Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Auf naxos: suite de novetats (I)

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Naxos

Naxos és una de les principals discogràfiques mundials amb un catàleg que va saber apostar per tot el repertori, amb intèrprets solvents tot i que allunyats de l’estrellat mediàtic i jugant amb un sistema de producció empresarial deslocalitzat. Tot això li va servir per a rebentar el negoci del disc tal i com va indicar un reconegut crític internacional. No obstant, avui dia és l’únic gran segell amb un tiratge de novetats mensuals amplíssim (segells como CPO, també molt actiu, no sobrepassa la desena mensual. Les seves aportacions abracen tots els gèneres de la música culta i quasi tots els períodes.

 

Simfonisme nord-americà

 

En primer lloc cal fer una breu menció a l’enregistrament de l’actual titular de la Simfònica del Vallès, James Ross, pel segell Naxos (Naxos 8.559822 DDD 70 minuts). Al capdavant de la National Orchestral Institute Philharmonic interpreta tres compositors dels EUA de tres generacions diferents del segle XX que són una mostra exemplar del devenir musical del país: la Simfonia número 2 de Randall Thompson (1899-1984), Drift and Providence de Samuel Adams (1985) i la Simfonia núm.1 de Samuel Barber (1910-1981). Els excel·lents resultats d’aquesta orquestra formada per músics joves de la Universitat de Maryland reunits en un curs d’estiu avalen aquest segon disc com a conjunt. Demostren un alt nivell tècnic, idiomatisme i l’energia necessària a la simfonia de Thompson; depuració tímbrica en l’obra dividida en cinc moviments inspirada en l’oceà Pacífic d’ Adams, que empra l’electrònica per a potenciar el so orquestral; i equilibri constructiu en la intensa simfonia de Barber, especialment en la passacaglia del tercer moviment. 

 

El desconegut Széchényi

 

Estricte contemporani i amic de Johann Strauss II, el qual li va dedicar algunes peces i també el va programar en els seus concerts i gires, el compte Imre Széchényi (1825-1898) va ser un noble i ambaixador establert a Berlín durant el govern de Bismark. Però a part de la seva destacada carrera diplomàtica també va estudiar piano i composició llegant una obra, majoritàriament conservada en manuscrits, de la qual Naxos ofereix aquesta mostra en primer enregistrament mundial després de la seva edició crítica (8.573807 DDD 73 minuts).

 

Són composicions de la dècada dels 50, la majoria dedicades a aristòcrates i funcionaris, que revelen un notable ofici i puntuals pinzellades d’inspiració. Es tracta d’una música lleugera, fresca, agradable, amb dosis d’humor, fidel a les convencions formals de l’època (predomini d’estructures tripartites bitemàtiques o de diferents materials amb varies repeticions). En la instrumentació el model és el d’ Straus,s tot i que amb l’especificitat d’un ús molt restringit o nul de l’oboè i l’absència de plats en la percussió. Les 18 peces seleccionades s’han agrupat de tres en tres en sis minisuites batejades Drei Tänze für Orchester. Entre elles destaquen Tommy-Polka, Neige-Polka, Polka-prétentieuse i Felicetta-Polka, així com la majoria de les polca-mazurca. Aquestes últimes són les seves partitures més ambicioses com ho demostra la idiomàtica, colorista i vivaç interpretació de la Budapest Symphomy Orchestra MÁV dirigida per Valéria Csánvi per a un atractiu disc amb breus però útils notes de carpeta només en anglès.

 

L’Alfano pianista

 

Franco Alfano (1875-1954) és recordat bàsicament per rematar Turandot de Puccini i com a compositor d’algunes òperes d’un cert relleu durant la primera meitat del segle XX a Itàlia. Però també va ser un compositor que va tocar altres camps i Naxos (8.573754 DDD 70 minuts) presenta part d’un disc amb la seva obra pianística en una significativa gravació a càrrec d’Orazio Maione, convincent en estil i tècnica. En ella es recullen vuit composicions, sis de les quals -segons indica l’inlay- són primeres gravacions mundials. Malauradament ni en les fluixíssimes notes de carpeta (centrades en una visió general del compositor i poquíssims detalls de les peces recollides) ni en cap altra part consten les dates de composició o estrena, tot i que vista l’evolució del llenguatge en l’ordenació dels tracks, cal suposar que s’han agrupat cronològicament més enllà del número del opus.

 

En aquest sentit, tant les Quatre Pièces Op. 3 com les Deux pièces Op. 5 participen d’un convencionalisme melòdic i formal de la música per a saló amb temes no sempre característics, a mig camí de partitures assimilables a la música per a cinema “mut”. Sense diferir massa d’aquestes directius, les Quatre Danses napolitaines Op. 8 aporten claredat harmònica, textures un xic més denses i una recreació de música popular i cantable sense -aparentment- cap cita literal. Si en la Romanzetta i en Fable de l’Opus 3 s’homenatjava a Mendelssohn i Schumann, en la Guitarre del Op. 8 Alfano suggereix la imitació de la guitarra entroncant la llarga tradició de peces en aquesta línia. Més suggerents són les Quatre danses roumaines Op. 9 (de 1896?) amb acusats contrasts de temps, ritme i expressió així com major varietat de material temàtic en una suite amb evidents dosis de virtuosisme sense perdre el referit aroma de música salonnier. Per altra banda, Nostalgie ser serveix d’un llenguatge harmònicament més ambigu, amb una cita desdibuixada d’ ”El cant dels ocells” (o això sembla) i molt més proper a l’avantguarda  francesa de principis del segle XX. També d’arrels franceses i amb l’esperit de les Masques et bergamasques de Fauré són les Cinq danses de Cléo de Mérode, dedicades a l’il·lustre ballarina Cléopatre-Diane de Mérode (1875-1966). Per últim, Pax es tracta d’una composició delicada, que neix d’un material essencial, desenvolupat amb austeritat, que sembla replegat en sí mateix tot i que tendeix a una expansivitat per la via d’un crescendo que va de l’agut al greu en una caminar pausat i ric en modulacions.

Albert Ferrer Flamarich