Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El beso y el mordisco: entre ciència i art

Classificació temàtica: Sense classificar

El beso y el mordisco. Un museo imaginario con vestigios de armonía, consonancia y monocordios.

Carles E. Calderón Urreiztieta

Huygens Edicions. Barcelona, 2016. 200 pàgs.

ISBN: 978-84-15663-56-0

Huygens Editorial

Sota un títol poètic, d’evident sensualitat, per a un discurs que juga amb l’eròtica del coneixement, el docent Carlos E. Calderón Urreiztieta ens atansa a un llarg procés històric a l’entorn d’un complex problema teòrico-pràctic sobre la consonància harmònica. Un tema que va evolucionar cap a un interès formal i quantitatiu, per finalment prescindir de tota vessant estètica com a fonament de la investigació musical. Més enllà del gust pel coneixement com a ferida agradable, plaer passional, a El beso y el mordisco. Un museo imaginario con vestigios de armonía, consonancia y monocordios hi domina un to culte que sintetitza molta informació sobre un debat a cavall de la història de la ciència, la història de la música i la crítica cultural amb pinzellades temàtiques diverses: d’història, sociologia, antropologia, física, filosofia,... Molt ben estructurat i un toc original en el plantejament i la divisió per blocs, cobreix un forat en la importància històrcia del monocordi establint una interrelació entre ciència i art, però també entre retòrica i ciència.

Calderón analitza el concepte d’harmonia des de la teoria i la seva influència en la pràctica i al revés, entesa com matemàtica i com a número sonor. I ho fa amb les aportacions de tres filòsofs que van prendre el monocordi com a instrument científic per tal de cercar noves vies, protegint alhora el que en el seu moment eren considerades veritats de caire filosòfic: la modificació del tradicional i reverenciat esquema pitagòric possibilitant les fraccions de l’afinació justa de Ramos de Pareja, la definició de penombra psico-acústica de Zarlino i la seva racionalització teòrica i matemàtica de les pràctiques consolidades i acceptades pels músics pràctics des de meitats del segle XV; o l’expansió de les funcions del monocordi ap a camps aliens al fenomen de la consonància com en el cas de Mersenne. Metodològicament contextualitza els autors i en desglossa els principals tractats, començant per Musica practica (1482) de Bartolomé Ramos de Pareja on formula una nova proposta harmònica a partir d’un mètode de subdivisió del monocordi menys feixuga que la de Guido d’Arezzo. El recorregut gira a l’entorn de la coma sintònica i la coma pitagòrica, la consolidació de terceres majors i menors, el mesolabi i el concepte d’instrument científic, entre molts altres punts d’interès.

Sens dubte és un llibre característic amb una edició esmerada, amb faixa externa, detallista amb diferents mides i tipografies de lletra, plena de gràfics i esquemes en una vessant molt pedagògica per un llibre que, no obstant, no és divulgatiu. És, fins i tot, una aposta molt arriscada de l’editora per l’escàs potencial comercial en un assaig molt dens, altament abstracte pel melòman comú i d’òbvia dificultat. Per aquest motiu cal felicitar a Huygens Editorial per creure en un projecte d’aquesta peculiaritat i per fer-ho amb la qualitat demostrada. La recomanació és inevitable: lectura dosificada i amatent a prendre apunts. 

Albert Ferrer Flamarich