Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Els homes clàssics. La passió i la carn i altres històries de la música

Classificació temàtica: Sense classificar

Els homes classics. La passió i la carn i altres històries de la música.

Albert Galcerán, Pedro Pardo.

Penguin Random House. Barcelona, 2019. 190 pàgines.

ISBN: 978-84-17627-34-8

Penguin Random House

La tendència -de vegades, moda- editorial de llibres d’iniciació sobre ciència i humanitats ha esperonat un ampli ventall de propostes divulgatives de matèries ben diverses. La música clàssica i en particular l’òpera també s’han beneficiat d’aquesta circumstància pel seu fals clixé de cultura elitista, entre altres motius i prejudicis. Recentment el grup editorial Penguin Random House ha comercialitzat un títol elemental en la seva estructuració i contingut que, escrit des de la humilitat i l’entusiasme, vol ser una eina de primeríssim contacte amb aquest món a través del comentari d’episodis i obres significatius de la seva història.

A càrrec del periodista musical Albert Galcerán i el compositor Pedro Pardo, Els homes clàssics. La passió i la carn i altres històries de la música es divideix en quinze capítols aplegats en dues parts: la vessant històrica i anecdòtica, i el comentari d’una obra. Amb suggerents dades històriques en alguns capítols, els apartats més agraïts són el de l’aproximació als minimalistes, el dedicat a Ravel i Ricard Viñes, “Un basc i un català a París” i el de la Segona Escola de Viena. Altres són episodis sovint recreats en llibres semblants com el de la recuperació que va fer Mendelssohn de La passió segons Sant Mateu de Bach, l’operació d’ulls de John Taylor a Bach i Händel o el vincle familiar entre Wagner i Liszt. Tot plegat està redactat amb un tarannà molt planer, en la línia de la divulgació light i  amanit amb tocs de l’efectisme enunciatiu que domina el propi títol del llibre, així com girs humorístics i algunes opinions. La lectura és molt àgil.

Com és natural en iniciatives semblants hi ha aspectes fluixos, discutibles i erronis. Entre els primers cal citar l’esterilitat de l’única pàgina dedicada a La llegenda de la ciutat invisible de Kítej de Rimski-Korsakov i a la Suite Lulu de Berg en els apartats de comentaris específicament musicals. No hi ha cap apreciació concreta que estimuli al lector a conèixer i escoltar aquestes obres i a fixar-se en alguna particularitat. Quelcom que sí dut a terme amb eficàcia a l’audició 3b sobre la Simfonia italiana de Mendelssohn, a l’audició 5 dedicada a l’obertura de Le nozze di Figaro de Mozart i a l’audició 6 sobre el Concert “Emperador” de Beethoven. Sense que la seva absència sigui un demèrit, l’opció d’incloure alguna referència a la sarsuela –almenys la catalana- hagués arrodonit la selecció de temes interessants del públic al qual es dirigeix. .

També caldria matisar la primera frase de capítol primer: “Sens dubte, la música és una característica humana” (pàg. 17). Cert. Però l’apunt sobre els ocells i l’afirmació “que cap animal emet sons distribuïts en el temps i amb freqüències determinades de manera conscient (si més no, que en tinguem constància)”, és insostenible almenys per a la comunitat científica marina com demostren nombroses estudis sobre el cant de les balenes. Algunes canten en diferents freqüències, vibracions i sospirs com la balena jubarta, que emet un cant durant diverses hores, amb diverses tornades que es repeteixen i al voltant de les quals es va afegint variacions. Cada espècimen té una veu diferent, però els cants són comuns al grup. Com va demostrar fa quasi una dècada l’especialista Ellen Garland, aquestes tenen uns cants d’aparellament que poden canviar cada temporada –a l’estiu- i que poden contenir material de l’any anterior. A més el poden barrejar amb elements nous fent real un intercanvi cultural a gran escala en una espècie diferent de la humana.

Un altre aspecte discutible l’exemplifica el comentari de la pàgina 91, sobre el repertori bufo italià anterior a Rossini, considerat pels autors com a títols de segona. Si, per exemple, entenen Così fan tutte com òpera buffa, aleshores l’afirmació és insostenible ja que les possibles òperes considerades buffes del Mozart madur són superiors a la més perfecte de les de Rossini. Si els autors del llibre són dels que valoren algunes òperes de Mozart com a drama giocoso i que, per tant, no són estrictament òperes bufes com defensen alguns teòrics i historiadors, aleshores una afirmació com la servida resulta excessiva per diverses raons. La més significativa rau en que són molts els títols d’òpera buffa dels primers seixanta anys de vida del gènere que encara resten per a descobrir, enregistrar o difondre, emmarcant-los adientment en el seu present històric i aquest en relació a la història del gènere. D’altra banda, l’afirmació referida també pot induir a pensar que es coneixen totes les produccions de Martín i Soler, Jommelli, Cimarosa, Paisiello, Galuppi –que escrivia música per a llibrets de Goldoni!- i tants altres.

Entre els errors, a la pàgina 18 caldria corregir que l’afinació del La3 correspon als 440 Hz quan ho és el La4, estandaritzat en l’àmbit europeu des de 1936, reafirmat per la comunitat internacional el 1955 i el 1975. Però més significatiu és mantenir que les famoses pintades de “Viva VERDI” a Milà tenen a veure amb l’estrena de Nabucco (pàg 101). Especialistes i biògrafs com Christoph Schwandt apunten que van aparèixer a partir de 1855, després de l’estrena de Les vespres sicilianes, mentre que altres com Peter Southwell-Sander, les ubica l’any 1859 a l’entorn de l’estrena d’ Un ballo in maschera en el context dels rumors de l’entrevista secreta de Cavour amb Napoleó III per a planificar la guerra contra Àustria. Per la seva banda, Julian Budden apunta a les mateixes dates però ubicant a Nàpols l’efecte i consciència popular de l’acrònim. Entre altres motius perquè el 1842, any d’estrena de Nabucco, el futur Vittorio Emmanuel Rei d’Italia només tenia 20 anys, encara li’n faltaven set per ser coronat i vora una dècada per a encapçalar campanyes contra el domini austríac.

Per últim, val a dir que l’edició és molt austera i poc rica en el disseny gràfic únicament variat en l’alternança de dues tipologies de lletra, en funció de si es tracta d’un capítol de caràcter històric o sobre alguna obra musical. No s’hi ha inclòs cap tipus d’il·lustració a un títol del que cal no desmerèixer-ne la utilitat pel seu lector potencial. Les dosis de cultureta musical bàsica hi són, el to entusiasmant i els seus encerts, també.

Albert Ferrer Flamarich