Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Simfonisme portuguès

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Braga Santos: Obertures nº 1 Op.8 y 2 Op.11 “Lisboa”, preludi Vivero u Morrer Op.19, Pastoral, Romance, Symphonic Prelude, Intermezzo i Concierto para piano y orquesta Op. 52

 

Goran Filipec, piano. Royal Liverpool Philharmonic Orchestra. Álvaro Cassuto, director.

Naxos 8.573903 DDD 62:12 

Naxos

Naxos acaba de publicar el primer volum d’una previsible sèrie dedicada a la recuperació del llegat del compositor portuguès José Manuel Joly Braga Santos (1924-1988) encapçalada pel director d’orquestra Álvaro Cassuto. Al capdavant de la Royal Liverpool Philarmonic Orchestra, el també director portuguès ofereix vuit obres orquestrals en una primera gravació mundial -l’inlay no indica si són totes o quines ho són concretament- del qui es considera el màxim representant nacional del segle XX, hereu d’una altra icona com Luis Freitas Branco.

 

Dues de les seves obertures, la núm. 1 Opus 8 de 1946 i la núm. 2 Opus 11 “Lisboa”, un any posterior, obren el periple d’un jove autor que tenia 21 anys quan va escriure la primera. Ambdues es basteixen a partir de la forma sonata tradicional en una inventiva basada en episodis contrastats i fàcilment reconeixibles amb un notable treball motívic, girs harmònics sorprenents i ressons modals, i també alguns obstinats rítmics. Destaca l’enrarida introducció de la núm. 1 que finalitza l’obra amb vigor i un joc elemental del timbal a solo, així com l’oboè sobre un coixí de les cordes en un progressiu crescendo i despertar a l’Obertura “Lisboa”.

 

En una línia més homogènia, de noble factura i amb una estètica clarament finisecular en la creació d’atmosferes idíl·liques, evocatives i pastorals hi trobem la Pastoral, Romance, el Preludi Simfònic -de tintes neoromàntiques hollywoodienses- i l’ Intermezzo. Les tres primeres de 1955 i la darrera datada l’any següent. En paraules del mateix Álvaro Cassuto aquestes breus quatre composicions podrien figurar com una espècie de suite per la seva unitat estilística. Estan dotades d’un lleuger toc afrancesat en la rica paleta de colors, abundant ús de l’arpa amb jocs obstinats i arpegis, i una transparència majúscula de textures amb detalls com els harmònics i els divisi de les cordes, les octaves agudes o la dialèctica de fustes. Totes són petites joies com el preludi de l’òpera Vivero u Morrer de 1952 que és una altra de les pàgines realment belles, magníficament orquestrada, tot i una estètica gairebé mig segle més tardana que els seus principals exponents. És a dir, els Von Hausegger, Röntgen, Sommer, Schreker i una llarga llista de postromàntics centreeuropeus i nòrdics de gran volada lírica.

 

Per últim, el Concert per a piano i orquestra Opus 52 de 1973 és l’obra més especulativa pel que a llenguatge i harmonia es refereix amb jocs de clústers, atonalitat i ambigüitat tonal. Amb pinzellades una mica impressionistes i moltes tensions, es tracta d’una composició intensa, concisa, fresca, canviant, de gran força rítmica i amb un paper preponderant de la percussió. En la seva escriptura hi preval el virtuosisme del teclat i la densitat de textures amb suggerents dissenys en veus secundàries. De forma llunyana recorda parts de concerts homòlegs escrits per Prokófiev i destaca l’ambient de nocturnitat enigmàtica del segon moviment. El croata Goren Filipec broda la seva part pianística en un disc ideal per a amants de l’estètica postromàntica, ben recolzat per diferents entitats i pel govern portuguès, en un gest poc freqüent que demostra el tipus de política cultural dels seus dirigents actuals. Sana enveja.

Albert Ferrer Flamarich