Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Die letzten Dinge: un oratori d'Spohr

Classificació temàtica: Música sacra

 Spohr: Die letzten Dinge

Johanna Winkel, Sophie Harmsen, Andreas Weller, Konstantin Wolff. Kammerchor Stuttgart. Deutsche Kammerphilharmonie Bremen. Frieder Bernius, director.

Carus 83.294 Digital Stereo 74:55

Carus

 

Poc a poc la profusa obra de Ludwig Spohr (1784-1859) va trobant la seva plasmació discogràfica dins d’una onada de gravacions que en els darrers trenta anys ha permès recuperar de l’oblit un amplíssim nombre de compositors de totes les èpoques, especialment del Classicisme i del Romanticisme. Estrenat a Kassel el 1826, Die letzten Dinge (en traducció literal: Les últimes coses) és un dels quatre oratoris del compositor. El seu llibret pren únicament passatges de La Biblia i va ser servit el 1825 per l’influent editor de la Leipziger Allgemeine musikalische Zeitung, Friedrich Rchlitz (1769-1842).

Es tracta d’una obra enquadrada en la tradició germànica d’arrel posthaydiana dins els paràmetres del gènere a principis del segle XIX, allunyats de la finalitat estrictament litúrgica per a esdevenir una recreació estètica. Ofereix una visió positiva, afable i gens esfereïdora del Judici Final en un retrat conciliador de la justícia divina. Aquest és un tema que Spohr havia abordat el 1812 amb el també oratori Das Jüngste Gericht (El Judici Final) que el va deixar poc satisfet com ens apunten les excel·lents notes de carpeta de Dieter Zeh.

Dividit en dues parts -encapçalades per una obertura i una simfonia respectivament­-, combina recitatius amb passatges solistes i jocs contrapuntístics no molt acusats amb ocasionals recursos descriptius. És una música que transcorre pel lirisme i la contemplació amb pocs punts de dramatisme, conduïda per una fluïdesa i una continuïtat que en aparença dissolen els números tancats –que n’hi ha, és clar-. Per exemple, l’obertura enllaçada amb el cor inicial “Preis und Ehre ihm”. És una obra d’ornamentació depurada, sense virtuosisme vocal ni espectacularitat que vehicula una solemnitat austera i un encant melòdic on la funcionalitat del binomi recitatiu-aria és lluny del tractament operístic i sacre dels models italians. En aquest sentit s’apropa més a l’expressivitat de la reforma gluckiana de la que Wagner, via Spohr, va prendre nota. A més les intervencions corals –que tendeixen a l’homofonia- es troben tant en els recitatius com en alguns números solistes assumint el fil conductor.

Cal destacar números com l’obertura i la simfonia (que recull motius que reapareixen a la segona part), el recitatiu per a tenor i cor “Und alle Kreatur”, el bonic duet per a soprano i tenor “Sei mir nicht schrecklich”, el cor “Gefallen ist Babylon” amb el seu pintoresquisme de tempesta, l’exquisit “Selig sind die Toten” amb fragments a capella del quartet de solistes i del cor o el final “Gross und wunderbarlich” de festivitat molt mesurada. Aquesta manca d’espectacularitat, que el tòpic qualifica de “molt protestant”, és temperada per Frieder Bernius, al davant del Stuttgart Chamber Choir i la Bremen Chamber Philharmonic Orchestra amb plantejaments historicistes. La seva lectura és refinada i amb matisos de color, cohesionada en els conjunts i arrodonida per uns solistes vocals que resolen bé les seves partichelas en el referent a la dicció, l’emissió i la bellesa tímbrica. Especialment el tenor Andreas Weller que compta amb un número considerable d’intervencions. Sens dubte, és una excel·lent gravació amb una presentació en dijipack de qualitat i amb la troballa d’un compositor, Spohr, que sempre ofereix sorpreses a l’oïdor atent. 

Albert Ferrer Flamarich