Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

L'OBC i Naxos (2): Montsalvatge

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Montsalvatge: Manfred, Bric à brac, Simfonia de Rèquiem.

Marta Mathéu, soprano. OBC. Víctor Pablo Pérez, director.

Naxos 8.573077 61:07 2012 1CD 2014

 

Naxos

En el convergent a la primera part de la ressenya publicada el 24 d’agost passat, cal recordar que aquest és un dels diferents compactes que l’OBC (Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya) ja té publicats per Naxos (Balada, Granados, música americana, etc). El present disc dedicat a Montsalvatge va ser enregistrat a la sala gran de l’Auditori de Barcelona entre el 9 i el 12 de juliol del 2012 sota la supervisió del tècnic de so, productor i editor Sean Lewis. És la cirereta a la tasca de François Bou en la projecció de l’orquestra i permet a la formació catalana afegir-se a les recents gravacions de l’obra de Montsalvatge.

Aquí s’inclouen tres obres molt contrastants i d’etapes diferents que l’OBC interpreta amb una riquesa de color i una solvència equiparable a les grans formacions europees. Un fet que potencia la qualitat tímbrica de les composicions, donant relleu a un dels paràmetres més preocupants i de major elaboració per part del compositor gironí. Sense desmerèixer la també lloada feina de l’orquestra i els seus diferents directors en els discs de Massenet i Meyerbeer, l’ ofert aquí té un mèrit superior.

Aquest disc evidencia la versatilitat i l’eclecticisme d’una música sorgida des de l’emoció però tamisada per una intel·ligència artística que, sovint, s’allunya de l’espectre romàntic. L’excepció és la primera obra inclosa i que ens presenta un desconegut Montsalvatge a través d’una mena de suite amb caràcter de poema simfònic extret d’una de les seves composicions balletístiques: Manfred (1945). És una música essencialment melòdica que remet als ballets finiseculars de Minkus, Adam o Txaikovski, amb puntuals intervals rítmics stravinskians i amb una flaire cinematogràfica d’exuberància posromàntica. Òbviament és lluny de la imatge habitual de la música de Montsalvatge. Sens dubte, la inclusió d’aquesta pàgina és un gran encert per la varietat de recursos i potser sigui el més significatiu del disc. Caldrà atendre millor als inicis del compositor.

La segona composició inclosa és Bric à Brac (1993), l’última de caràcter simfònic del catàleg montsalvatgiá -¡escrita als 81 anys!- i que va ser estrenada per l’Orquestra Simfònica de Tenerife el 30 de setembre de 1993 sota la direcció de Víctor Pablo Pérez. En la seva revisitació a la partitura, el mestre burgalès destaca la diversitat dels seus quatre moviments a partir dels elements tímbric i melòdic (Evocador i Segado), harmònic (Tenso) i rítmic (Lúdico) de la febril imaginació del compositor.

Finalment la Simfonia de Rèquiem (1985), estrenada al Festival Internacional de Música d’Alacant el 1986, és una reflexió sobre la mort amb puntuals cites al Dies Irae gregorià però sense teatralitat ni neurosis angoixants. Amb aquesta són tres almenys les gravacions de l’obra: la d’Uwe  Mund al davant de l’ Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu (Columna Música, 2012) en un live de 1988 i la de Juanjo Mena amb la BBC Philharmonic (Chandos, 2012) a la sèrie que el segell britànic ha dedicat al repertori espanyol els darrers anys. De les esmentades, la de Víctor Pablo Pérez és la més breu amb una durada de 20’41’’ davant dels 22’38’’ de Mena i els 26’14’’ de Mund.

El mestre alemany intenta engrandir l’obra oferint una versió molt dramàtica, expressionista, amb una gran força i intensitat que ronda l’aclaparament com a l’Agnus Dei. És la lectura més literal i la més críptica de les tres, amb una captació del so massa directa que dóna una percepció molt densa i opaca. Com Víctor Pablo Pérez, Juanjo Mena ofereix una interpretació serena, molt lírica però més abstracta. Ambdós potencien la qualitat tímbrica i la variabilitat de color sota una línia general homogènia sense que es ressenti l’idiomatisme. En ambdós el Kyrie pren un ens misteriós i el Agnus Dei un cripticisme que en el primer és nerviós i en el segon més expositiu. El Lux aeterna de Mena és oníric i el Libera me, solemne; mentre que Víctor Pablo tendeix a incloure l’èpica dins el lirisme en el mateix passatge. Amb aquest la vocalise conclusiva a càrrec de la catalana Marta Mathéu complementa amb el gust, la homogeneïtat de registre i l’afinació que la caracteritzen. En conjunt el director burgalès es mostra transparent de textures i fluït de pols, amb un modelatge romàntic que ens remet al segle XIX en general i a compositors com Fauré en particular. Es pot considerar una versió intermèdia entre l’opció de Mund i la de Mena, tot i que resulta molt més propera a aquest que a aquell.

L’edició

En quant a l’edició cal esmentar les correctes notes de carpeta de David Puertas Esteve, un dels pocs que encara signa programes de mà decents en les temporades de l’OBC, a més de nombrosos articles sobre compositors catalans. És coherent que aquestes notes apareguin en castellà i anglès, de la mateixa manera que ho faci la Senyera i la bandera espanyola a totes les gravacions de la sèrie dedicada a compositors nacionals, en contraposició al que va succeir amb els discs de Massenet i Meyerbeer. No obstant, el llibret segueix la pobra línia habitual. De fet, pot anomenar-se llibret el que ens ofereix Naxos? No. Es tracta d’un tríptic a doble cara amb portada inclosa que té un disseny i una maquetació propis d’un treball informàtic de secundària. És evident que, entre les claus de l’èxit mercantil del segell, reduir costos de producció al mínim és una directriu. Si per això cal maquetar a Hong Kong a preus minsos, endavant. I si, a més, l’autor de les notes les treballa gratis ed amore, millor pel negoci. En aquestes circumstancies acusar l’absència en castellà dels currículums dels artistes és perdre el temps. Potser aquest sigui un dret no inclòs en el preu de compra.

Albert Ferrer Flamarich