Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Die Dorfschule

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Weingartner: Die Dorfschule Op. 64.

Simon Pauly, baríton. Clemens Bieber, tenor. Fionnuala McCarthy, soprano. Kathryn Lewek, soprano. Jana Kuruková, mezzosoprano. Stephen Bronk, baríton. Elena Zhidkova, mezzosopran. Das Orchester der Deutschen Oper Berlin. Jacques Lacombe, director.

CPO 777813-2 DDD 43 minuts.

 

CPO

L’explotació de l’altre repertori, el que no forma part del cànon, però és essencial per entendre i completar el panorama de la música del segle XIX, és una mina d’or per a segells com CPO, Tudor, Naxos i Hyperion; o Verso, en el cas espanyol. Un director d’orquestra, pianista, assagista, pedagog i compositor revivificat gracies al disc en aquesta darrera vessant és Felix von Weingartner (1863-1942). El segell alemany CPO ha editat alguns volums de la seva obra de cambra, la seva integral de simfonies i recentment una de les seves òperes: Die Dorfschule, que es pot traduir com L’escola del poble. Queden pendents altres títols com Sakundala de 1884, revisada el 1940 i 1941 publicada com a Opus 94 i dedicada a Liszt amb qui va estudiar a principis de la dècada dels 80.

Inspirada en una antiga història japonesa, Terakoya, vinculada al teatre kabuki, que també va inspirar la Gisei de Carl Orff, gira al voltant d’una espècie de redempció i restitució d’honor a la nipona. L’argument, adaptat pel mateix Weingartner, es basa en la decisió dels mestres d’escola Genzo i Tonami de no assassinar al fill d’un emperador (Kwan Shisai, paper transvestit) recentment derrocat sacrificant d’aquesta manera a Kotaro, fill del samurai  Matsuo en mig d’intrigues polítiques. Tot i que en les notes de carpeta no s’esmenti, es tracta d’una òpera que manté alguns vincles amb el concepte d’òpera literària expressat per Edgar Istel a Das Libretto. Aufbau und Wirkung des Opernbuchs (El llibret. Construcció i efecte del llibre operístic) publicat sis anys abans de l’estrena de l’òpera el 13 de maig del 1920 a l’Òpera Estatal de Viena. Una seu on Weingartner havia arribat el 1907 després de la dimissió de Gustav Mahler.

Després de revolucions estètiques com el wagnerianisme, l’impressionisme, l’expressionisme i els remolins nacionalistes, Weingartner configura una obra amb influx de Wagner, Strauss, Puccini i Schreker. Participa de la gran forma transcomposta, sense preludi, monòlegs breus, sprechgesang i desintegració formal. Naturalment el domini de l’orquestra és altíssim i donà lloc a contrastos tímbrics, textures i de tempo dins d’una varietat idiomàtica pròpia del esperit tardo-romàntic amanit amb puntuals girs modals per il·lustrar l’element japonès, tot i que sense fer-los explícits. No hi falten intervencions solistes d’alguns instruments com el corn anglès o el violoncel. Sense cor, però amb un elevat nombre de comprimaris, l’escriptura vocal tendeix a moure’s en un registre mitjà que facilita un alt grau d’intel·ligibilitat en una orquestració que posa de relleu les veus cantants i amb elles el text.

Com caracteritza les produccions de CPO l’equip vocal canta amb gust configurant un repartiment homogeni i ben compenetrat que, sense ser especialment destacat, demostra una professionalitat amb les qualitats tècniques i expressives necessàries. Cal notar-ho en les intervencions de les sopranos Elena Zhidkova (Elena), Hathryn Lewek (Kwan Shusai) i Fionnuala McCarthy (Schio) o la mezzosoprano Jana Kurucová (Kotaro). Al seu costat i al mateix temps que elles, els barítons Simon Pauly (Gemba) i Stephen Bronk (Genzo) i el tenor líric Clemens Bieber (Matsuo) posseeixen un centre sonor, intel·ligibilitat en la dicció, cura en l’articulació i matisos de color suficients per no caure en una prestació anodina. Ho demostra l’ària camuflada de Matsuo “Es war kein Opfer, Herr” de fefaent expansió lírica straussiana i un dels moments inspirats d’una òpera que, malgrat l’ofici i l’habilitat dramatúrgica i musical, no és una primícia del repertori. Pel contrari, el Genko de Bronk mostra una tendència a engolar en la zona mitja-aguda de la tessitura que encaixa amb una certa rudesa del personatge.

Precisament, en una de les seves intervencions es mostra un altre dels moments més suggerents de la partitura amb el clàssic efecte teatral fora d’escena. A “Die Zeit ist kostbar! (pista 7) l’aparició de la música escènica simulant el soroll del carrer amb veus i una marxa ens transporta simbòlicament a l’espai i un ambient com a emblemes de poder, com a identitat. Això propicia una ruptura de la unidireccionalitat del so en una experiència amplificada de l’espai sonor entès com a paisatge sonor que reajusta al subjecte davant de l’entorn, l’acció i la dramatúrgia. Quelcom que recorda aquella frase de Bruno Zevi quan deia que l’espai no era solament una cavitat buida, una negació de fermesa, si no alguna cosa viva i positiva.

La competència interpretativa és extensible als comprimaris i a la Das Orchester der Deutschen Oper Berlin dirigida per Jacques Lacombe en un enregistrament fet a la seu de l‘orquestra alemanya el maig del 2012. L’edició, marca de la casa, segueix l’estètica habitual del segell. El llibret, en alemany i anglès, inclou els cantables i unes notes de carpeta que combinen la biografia del compositor amb un comentari orientatiu d’aquesta òpera, tot i que lluny de la densitat i anàlisi tècnic que caracteritza a CPO. Són signades per Karl Florenz i Andreas K. W. Meyer.

 

Albert Ferrer Flamarich