Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Tancant un cicle simfònic: Granados orquestral

Classificació temàtica: Sense classificar

Granados: Liliana, Suite oriental, Elisenda.

Dani Espasa, piano. OBC, Pablo González, director.

Naxos 8.573264. DDD 58 minuts

Naxos

Finalment Naxos ha completat l’edició de les obres simfòniques de Granados amb un tercer volum amb els mateixos intèrprets, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya i el seu titular, Pablo González, en les dates de l’enregistrament (juliol de 2013, maig i setembre de 2014).  S’hi recullen tres suites de diferents períodes creatius amb dues primeres gravacions mundials en el cas de Liliana i de la Suite oriental.

La primera es pot considerar la culminació de la vessant modernista del compositor en una musica incidental per a una de les múltiples creacions del polifacètic Apel·les Mestres, amb qui Granados va treballar en nombroses produccions del Teatre Líric Català. D’una estètica plenament simbolista, s’hi troben fades, gnoms i al·legories en una natura idíl·lica la partitura de la qual es va perdre. A partir de la suite simfònica en quatre moviments realitzada per Pau Casals el 1921, configura una bellíssima obra amb sentit del color, gran cantabilitat, influx lohengrinià, organicitat -com a Preludi i salutació al sol- i elegància, fins i tot en moments febrils i de proteics tutti orquestrals com el Cor de silfos i faràndula molt més inspirada que la signada per Bizet a l’Arlésienne. Sens, dubte, és una obra que mereixeria estar inclosa en el repertori, al menys, de les orquestres nacionals.

La Suite oriental data del seu primer període i posseeix un influx alhambrista (intervals augmentats, florejos, arabescs,...). Comparteix amb la resta de composicions la invenció melòdica i el sentit del color, sent una suite característica, menys efectista i galerista  que la d’altres contemporanis en abordar l’estètica oriental. Cal recordar que part del material fou reutilitzat en obres pianístiques posteriors, com a la Serenata goyesca que es nodreix de la Serenata mentre que la Marcha oriental es va incloure en les Seis piezas sobre cantos populares españoles.

Per últim i amb la participació de Dani Espasa al piano com a part del teixit instrumental amb destacat protagonisme, Elisenda recull tres números segons l’edició crítica de Douglas Riva. Estrenada el 26 de gener de 1913 a la Sala Granados de Barcelona i composta l’any anterior, constava de quatre moviments, sent l’últim anomenat El retorno o Final, l’únic amb participació vocal. Escrita originàriament per a dues flautes, oboè, clarinet, arpa i quintet de cordes, és una música afable, contemplativa que evoca els encants de la natura amb sons eteris, pseudoimpresionistes, en una altra obra digna de ser programada, com a mínim, ocasionalment.

La interpretació acompleix amb els estàndards de qualitat interpretativa habitual de l’OBC en les seves interpretacions gràcies a una sonoritat acurada, equilibrada i refinada en les individualitats i en el conjunt. L’edició segueix els paràmetres perfectibles del segell: duració breu (58 minuts), currículums en un idioma, però al menys, compta amb bones notes de carpeta signades per Justo Romero en anglès i castellà.

Albert Ferrer Flamarich