Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Suite discogrāfica catalana pel 2017

Classificació temàtica: Sense classificar

La mā de Guido, Columna Música, Naxos

Entre les diverses novetats presentades els darrers mesos per La mà de Guido, la companyia dirigida per Llorenç Balsach, cal destacar Echos et résonances en homenatge a Claude Helffer (1922-2004) a càrrec de la pianista María-Paz Santibáñez (LMG 2141 DDD 68 min). Es tracta d’un disc amb un programa aparentment dispers però ben traçat i millor justificat en la selecció de tres fragments del primer llibre Imatges i dos preludis de cada llibre de Debussy contrastant amb les obres del compositor xilè, Miguel Farías.

 

Aquestes darreres destaquen per subtileses de plans sonors, complexitats rítmiques, sentit del color, contrasts entre registres extrems i jocs de ressonàncies. Ho prova la Suite H, dedicada a Helffer, amb herència de Xenakis, Boulez i cites a Beethoven en un diàleg entre deconstrucció i creativitat plenament post-modern que arrodoneixen el tribut a un pianista i pedagog com el citat Helffer, incansablement motivat per la recerca i la investigació. L’edició segueix els paràmetres habituals de La mà de Guido amb una notes de carpeta extenses i signades per la pianista que contextualitzen aquest esmerat projecte.

 

Cançons secretes

 

Columna Música ha ampliat la discografia de Mercè Torrents (Barcelona 1930), degana de les compositores catalanes, de qui fa mesos va presentar l’enregistrament de l’oratori Llibre de Sinera sobre l’obra homònima de Salvador Espriu. Ara les Cançons secretes (1CM0354 DDD 32 min) apareixen en la convincent recreació de la mezzosoprano Marta Valero i la pianista Marta Pujol que cerquen una dicció clara i matisos de color i accents en el fraseig en una interpretació planera, fluïda i gens artificiosa.

 

El compacte aplega dos cicles de poesia de Mercè Corretja, filla de la compositora, Vibracions i Vine pluja, musicats vora l’any 1984. El poemes atansen al lector cap a una descoberta del món, de la natura i de la vida exposant uns sentiments interioritzats sense cripticisme. Torrents els va musicar amb la inspiració febril que la caracteritza emprant acompanyaments pianístics preeminentment rítmico-harmònics basats ens jocs d’obstinats rítmics, arpegiats i un cert tractament minimalista a la recerca de claredat rítmica, facilitat en l’articulació i la comunicabilitat del text, suggerint ocasionalment imatges o un lleu descriptivisme. La línia melòdica no és sofisticada, escassament ornamentada i juga amb dissenys cadencials atorgant un caràcter prosòdic matisat per puntuals i simbòliques vocalitzacions i melismes en determinades paraules. Hi destaca una tendència cap a la musicalitat del propi text, alhora que es nodreix de formes breus, formes bitemàtiques o formes lliures. Aquestes darrers per l’alliberar-se de la clàssica estructuració estròfica.

 

Totes són cançons molt belles on hi domina una essència que entronca amb la cançó tradicional catalana i el llegat de creadores de modernistes i noucentistes com Selva, Capmany, Madriguera, Casagemas o Freixas. L’edició, en la clàssica caixa de plàstic, conté unes encertades notes de carpeta d’Àlex Susanna i els poemes originals de Corretja. Només s’ha de lamentar que el material aplegat no superi els 30 minuts, tenint en compte que la capacitat dels discs compactes arriba als 80 minuts i que l’ordenació de les cançons difereixi de les originals dels poemes.

 

Les cançons de Rafael Ferrer

 

La mà de Guido ha comercialitzat una recuperació patrimonial molt significativa amb les cançons compostes pel violinista, director d’orquestra i compositor Rafael Ferrer (1911-1988). D’entre elles només, Lua de Vrau, havia estat editada cap als anys seixanta. La resta eren partitures manuscrites. En destaquen cicles com Foixanes de 1975 o Las canciones de las soledades alhora que algunes peces per a piano sol com Intents i Idylle sur les branches.

 

En les cançons s’hi percep una evolució estètica que, no obstant, no s’allunya de la melodia amb acompanyament rítmico-harmònic amb un tractament sovint sil·làbic del text que denota l’interès per convertir-lo en un seductor recitat. Ho exemplifica les dues versions de L’abril ha florit amb text d’Antoni Camps. La primera de 1936 ofereix una imatge nostàlgica, calmada i bucòlica amb períodes i frases musicals hereves del Noucentisme i de Toldrà, en concret. La segona, de 1987, un any abans de la mort del compositor, és més recollida i desplega una volada lírica més assossegada amb una secció central contrastada. La soprano Júlia Farrés i el pianista Daniel Blanch interpreten les composicions amb delicadesa, bon gust i un punt de joia nostàlgica. Cal destacar l’edició, una de les més esmerades del segell (LMG 2145 DDD 67 min.) amb dijipack i dissenys atractius.  

 

La BMB i els compositors catalans

 

L’enregistrament de Naxos (Ref.: 8.573547. 61 min) Catalan Wind Music demostra l’esperit eclèctic i rigorós que permès inscriure la Banda Municipal de Barcelona en la història de la música catalana del darrer segle com una institució fonamental i versàtil, capça d’interpretar el repertori clàssic, romàntic i contemporani amb inqüestionable valor artístic. Una vàlua, per cert, palesa en nombroses transcripcions i arranjaments sobre les matrius, així com obres creades ex professo. Un exemple del primer cas és el present compacte que inclou un repertori per a cobla en adaptacions diverses sense manllevar la riquesa de la música simfònica per a la referida formació, adaptada per a banda, assumint el compromís de difondre el nostre patrimoni. En aquest enregistrament realitzat el juny de 2015 s’hi inclouen tres obres que evidencien un talent ferm i ofici de Manuel Oltra, Juli Garreta i Joan Lluís Moraleda. Tant Alimara, escrita per Oltra el 1983, com la Suite Tirant lo Blanc (1986) de Moraleda, inclouen xeremies i flabiol reforçant la brillantor i caràcter punyent de les transcripcions, alhora que atorguen una identitat catalana amb instruments ja contemplats per Lamote de Grignon com a base instrumental de la banda. En el cas concret de la Suite empordanesa, obra mestra del repertori escrita el 1921 per Garreta, aquests instruments també figuren en la versió original per a orquestra simfònica tal i com explica el musicòleg David Puertas Esteve en les seves excel·lents notes de carpeta. Unes notes que sorprenentment apareixen en català al marge de l’anglès.

 

En conjunt són tres composicions atractives que s’han enregistrat en aquesta transcripció per primera vegada. Revelen herència del Noucentisme català, derivat de l’harmonia tradicional amb puntuals girs wagnerians i impressionistes (primer moviment de la Suite empordanesa), fluïdesa discursiva, sentit del color i imaginació. Sense unes intencions programàtiques explícites, en la seva faceta pintoresca remeten a termes tan imprecisos i poc musicals com els de mediterraneïtat i catalanitat. La interpretació que n’ofereix la BMB sota la direcció del seu titular Salvador Brotons atén al detallisme i equilibri de seccions amb la vitalitat i frescor que caracteritza al director barceloní, que n’extreu un món expressiu suggerent i rítmicament ben treballat. Hi ajuda la captació de so es deu a l’enginyer Albert Moraleda, un dels grans tècnics d’aquest país en aquest camp.

Albert Ferrer Flamarich