Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Gottschalk: obra per a piano

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Gottschalk: Le banjo, Op. 15 (1854), The Last Hope, Op. 16 (1854), Pasquinade, Op. 59 (1869), Berceuse (Cradle Song), Op. 47 (1860), Grande fantaisie triomphale sur l'hymne national brésilien, Op. 69 (1869), Le songe d’une nuit d'été, Op. 9 (1849), Fantôme de bonheur (Illusions perdues), Op. 36 (1859-1860), Reflets du passé – Réverie, Op. 28 (1847), Symphonie romantique: La nuit des tropiques – Andante (1858/2013) (arr. Mayer).

Steven Mayer, piano.

Naxos American Classics 8.559693 DDD 64 minuts.

Naxos

La connexió, el diàleg i la interrelació entre diferents universos sonors ha estat una de les constants en la història de la música. I entre elles, la vinculant entre la música popular i música culta, una de les més profitoses en la història d’Occident. Només algunes visions han desvirtuat la intensitat i fluència entre aquests dos pols que, en alguns casos, ha ofert una hibridació tant reeixida com evident en l’obra de figures com Gershwin i una gran quantitat de compositors del segle XX. Anteriorment i sense atansar-nos al segle XVIII hi ha compositors com Louis Moreau Gottschalk (1829-1869), conegut com el “Chopin dels criolls”, que anticipa ritmes com el ragtime i la samba en les seves composicions pianístiques. Ho demostra aquest compacte editat per Naxos que complementa aportacions del mateix segell sobre aquest talentós intèrpret i compositor nord-americà de mort prematura. El seu llegat pianístic, comercialitzat per discogràfiques com Hyperion, reapareix en el mercat gràcies a Steven Mayer que l’abril del 2014 va gravar nou de les aproximadament 150 composicions per a piano.

Steven Mayer, pianista i professor, ofereix unes lectures pulcres i ortodoxes però que idiomàticament no aprofundeixen com altres registres. Domina un concepte homogeni i una mica acadèmic, allunyat de la necessària exacerbació virtuosística i pirotècnica d’un Gottschalk molt influït per Thalberg i el Liszt jove. No obstant el melòman gaudirà descobrint unes peces que el pianista, reconegut mozartià, lisztià i també defensor d’Ives, aborda des de un occidentalisme depurat de passions llatines i exhibicionisme ianqui.

Cal notar a Le banjo Op. 15, un dels hits de Gottschalk, primer dels grans compositors americans, que imita el so del banjo. L’exuberància recau més en la contundència dels atacs (de colze i canell) que en el matís de les seccions (repetició del tema principal, ús del pedal, sense grans contrastos dinàmics) o els compassos d’introducció en una lectura temperada però que manté una bona pulsació en un tempo que s’atansa cap a la uniformitat i s’allunya de propostes més vertiginoses. El so, a més, és una mica sec, quelcom desvirtua greument l’audàcia del compositor en timbres i dinàmiques, especialment en el registre agut.

La meditació religiosa The Last Hope Op. 16 s’apropa a l’últim Liszt, el més ascètic, però sense que Mayer aconsegueixi una aura d’elevació i contemplació remarcables. El discurs flueix però hi manca volada poètica i la superposició de la bonica figuració en el registre agut de la mà dreta en la cantarella principal gairebé no emociona. Fet que es repeteix a Berceuse Op. 47, a Pasquinade Op. 59, a Reflets du passé Op. 28 i a la chopiniana Fantôme de bonheur Op. 36 la lentitud de la qual no aconsegueix una profunda aurèola de misteri, ni suavitat, ni intimisme en un compositor que també busca aquesta faceta. Més encertada resulta la Gran fantasia triomfal sobre l’himne nacional brasileny Op. 69, al menys en la seva grandiositat.

En conjunt, el principal inconvenient és la manca d’un esperit més rapsòdic, més flexible i viu del que Mayer ofereix. Insisteixo, la seva lectura en general és correcta, ortodoxa, homogeneïtzant en l’enfocament de les peces. Quelcom vàlid i suficient si no fos per què la música de Gottschalk requereix d’interpretacions menys literals i molt més extremes, versàtils i atrevides per aconseguir una personalitat que trasllueixi les seves fonts (Liszt, Chopin i la literatura de saló). I també per a sorprendre amb obres com la bellíssima i més evocativa que descriptiva Una noche en los trópicos de la qual Mayer ofereix el primer moviment en el seu mateix arranjament. És tracta d’una composició idiosincràtica dotada d’un gran lirisme, un temperament llatí i una efervescència que tot melòman hauria d’escoltar alguna vegada. En fi, en primera instància el disc és acceptable però si no els convenç, donin una oportunitat a altres intèrprets. 

Albert Ferrer Flamarich