España en los grandes músicos.
Andrés Ruiz Tarazona.
Ediciones Siruela, Madrid, 2018, 279 pàgs.
ISBN: 978-84-17308-81-0.
Ediciones Siruela
Ediciones Siruela acaba d’editar un dels llibres sobre música més significatius d’enguany: España en los grandes músicos d’Andrés Ruiz Tarazona (Madrid, 1936). Reconegut per la seva erudició i capacitat de comunicació, l’autor és un dels comentaristes musicals més respectats de l’àmbit espanyol. Fruit de tota una vida d’interès pel tema com han reflectit els seus excel·lents articles per la revista Scherzo durant tants anys, aquest llibre entusiasma perquè obre noves vessants en allò que creiem conèixer prou bé. Es tracta d’un títol de capçalera per als interessats en la història musical autòctona que sintetitza i il·lumina les relacions culturals entre Espanya i els grans compositors. En ell ens ofereix un treball dens i escrupolós amb el qual reubica la biografia musical de grans compositors des d’una finestra espanyola, des de la qual, lluny de ploure sobre mullat, cobreix un buit molt significatiu com a memòria cultural i l’aportació comercial.
En aquest sentit, l’ exposat per José Luis Termes al pròleg valdria com a ressenya per la claredat i síntesi dels eixos del contingut i el seu tractament. En vint-i-tres capítols monogràfics sobre cada compositor, ordenats per data de naixement, Ruiz Tarazona ofereix l’erudició i l’amenitat que el caracteritzen. Hi integra les dades amb fluïdesa atrapant al lector amb un discurs ben traçat en allò general i precís en allò concret. A més, d’alguns compositors, dels quals la bibliografia en llengua espanyola és inexistent, n’exposa una substancial introducció. També sedueix amb digressions històriques i artístiques en una xarxa de personatges i fets a partir dels que desemmascara errades com que Haydn va composar les Set últimes paraules de Crist a la creu per l’oratori de la Santa Cueva i no per la Catedral de Cádiz. O recorda l’origen espanyol de l’àvia paterna de Beethoven i el seu interès per la situació política durant la Guerra d’Independència i el regnat absolutista de Fernando VII. O reconstrueix la relació de Sibelius amb el suec-andalús Olallo-Morales, alhora que descobreix els quatre viatges de Béla Bartók a Espanya, així com les set estades de Saint-Saëns a Les Canàries. No obstant, en aquest punt es troba a faltar un incís més ampli de la seva relació amb Chapí via Peña i Goñi.
No obstant, incomoda la tendència a espanyolitzar els noms dels compositors catalans. Per altra banda, l’apartat de veus espanyoles que han cantat a Puccini és prescindible. Més enllà de les referències a Fleta o algun altre contemporani del compositor, l’enumeració de figures nacionals que l’han interpretat farceix un llistat extensible a altres operistes de primera fila. Per últim, en el capítol sobre Sibelius cal assenyalar una imprecisió de la pàgina 216 quan afirma que la seva bona amiga Julia Milans “va anar amb el seu marit a principis del seixanta a visitar al ancià compositor, però ja no rebia a ningú”. Efectivament, no rebia moltes visites: des de 1957 era mort. Hem de suposar que la dècada correcta són el cinquanta.
L’edició compta amb una faixa exterior, lletra còmodament llegible, sense notes a peu de pàgina, tot i que Siruela hauria d’haver inclòs tres elements. Primer: un índex onomàstic, necessari per a una consulta ràpida. Segon: una bibliografia bàsica que il·lustri les fonts de les que ha begut aquest recol·lector excepcional que és Ruiz Tarazona, la biblioteca del qual compte amb autèntiques joies de col·leccionista. I per últim, hi falten il·lustracions, retrats i fotografies, especialment les comentades per l’autor. Tot això no treu mèrit a la tasca de l’admirat musicògraf perquè és un producte de qualitat que agradarà tant a l’afeccionat i al neòfit com a l’historiador i a l’especialista. Títols així són un goig i un orgull davant del qual s’ha de demanar a l’editorial i a l’autor un segon volum. ¡Enhorabona!