Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Maria Callas, el adiós a la diva

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Maria Callas, el adiós a la diva.

Fernando Fraga.

Fórcola Ediciones, Madrid, 2017. 350 pàgines.

ISBN: 978-84-16247-97-4         

 

Fórcola Ediciones

En el 40è aniversari de la mort de Maria Callas, el crític i divulgador musical Fernando Fraga ha publicat una monografia que s’afegeix a l’extensíssim corpus localitzable en diferents llengües sobre la diva i que amplia tot allò editat en castellà. La seva preferència per la Callas ja es va fer evident en el darrer capítol de Simplemente divas (Fórcola Ediciones). En un desenvolupament prosaic i loquaç on hi abunden petites digressions sobre personatges, fets i dades curioses, l’autor elabora un llibre fermentat per la seva veterania, el seu apassionament i la seva capacitat per a fer entranyable l’evocació d’un personatge únic, de vegades contradictori i que va suposar una revolució interpretativa en el camp líric. Incideix en els seus anys de joventut i comenta les funcions i recitals a partir de testimonis escrits i del seu mateix coneixement sobre els enregistraments -oficials i pirates-. Això últim, transversal i abundant en tot el llibre, Fraga ho remata al capítol final establint un recorregut des dels documents audiovisuals i òperes filmades, fins a la incursió de la soprano en el cinema, així com del cinema en el mite de la Callas. Igualment destaquen capítols com l’extens i fonamental de les actuacions a La Scala de Milà, també els comentaris de l’anàlisi vocal i canor que són, sens dubte, el més suggerent. Tot això apareix embastat en un esforç per contrastar dades i escrutar diferents versions d’un mite que no va escapar del sensacionalisme i la repercussió mediàtica.

Aquest “adiós a la diva” és un d’aquells llibres fèrtils nascuts de la sàvia ploma de qui el discerniment i l’experiència organitzen un relat fluid, intens i que agrupa esperit crític, divulgació i informació exhaustiva, amb puntuals tocs d’humor i sarcasme com el dirigit a Barbara Heindricks (pàg. 242). Al marge de la quantitat de capítols d’extensió diversa (29 en total), caldria haver subdividit en apartats alguns del successos per esclarir l’estructura del fil discursiu aconseguint un plantejament més pedagògic per al lector. En especial pel melòman novell o poc coneixedor del món callasià. En aquesta vessant no es tracta d’un llibre de metodologia acadèmica en l’organització del contingut a la manera de, per exemple, Jaume Radigales a la seva biografia de Victoria de los Ángeles, Un pel cant. Un cant a la vida, en el qual separa la faceta professional i la personal del comentari interpretatiu dels rols i la seva discografia. No obstant, aquesta monografia sobre Maria Callas no és tediosa i avorrida com altres publicades durant l’última dècada al voltant de grans figures de la lírica. Moltes d’elles, per cert, van acabar com una soporífera redacció d’actuacions i extractes de crítiques sense aprofitar una informació més pròpia d’una base de dades. Ben al contrari, el text de Fraga és amè i tan sols pot resultar una mica exigent en algunes digressions o en els comentaris sobre la interpretació musical. Davant d’això i amb absolució, cal recordar que treballs com el present no sols informen, també formen.

En la decorosa línea de Fórcola Ediciones, la lectura és àgil gràcies a un disseny utilitari i una tipografia de lletra còmodament visible per a un llibre que complementa i, en part, sintetitza allò anteriors aportacions en espanyol. El que se li ha escapat a l’editorial -proposat o no per l’autor- és un índex onomàstic de les esmentades obres -no són poques les novetats dels darrers anys sense una eina bàsica com aquesta-. De la mateixa manera hi manca un llistat dels enregistraments -oficials i pirates-, al menys, dels molts comentats per Fraga amb tarannà expeditiu. Per últim cal preguntar si a la desena pàgina del corpus fotogràfic apareix Fausto Cleva i no Sir Georg Solti al costat de la Callas i la Tebaldi. La semblança amb la pàgina 14 del mateix bloc semblen certificar-ho. Peccata minuta, és clar, en un exercici a l’alçada d’un del bons comentaristes lírics espanyols del darrers decennis, no sempre suficientment reconegut ni remunerat en aquest difícil camp cultural a Espanya.

Albert Ferrer Flamarich