor publicat el 2018 pel Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco. Llegint-la es té la impressió d’estar davant d’una condemna del franquisme, amb una pressió psicològica que no va acoquinar al compositor. Sorozábal va ser un home de valors, de personalitat contestatària i inquieta com ho va demostrar en iniciatives al davant de la Banda Municipal de Madrid durant la Guerra Civil, i el seu recolzament diplomàtic a Lamote de Grignon quan va ser censurat com a director de la Banda Municipal de Barcelona. En aquestes pàgines queden molt clars alguns del conflictes entre art i poder durant els decennis centrals del segle XX en una Espanya que, com d’altres nacions sotmeses a una dictadura repressora i genocida, va tenir al davant a artistes tenaços. Per a ells, la seva tasca va ser una via de supervivència i una salvació en un entorn de censura i vigilància.

Albert Ferrer Flamarich