Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Compositores catalanes noucentistes

Classificació temàtica: Música de cambra i solista instrumental

Obres de Casagemas, Farga, Selva, Infiesta, Orfila, Madriguera, Campmany.

Maria Teresa Garrigosa, soprano. Sílvia Vidal, piano.

La mà de Guido. LMG 2127 DDD 52:51

 

La mà de Guido

Es pot afirmar que Occident ha construït la seva historia sobre un monòleg analític, i les dones han estat dins l’alteritat, l’altre de l’altre, i, alhora, l’altre de sí mateixes. La seva música i la seva existència sonora són encara un mapa críptic d’un camí a recórrer. En aquest sentit, iniciatives i treballs de la vàlua com el present, editat per la sabadellenca La mà de Guido, són un eina per a reescriure una historia reductora i massa centrada en la tradició erudita. D’aquesta manera la recuperació de cançons de compositores catalanes del Noucentisme a càrrec de Maria Teresa Garrigosa (LMG 2127. 53 minuts) participa de la revisió epistemològica amb què la musicologia feminista fa anys que sacseja el cànon musical establert. A més perllonga l’ombra d’ un disc anterior dedicat a les compositores modernistes que la soprano també va editar la mateixa discogràfica.

Acompanyada al piano per Silvia Vidal, Garrigosa presenta una selecció que és un clar exemple d’integració en les corrents artístiques del moment, fonamentades en un progrés basat en la recuperació de les arrels culturals del poble català, alhora que en la dignificació de la dona en la societat. La majoria de les compositores aplegades (des de Lluïsa Casagemas, Ònia Farga i Blanca Selva fins a Maria Infiesta i Margarida Orfila, sense oblidar Paquita Madriguera i Montserrat Campmany) van canalitzar les aspiracions artístiques i socials a través del piano com a vehicle d’ autorealització. Al marge d’una distracció, l’ instrument fomentava oficis com el de mestra de música mentre que les lliçons de cant i piano eren l’incentiu per a desenvolupar unes carreres musicals que, sovint, també combinaven l’actuació solista –tot i els prejudicis de l’època- amb la facultat compositiva.

Maria Teresa Garrigosa canta els textos amb claredat (català, castellà i francès), bon legato i, en general, les qualitats liederístiques pròpies per a unes peces que no exigeixen virtuosisme vocal ni contrast acusat de registres. Tot i una puntual tendència a operitzar algunes cançons per confegir major dramatisme, l’expressivitat és curada i modelada. Sap mantenir una línia vocal dotada de color a través d’una considerable diversitat de matisos. Igualment dota d’idiomatisme, per exemple, l’andalucisme de los Cantares andaluces d’Ònia Farga, les línies afrancesades de Blanca Selva i el perfil de tonada popular de Margarida Orfila. Sílvia Vidal demostra un habituat exercici d’estudi i equilibri de so en quant a timbre i volum, especialment en les cançons de Madriguera.

Albert Ferrer Flamarich