Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Fuchs: simfonies 1 i 2

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

 Robert Fuchs: Simfonia núm. 1, Op. 37 en Do major, Simfonia núm. 2 Op. 45 en Mi bemoll major.

WDRSinfonieorchester Köln. Director: Karl-Heinz Steffens.

CPO 777 830-2.DDD. 70 minuts.

CPO

La explotació de l’altre simfonisme, el que no forma part del repertori però és significatiu per a entendre i completar el panorama de la música orquestral del segle XIX, suposa una mina per segells com CPO, Tudor, Naxos i Hyperion. Un dels molts compositors vivificats durant les últimes dècades gràcies al disc ha estat Robert Fuchs (1847-1927). Generalment només se’l recorda com a professor de teoria musical al Conservatori de Viena i la conseqüent docència a una ampla plèiade d’alumnes destacadíssims cridats a ser una icona com Gustav Mahler, Hugo Wolf, Jean Sibelius, Franz Schmidt o Franz Schreker. Entusiasta i amic de Brahms en un vincle recíproc, després de la mort de Brahms, la seva obra va quedar aparcada per no assumir les innovacions de la generació dels esmentats alumnes, tot i que va seguir sent reconegut i lloat a la Viena del tombant de segle.

Després de la gravació del Concert per a piano i orquestra i la Serenata núm. 5, aquest any CPO ha comercialitzat les dues primeres simfonies. Ambdues daten de la dècada de 1880 (1884 i 1887) i segueixen el patró clàssic en quatre moviments amb un lloable sentit melòdic, bona construcció i un considerable interès en el contrapunt sense que els resti frescor i un esperit galvanitzat. Ambdues gaudeixen d’una orquestració transparent, sense abús dels tutti orquestrals ni excessiu reforç dels metalls. El tractament del material dissimula sovint l’arquitectura (tret dels moviments finals, més previsibles) en un flux orgànic on l’oient avesat hi reconeixerà sinèrgies amb Brahms, Dvorak, Beethoven, Haydn i Mendelssohn. Cal notar-ho, per exemple, a l’Intermezzo a manera de scherzo de la Simfonia núm. 1 i amb ell mendelssohnià joc rítmic de la corda reforçat i alternat amb les fustes on no hi falten sforzandi i crescendi que donen relleu a la pàgina. O en el brahmsià Grazioso ma molto lento, quasi adagio -com la lectura del propi nom- i en el haydinià tema principal de l’últim moviment, del qual el segon tema ens remet a Schumann. Per la seva part, la Simfonia núm. 2 és més ambiciosa i menys gràcil. Busca un estil heroic en el seu primer i llarg moviment amb una fanfara i accents eslaus (Smetana, Dvorak), que també remet a la Simfonia Primavera de Schumann. Cal destacar el llarg Minueto, estilitzat i afable, en funcions d’ scherzo, el trio del qual, iniciat pel timbal, contrasta en temps i metre amb un tema que sembla parafrasejar el motiu del Scherzo de la Setena simfonia de Beethoven. No obstant, Fuchs no és un imitador ni ensamblador. Té una veu personal, acadèmica, amb indicis d’originalitat tot i que amb trets molt propis del Romanticisme conservador, almenys, l’ortodox i aplaudit a la seva època.

La WDR Sinfonieorchester Köln amb Karl-Heinz Steffens respon als estàndards de les orquestres centreeuropees hiperprofesionalísimes amb les que habitualment treballa el segell alemany: so homogeni i equilibrat entre seccions, vitalitat i fluïdesa en el discurs, i un idiomatisme i estil molt adients a les obres. Com és costum la captació de so (juny del 2011) resulta excel·lent en profunditat i definició. L’edició manté els paràmetres estètics que caracteritzen CPO i compta amb unes documentadíssimes notes de carpeta. En elles Eckhart van der Hoogen traça una amplia crònica vital amb incisos de la premsa de l’època, tot i que l’anàlisi tècnic de les simfonies profunditza menys del que és habitual.

Albert Ferrer Flamarich