La veu femenina en l’òpera: caràcter i interpretació
Miquel Peralta.
Huygens Editorial. Barcelona, 2018, 270 pàgs.
ISBN: 978-84-15663-88-1.
Huygens Editorial
Huygens Editorial ha publicat el primer dels dos volums que el pedagog Miquel Peralta (Barcelona, 1961) escriurà les veus en l’òpera. Dedicat a les veus femenines, aquest es divideix en vuit capítols que configuren dos grans blocs: d’una banda el de la soprano; de l’altra, el de la mezzo i la contralt, amb digressions que en ocasions esdevenen un capítol com el dedicat als enregistraments i la seva incidència en la veu o la importància històrica i artística de la coloratura.
Peralta elabora una perspectiva de certa transversalitat que evita el positivisme habitual i desplega una notable capacitat per integrar idees, anècdotes i exemples. El discurs és fluid, molt instructiu i es basa en un fil argumental clar amb eloqüents incisos exposats orgànicament com, per exemple, els apunts sobre el bel canto i sobre el lied respecte l’òpera. També ofereix agudes observacions de caràcter sociològic a l’entorn dels bisos, la reivindicació d’alguns títols operístics, el ritual de la representació i del concert o la validesa dels enregistraments i la seva qualitat artística. D’aquesta manera demostra una habilitat divulgativa absent en altres figures mediàtiques, fins i tot amb els millors mitjans a l’abast. Igualment aborda aspectes de tècnica vocal que els recurrents volums d’història de l’òpera no comenten com a eixos de l’evolució del gènere i dos capítols d’anàlisi vocal com a exemple d’interpretació. Entre aquests, pel seu detallisme destaquen les dues audicions wagnerianes i “Tu che la vanità” de Don Carlo, amb un incisos fonamentals sobre la llengua italiana i la comparació entre la versió francesa i italiana. D’altra banda, el creuament entre mezzosoprano i contralt amb tots els condicionants del camí és una altra de les baules més lloables del llibre.
En comparació amb el referencial Arte del canto d’Arturo Reverter (Alianza Editorial, 2008), on aquest tendeix a la concisió i la precisió tècnica, Peralta resulta més expeditiu i igualment accessible. Ambdós fan vàlida la màxima clàssica d’instruir delectant. No obstant, l’especialista català prescindeix de la distinció de la soprano drammatica d’agilità com a tipus específic i la inclou dins les dramàtiques, alhora que s’hi enyora alguna referència a les soprano falcon, a la Dugazon entre les mezzos lleugeres, i com Reverter també de les veus femenines en la sarsuela (cal recordar que la sarsuela és una tipologia operística?). Més enllà de les puntualitzacions exposades entre l’escola de cant nòrdica i la mediterrània, convindria un major èmfasi en el llegat pedagògic dels García –pare i fill-. Quelcom que no manlleva la vàlua d’aquesta monografia que satisfarà tant a l’afeccionat i al melòman diligent com al professional de la música.
L’edició és utilitària, sense notes al peu de pàgina, amb una lletra i tipologia que facilita la lectura però hi falta un glossari terminològic bàsic i, especialment, un índex onomàstic (personalitats, personatges i obres). Un fet que anorrea l’agilitat de consultes puntuals i concretes.