Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El eco está en todas partes

Classificació temàtica: Sense classificar

El eco está en todas partes

Manuel Rocha Iturbide

Alias Editorial. México, 2013 (253 pàgs.)

ISBN: 978-607-7985-17-4 

Alias

Sorprèn la quantitat de petites editorials autòctones que els últims anys han apostat per publicar alguna novetat sobre música. Un fenomen que també és a l’alça en el món llatino-americà com ho demostra aquest llibre publicat a Mèxic pel segell Alias. A més és una de les aportacions més recents entorn l’acusmàtica. Cal recordar que aquesta disciplina musical fa referència a uns principis teòrics i estètics vinculats a l’aparició de dispositius tecnològics. Aquests varen permetre la descontextualització d’un so, fixant-lo en un suport (analògic, digital, etc) amb la finalitat de tractar-lo de manera independent i integrar-lo en estructures sonores més complexes. La música acusmàtica és aquella en la que l’espectador no veu la font d’emissió sonora. És, lògicament, una tendència del segle XX que ha desenvolupat molts recursos compositius de caràcter tecnològic, sent el més significatiu l’electroacústic.

Reconegut per una tesi sobre la teoria quàntica i el so acabada el 1999, el mexicà Manuel Rocha Iturbide és un del compositors, investigadors i professors més destacats del panorama acusmàtic internacional i contemporani. Amb El eco está en todas partes, títol d’una composició-instalació seva, presenta un llibre assagístic i retrospectiu. D’assaig perquè reuneix alguns texts teòrics sobre diversos aspectes del segle XX musical. Retrospectiu perquè intercala el comentari de les seves pròpies obres ((+x-)=-; Frost Clear Energy Saves per a cinta, refrigerador i contrabaix; Ping-Roll; Corte de Pelo; Fonosíntesis; etc) que mostren la evolució com a compositor. O més ben dit, com escultor del so com ell es defineix. Prèviament, una entrevista de Guillermo Santamaría –del qual no apareix cap informació- ubica al lector en el marc teòric.

El discurs no és extens ni acadèmic. Sap ser expositiu i aclarir conceptes. Reflexiona sobre el llegat de Cage; les tendències de la nova complexitat com les de Ferneyhough, Nancarrow o Lacherman; i planteja l’interès de compositors com Ligeti, Maderna, La Monte Young. L’epicentre teòric rau en el caràcter interdisciplinari i la sensació de diversitat que transmet el desdoblament de l’objecte sonor des de diferents perspectives. Un procediment que equivaldria a visualitzar un so en tres dimensions. Un fet que és fonamental en la seva creació i en l’acusmàtica, entesa com una de les manifestacions tecnològiques que Rocha anomena el segon Renaixement de la humanitat. Per aquest motiu entre els temes principals es tracten els vincles amb la música concreta; la discontinuïtat inexistent; referències a allò quàntic; les escultures sonores o músiques fetes per a veure-les. I, és clar, l’empremta de la fotografia en la concepció dels seus processos creatius.

Entre els apartats fonamentals cal esmentar el dedicat a l’estudi sobre el paisatge sonor, a partir d’un catàleg de diferents models de construccions psicoacústiques en relació als plans espacials i escoltes lineals. Amb això Rocha vol posar algunes bases en aquesta matèria per a detectar estructures sonores essencials presents en pobles, en ciutats i en la natura. Sens dubte, és un sistema d’anàlisi concret, personal i innovador que fonamenta una perspectiva de com cal escoltar el món que ens envolta. Igualment és essencial el capítol sobre l’escultura i la instal·lació sonora en relació a l’espai, al so, al temps i al silenci. Per últim, hi ha dos apèndixs. Un és la cronologia del protagonista amb algunes dades personals que gairebé parodien el que hauria de ser aquest apartat. I és que Rocha Iturbide també sap quan relativitzar i ser distès. L’altre és un glossari terminològic de paraules tècniques i estètiques que en el llibre apareixen assenyalades amb vermell. La lectura d’aquest annex hauria de ser el primer pel públic no familiaritzat amb la disciplina. 

L’edició 

El llibre és poc convencional, té un atractiu afegit en l’edició i s’apropa al model d’un catàleg d’exposició en un moment en que la lectura virtual sembla ser el futur del sector. Això és per la voluntat del “publisher”, l’artista mexicà Damián Ortega, que busca productes bibliogràfics i visualment més treballats: pasta dura a la coberta, paper reciclat, joc de tintes i un grafisme complex que inclou partitures, il·lustracions i fotografies que separen els capítols dels comentaris de les obres. 

Tot plegat dóna una elegància i una creativitat que augmenta el valor cultural i cultual del llibre com objecte i com senya de identitat  d’Alias editorial. És un producte de qualitat que necessita una lectura atenta tan per l’afeccionat i el neòfit com pel historiador i l’especialista. I, a més, ho fa a un preu molt econòmic que, fins al moment, a Espanya, sols es comercialitza a través de la xarxa de llibreries La Central. La dada no és frívola ni propagandística: és un exemple de la dificultat per accedir al mercat internacional per part de les empreses minoritàries. A més, com indica la pàgina del crèdits, Alias no té un afany lucratiu. Per aquesta raó els beneficis es dedicaran a la comercialització dels textos culturals fonamentals i contemporanis que apropin els debats estètics a la població de parla hispana. Sens dubte, és una línia molt particular i lloable. ¡Enhorabona!

 

Albert Ferrer Flamarich