Offenbach: overtures
Orchestre de la Suisse Romande. Neeme Järvi, director.
Chandos CHSA 5160. Hybrid SACD 77:45 2015
Chandos
A excepció d’ Els contes d’Hoffmann, la discografia offenbachiana no és profusa y després d’aportacions puntuals de títols complets per part de Virgin i d’Òpera Rara, o d’Archiv, Harmonia Mundi i CPO en el repertori simfònic i de cambra durant els darrers anys, Chandos ha editat una selecció d’obertures dirigides per l’incansable Neeme Järvi al capdavant de l’Orchestre de la Suisse Romande. Aquest és un dels últims enregistraments amb l’orquestra de la qual el músic estonià va ser director artístic i musical entre el 2012 i el 2015. S’hi recullen nou obertures i algun ballet concretades amb la bona construcció formal, l’idiomatisme i el color que caracteritza la seva batuta. El so segueix els estàndards d’una orquestra romàntica amb la ductilitat i la brillantor idiosincràtiques que Järvi ha traçat a la seva dilatada tasca discogràfica.
Les lectures són intenses, equilibrades de plans i amb un tractament tímbric nítid, cohesionat. Sense gens de rutina, Järvi suavitza els contrastos dinàmics implícits aconseguint un so lleuger, fluid. Els tempi són quelcom més amplis que algunes versions referencials un xic precipitades com la de Karajan, especialment en la majoria de codes d’aquestes obertures popurri i heteromètriques. Això arrodoneix un Offenbach refinat fins i tot en els tutti més eixelebrats o en els obertament marcials amb una articulació perfectament identificable (La Grande-Duchesse de Gérolstein, Vert-Vert, La fille du tambor-major). També els contrastos dinàmics explícits (crescendos i diminuendos) sonen molt orgànics igual que els canvis de pulsació. Cal notar-ho, per exemple, a l’obertura de La vie parisienne.
A més, reforça la línia melòdica del conjunt sense perdre intensitat a les transicions, frases i veus secundaries ni manllevar detalls tímbrics, com el plat suspès a contratemps a la coda de La Belle Helène (track 2, a partir de 8:22). Mereixen destacar-se el fraseig enormement expressiu de les fustes i els chelos a la primera secció de l’obertura Orfeo als inferns (versió de 1874) i de Barba-blue, l’elegància i el toc rococó de la secció en minuet de Le Mariage aux lanternes, així com l’inclusió de fragments de Le Voyage dans la lune (obertura i “Ballet dels floquets de neu”) inspirada en l’obra de Jules Verne, el passatge de les trompes del qual va ser reutilitzat a l’ària “Scintille, diamant” d’ Els contes de Hoffmann. Una obra de la qual el disc també dona exemple amb la “Gavotta d’ Olympia” i l’arxiconeguda “Barcarolla” -sense veus solistes-.
En general, la captació del so, realitzada a finals del 2015, reafirma la qualitat del segell Chandos. Les notes de carpeta proporcionen unes breus nocions de cada peça. És tracta d’un disc que cal considerar com a nova referència de les composicions d’una figura com Offenbach, que va saber connectar amb la sensibilitat de la seva època com pocs a la història.