Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Missa en Mi bemoll major de Mayr

Classificació temàtica: Música sacra

Mayr: Missa en Mi bemoll major
Dorotea Szczepánska, soprano. Johanna Krödel, contralt. Markus Schäfer, tenor. Daniel Ochoa, bass. Simon Mayr Chorus. Concertus de Bassus. Franz Hauk, director.
NAXOS 8.574057 DDD 87 minuts.

Naxos

Els darrers anys la ingent obra del bavarès Johann Simon Mayr (1763-1845) ha protagonitzat algunes novetats discogràfiques gràcies a l’impuls de l’investigador i director musical Franz Hauk. En l’àmbit religiós s’hi compten misses, cantates, motets i oratoris que integren bona part de la producció per a veus solistes, cor i acompanyament instrumental, composta entre 1800 i 1830, especialment des que el 1802 Mayr va convertir-se en mestre de capella de Santa Maria Maggiore de Bergam. Algunes obres han obtingut les seves primeres gravacions mundials a partir de la reconstrucció de fragments com és el cas de la tardana Missa en Mi bemoll major de 1843 (Kyrie, Gloria i Credo), que s’ha completat amb moviments independents datats de la mateixa època –amb el suport de Manfred Hössl-. Ho exemplifiquen els breus Sanctus, Benedictus i l’Agnus Dei que en són el més atractiu.

Aquesta missa divergeix de plantejaments unitaris i segueix el model de missa concertata amb caràcter episòdic i divisions clares en els diferents números vocals, cantats pel cor i els solistes (Kyrie, el Gloria i el Credo). La seva era una època encara preocupada per la integritat dels textos i la diferenciació musical que havia d’acompanyar cada moment litúrgic. Per aquest motiu segueix l’esquema de missa numerària, molt freqüent a Itàlia durant la segona meitat del segle XVIII i en l’ambient formatiu del jove Mayr, i que es va mantenir en altres contemporanis com Rossini i en generacions posteriors (Bellini, Donizetti i Mercadante).

Reforçat amb la participació de metalls i timbales per atorgar un caràcter solemne, el Kyrie no recorre a la forma sonata, manté la subdivisió tripartita i combina el quartet solista vocal (duo masculí al “Christe eleison”) amb el cor. El Credo, dividit en quatre seccions, juga amb una ornamentada línia del violí com a segona veu melòdica en un contrapunt allunyat de l’estil sever de la polifonia tradicional (“Et incarnatus”) i amb recursos retòrico-musicals: els trèmolos de les cordes com a símbol del patiment de Crist a la creu, les escales ascendents al cor “Et ressurrexit” i un tractament fugat per confegir espacialitat i grandesa al breu “Et vitam venturi”.

No obstant, el centre de l’obra rau en l’extensíssim Gloria de set seccions i gairebé una hora de durada. S’emmarca amb intervencions corals (“Gloria in excelsis”, “Cum Sancto Spiritu”) i s’inicia amb una llarga introducció orquestral d’aires marcials. En l’estructura combina àries pròximes a altres motets, poliseccionals (molt clar en el tripartit “Domine Deus” i el bipartit “Qui tollis”) i associacions de tessitura i enriquiment de la textura amb l’acompanyament d’instruments obligats: soprano-flauta al “Qui sedes”, tenor-clarinet a “Et interra”, baix-trompa al “Gratias agimus tibi”, tenor-trompa al “Domine Deus” i baix-fagot al “Qui tollis peccata mundi”. Uns aparellaments timbrícs solistes també presents al Benedictus a la manera de trio vocal, sobre l’arpegiat de les cordes.

En conjunt, es tracta d’una música bonica, amb una harmonia generalment moguda per cinquenes i derivacions rococó que assumeixen el que Rosen exposava en la seva monografia sobre l’estil clàssic (Alianza Música, 2a edició, 2015) en la configuració estètica influïda i modelada per les convencions teatrals i operístiques del moment, tal i com va caracteritzar bona part de la música sacra del segle XVIII i part del següent, a desgrat de l’Església. En comparació amb alguns motets de Mayr, aquesta tendència és menys acusada.

El Simon Mayr Chorus i el Concerto de Bassus ofereixen una versió competent de resultats estàndards en equilibri, transparència i idiomatisme aparellats a la suficiència dels solistes vocals, la majoria protagonistes d’altres enregistraments sacres del compositor. L’edició, per cert, presenta els cantables i les notes de carpeta signades per Claus Bockmaier que contextualitzen l’obra i la fórmula de la “missa concertata” com a estil.

Albert Ferrer Flamarich