Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Escuchar la música de los siglos XX y XXI

Classificació temàtica: Sense classificar

Escuchar la música de los siglos XX y XXI.

Tomás Marco.

Fundación BBVA. Bilbao, 2017, 221 pàgs.

ISBN: 978-84-92937-71-4.

Fundación BBVA

La més que autoritzada veu de Tomás Marco (Madrid, 1942) com a pedagog i un dels nostres compositors contemporanis més rellevants torna a lloar-se en el terreny bibliogràfic amb la present guia enciclopèdica Escuchar la música de los siglos XX y XXI. És un llibre fruit d’un cicle de sis conferencies homònimes i organitzat per la Fundación BBVA que, recordem, també va recolzar una col·lecció de música contemporània  amb el segell -desaparegut?- discogràfic Verso. No es tracta d’una història de la música al voltant del període acotat, tot i que participa d’això. Més aviat pretén oferir pistes per familiaritzar-se amb la varietat de músiques cultes a partir d’elements musicals, en una demarcació geogràfica més o menys evident, que tan sols funciona com a pretext per a estructurar alguns subapartats.

Al marge de disquisicions metodològiques seguides per Marco, el debat de les quals no solucionaria la diversitat de possibilitats d’un discurs sobre el segle XX musical encara en construcció, cal assenyalar l’enumeració de compositors en alguns blocs. L’afany d’integració d’un considerable ventall de figures no respon a una voluntat exhaustiva però pot aclaparar al lector. No obstant, això està justificat -en part- pel llistat d’audicions recomanades que encapçala cadascun dels sis capítols i per la necessitat d’integrar moltes de les singularitats creatives. En conseqüència alguns apareixen prou detallats mentre que d’altres són esmentats de passada. Per cert, entre els molts representants -d’ambdós sexes-, hi ha considerables mencions a compositors espanyols.

En els tres primers capítols planteja l’evolució d’alguns paràmetres musicals i altres elements constitutius: des de la tonalitat i els seus principis bàsics fins l’atonalitat, el microtonalisme i l’espectralisme (capítol 1), passant pel ritme i el timbre en un esdevenir embastat amb puntades històriques (capítol 2); sense oblidar les formes i la seva diferenciació respecte les estructures i les seves tipologies en el cas de la construcció per blocs, en forma narrativa o gràcies a formes aleatòries (capítol 3). Segueix un episodi una mica reduccionista amb una síntesi que no amaga l’ambigüitat del posicionament, les traces del qual són equiparables al capítol 5 sobre allò simple i allò complex com a eixos de les tècniques compositives. D’aquesta manera el quart capítol aborda les estètiques continuistes de la tradició tonal i la transavantguarda rememorant el debat superat de progressistes o conservadors. En ell cal destacar-hi les acotacions a la tècnica de borrowing, mentre que en el capítol següent planteja la complexitat com a valor artístic centrant-se en les vies estocàstiques, fractals, el happening i el minimalisme. El sisè i darrer capítol aborda el mestissatge musical des de la vessant cultural, la intertextualitat i la interculturalitat en una mirada bàsicament geogràfica de la fusió de la interacció entre civilitzacions derivada de la postmodernitat. No hi falten referències a l’ecologia sonora, l’acusmàtica i l’art sònic. 

Com és costum en Tomás Marco les digressions culturals no escapen al camp musical. Apareixen integrades en abundoses notes breus en els laterals de  cada pàgina, també referides a compositors o personalitats artístiques vinculades, obres o altres circumstancies exposades com a epígrafs que supleixen les habituals notes a peu de pàgina. Aquesta organització visual molt pràctica del text i el seu contingut, amb un lleu joc de tintes i una tipografia còmodament llegible, respon a un disseny que sembla emular l’estil dels llibres de text escolars. Es reforça d’aquesta manera l’aspecte divulgatiu del llibre que, a més, ve acompanyat per la terminologia específica recollida en el glossari final. En resum, es tracta d’un llibre útil que ordena i etiqueta conceptes i autors d’un segle molt complex, encara per estudiar i difondre -i podríem dir, “normalitzar”- a nostre país, sense negar l’ambigüitat o inexactitud d’alguns aspectes metodològics seguits.

Albert Ferrer Flamarich