Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Suite discogrāfica catalana pel 2018 (II)

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

La mā de Guido

L’activitat discogràfica vinculada a Catalunya aporta amb regularitat nous al·licients que cobreixen nombrosos gèneres i períodes. En aquest sentit l’aportació de segells com La mà de Guido, Ars Harmònica i Columna Música els posiciona entre els més actius a l’Estat Espanyol, sempre fidels a la recuperació patrimonial i avesat als intèrprets autòctons.

 

Cornucòpia per a gralla i orgue

 

La gralla és un instrument que sembla viure una segona etapa d’or com agent incentiu d’un repertori contemporani que tendeix a extreure’l de l’àmbit estrictament popular i folk. En aquest sentit, Cornucòpia (Audiovisuals Sarrià DDD 51 minuts) per a orgue i gralla combina una singularitat d’estils interpretats amb rigor, ambició i imaginació a imatge del mític corn de l’abundància, gràcies a l’organista Jonatan Carbó i el graller Jordi Mestres que, des de l’any 2010, ofereixen arreu de Catalunya. Algunes obres són encarregades per aquest duo i altres els són dedicades. Totes tenen en comú un llenguatge tradicional, accessible i melòdic imbuït d’arrels populars, neorromanticisme i un toc de new age i de folk.

 

Ho corroboren Cornucòpia d’Àlex Cassanyes; la Suite Mediterrània de Franscec Rius amb referències a la sardana i la corranda; i Concordança de Bernat Bataller, estructurada com una sonata en tres moviments (ràpid-lent-ràpid) amb reminiscències de fanfara, de cançó i de dansa festiva. Altres composicions són arranjaments i variacions de melodies tradicionals com el Toc d’ofertori dels Astons o les Improvisacions sobre la Moixiganga d’Igualada de Carles Prat. La majoria pertanyen a una fornada de compositors catalans relativament joves (entre 30 i 40 anys). En general hi domina la potència, el color i contrast van ser servides per la professionalitat de Carbó i Mestres, dignificant una combinació en la qual la gralla canta com un oboè però també emula la gaita i la trompeta.

 

Saxofon contemporani

 

Són diversos els compactes que darrerament ofereixen una dimensió del saxofon com a instrument lligat a la composició contemporània. En aquesta línia s’inscriu el treball de Joan-Martí Frasquier, Made in BCN, (LMG 2154 DDD 68 minuts) que aplega obres de compositors vinculats a Barcelona i que els darrers anys han escrit per a l’instrument. Intercalades per uns breus interludis, s’apleguen set obres sis de les quals reben el primer enregistrament mundial.

 

Times Fields I (2002) d’Héctor Parra (1976) se serveix del saxofon baríton en un contrast de registres extrems enmig d’una progressió rítmica cap a un frenesí final assolit després d’una intensa dialèctica entre tensió i repòs. D’Enric Riu (1968) s’agrupen les dues versions de Sound Portrait IV diferenciades per la inclusió d’elements electrònics en la reelaboració de 2016. Joan Bagés explora el concepte d’holofonia, que dóna nom a l’obra escrita el 2015, com a so global format per diverses capes morfològiques d’un so ric format pel saxofon i l’electroacústica. Joan Magrané (1988) reafirma amb Via (2013) la complexitat compositiva dels segles XX i XXI i que les possibilitats del saxofon no són ni unívoques ni unidimensionals. Quelcom que corrobora 18 de Joan Arnau Pàmies (1988) amb el seu caràcter improvisador a partir de 18 notes. El compacte també inclou A Chillida de la compositora Mercè Capdevila (1946) inspirada en una exposició sobre l’artista. L’edició en dijipack, amb un disseny molt atractiu, tot i que les notes podrien haver intentat acostar la dimensió del treball al melòman d’una manera més precisa.

El barroc a València

La mà de Guido ofereix un dels seus millors discs d’enguany (LMG 2151 53 minuts) amb un enregistrament avesada a una tradició més aviat escadussera però significativa de cantar villancets en valencià durant els decennis centrals del segle XVIII. El disc recull composicions de Pasqual Fuentes (1721-1768), de qui ens n’han arribat cinc villancets, alguns bilingües, tot i que “Ab sols lo avís d’una estela” i “Que plaer tan del cor hui demostra” són els únics amb la música conservada. Aquests mantenen el caràcter híbrid amb referències eclesiàstiques i profanes, alhora que l’estructura habitual basat cobles, tornada recitat i ària. Destaca la inclusió d’ ‘una retreta” com a conclusió del villancet “Ab sols lo avís...” citada per Boccherini a la “Musica notturna delle strade di Madrid” a partir d’un toc militar del mestre Espinosa. També s’han inclòs algunes peces religioses com un “Dixit Dominus” de 1746 i el motet per a tenor i acompanyament, “Humilitae ac patientia”, així com tres sonates per a orgue de Rafael Anglès (1730-11816), Manuel Narro (1729-1776) i Vicent Martín i Soler (1754-1806). La d’aquest últim, infant en el període de mestratge de Fuentes a la catedral de València, es tracta d’ una brillant transcripció de la seva òpera Una cosa rara.

Amb una bona captació de so, l’edició és elegant, en dijipack i amb bones notes de carpeta signades per Francesc Valldecabres Sanmartín, el director del conjunt Música Trobada que interpreta amb criteris historicistes, musicalitat, afinació i alt nivell corroborant la meritòria preparació de nombrosos especialistes en barroc a Espanya. Destaca la veu del tenor José Pizarro ben emesa, bona dicció i amb homogeneïtat de registre. 

Albert Ferrer Flamarich