Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Un conte musicat per Reinecke

Classificació temàtica: Sense classificar

Reinecke: Die wilden Schwäne Op. 164

Kirsten Labonte, soprano. Gerhild Romberger, mezzosoprano. Markus Köhler, baríton. Shuang Shi, soprano. Rebecca Blanz, mezzosoprano. Christian Kleinert, narrador. Mirjam Petri, arpa. Hugh McGregor, violoncel. Norbert Stertz, Peter Gulyka, trompes. Schwanen-Ensemble. Peter Kreutz, piano.

CPO 777940-2 DDD 53 minuts.

 

CPO

L’explotació de l’altre repertori, el que no forma part del cànon, però és essencial per entendre i completar el panorama de la música del segle XIX, és una mina d’or per a segells com CPO, Tudor, Naxos i Hyperion; o Verso, en el cas espanyol. Un compositor revivificat pel disc és Carl Reinecke (1824-1910), que sense caure en una vinculació nacionalista en el sentit més estrictament identitari, exemplifica la importància de l’escola de Leipzig sent considerat per Mendelssohn, Schumann i Brahms per un igual. De fet el 1860 va ser nomenat director de concerts de la Gewandhaus de Leipzig i professor de composició i piano. Fins que es va retirar el 1902, Grieg, Reznicek, Sinding, Bruch, Sullivan, Svendson, Delius i Weingartner es trobaven entre el seus nombrosos deixebles.

A més a més va estar en contacte-relació amb l’escriptor danès Hans Christian Andersen (1805-1875) de qui va adaptar alguns dels seus contes de fades com El cigne salvatge. Aquest es va publicar per primera vegada el 2 d’octubre del 1838 i el seu argument versava sobre una princesa que pateix en silenci terribles proves per alliberar d’un encanteri als seus onze germans per part d’una reina malvada. Quan comencen les sospites que també és una bruixa se la condemna a mort però aconsegueix alliberar als seus germans en el darrer instant. Finalment por explicar la seva història i es casa amb el rei.

Aquesta mena d’adaptacions musicades a partir de contes, properes a òperes en miniatura, eren habituals en l’educació de les classes mitjanes al segle XIX, amb caràcter de diletant, especialment dones, a la manera de hausmusik, el que justifica la presència del cor femení. La majoria de números d’aquests cors juguen amb textures homofòniques i a l’uníson com el “Gesang del Königskinder” inicial; el primer dels cors de cignes, que contrasta amb el segon molt més ambiciós tant en la melodia com en els jocs polifònics i l’acompanyament instrumental; o el “Cor de l’Àngel” una de les pàgines més belles de l’obra pel seu encant melòdic i l’ evocació pseudoreligiosa.

Enmig de revolucions estètiques com el wagnerisme, l’impressionisme i els remolins nacionalistes, Reinecke va prendre distància del món teatral i es va estimar més el terreny cambrístic, l’instrumental més que el vocal. El seu vocabulari romàntic es desenvolupa en un temperament contingut, molt clàssic i acadèmic. Un academicisme en el sentit tradicionalista i en el resguard del magisteri del passat. És econòmic en les estructures i generós en els arcs melòdics. Juga amb temps moderats reminiscents de lied com ho proven les intervencions d’Elfriede (“Elfriedens Nachtgebet”, Elfriedens GruB an das Meer” i “Elfriedens Sehnsucht”) que té les pàgines de major lirisme, evocació i que la soprano lírico-lleugera Kristen Labonte canta amb gust, timbre cristal·lí i major pes en els puntuals ascensos al agut com és habitual en la seva tipologia.

En conjunt són veus que, sense ser especialment destacades, demostren professionalitat i la qualitat suficient per a unes pàgines que exigeixen més gust i musicalitat que domini tècnic i virtuosisme. Al seu costat els altres protagonistes, Königssohn interpretat pel baríton Markus Köhler, i la reina de la mezzosoprano Gerhild Romberger, posseeixen un centre sonor, inteligibilitat en la dicció, cura en l’articulació i suficients matisos de color per no caure en una interpretació anodina. La competència interpretativa és extensible al Schwanen-Ensemble format per catorze veus femenines, els dos partichinos de Shuang Shi i Rebecca Blanz, i el conjunt instrumental encapçalat pel pianista Peter Kreutz. La narració de Christian Kleinert aporta un punt expeditiu a l’esdevenir argumental sense histrionismes.

En conjunt no es tracta d’una obra significativa específicament per mèrits musicals ni pel tipus d’adaptació de la matriu literària. És un altre exemple d’una formula literario-musical pròpia del segle XIX -també present en el segle, sobretot com a proposta radiofònica- que permet conèixer una altra composició de Carl Reinecke. La gravació es va realitzar el febrer del 2014 i l’edició, marca de la casa, segueix l’estètica habitual dels segell alemany. El llibret, en alemany i anglès, inclou unes notes de carpeta que combinen la biografia del compositor amb un comentari mínimament orientatiu de l’obra, tot i que allunyat de la densitat i l’anàlisi tècnic que caracteritza CPO. Son signades pel violoncel·lista  Markus Köhler i pel pianista Peter Kreutz..

Albert Ferrer Flamarich