Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Verdi y España

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Verdi y España

Víctor Sánchez Sánchez

Ediciones Akal. Madrid, 2014 (267 págs.)

ISBN: 978-84-460-4017-0

 

Akal

Són molts els esforços que des de la musicologia espanyola s’han fet durant les tres últimes dècades per a compensar la manca d’estudis historiogràfics específics. Entre els més destacats publicats recentment hi ha aquesta novetat comercialitzada per Akal. Es tracta d’un títol de capçalera pels verdians i els interessats  en la història de la música autòctona que sintetitza, redefineix i il·lumina les relacions culturals entre Itàlia i Espanya entorn l’òpera amb Verdi com a eix. És una monografia que omple un buit molt notable en la memòria cultural, comprensió musical i aportació comercial.

Recordat per treballs fonamentals com la monografia sobre Tomás Bretón (ICCMU, 2002), Víctor  Sánchez Sánchez és un dels professors, investigadors i musicòlegs més qualificats del panorama nacional contemporani. L’autor pren el testimoni de molts protagonistes d’època: crítics, estudiosos, empresaris, llibretistes, cantants i el propi compositor sobre la base de tres focus principals de documentació: la premsa, els cartells i els epistolaris. Alguns d’aquests últims inèdits en llengua castellana, fet que mereix l’aplaudiment per la gran feina de recerca i reflexió duta a terme pel musicòleg. Amb això reescriu la perspectiva de la recepció verdiana i ofereix un treball dens i escrupolós. Com diu Vela del Campo al pròleg “ens explica la biografia musical i personal de Verdi des d’una finestra espanyola”.

D’altra banda allò exposat pel mateix Sánchez en la introducció ja valdria com a ressenya per la claredat i síntesi dels eixos del contingut i el seu tractament. En nou capítols mostra un recull d’historiografia (musical, social i literària) amb puntuals anàlisis musicals servit amb una erudició encaminada a la divulgació. En aquests capítols integra les dades amb fluïdesa seduint en la lectura. Està ben traçat en allò general i és precís en allò concret. Genera expectatives quan estableix hipòtesi o reflexiona amb les possibles contra-argumentacions i proporciona una infinitat de matisos d’indubtable interès. Això mostra l’eficàcia narrativa en la seva vessant de crònica de cròniques que tendeix a evitar els tòpics de les biografies comercials. La seva perspectiva porta al lector cap a una visió bastant sociològica del negoci teatral. I, a més, busca l’equilibri de la recepció en la geografia espanyola, tot i l’innegable predomini de la vinculació a Madrid.

Entre les particularitats del contingut cal assenyalar la comparació dels drames originals amb l’adaptació operística (per exemple Il trovatore, el Simon Boccanegra o La forza del destino). Amb això mostra les veritables arrels i habilitats de Verdi al crear les seves obres. Un compositor que, recordem-ho, era molt llegit i coneixia la producció de Calderón, Lopez de Ayala, Zorrilla entre d’altres literats espanyols. La cita de personalitats és tan gran que permet clarificar els rols que varen ocupar nombrosos cantants i músics com Johann Daniel Skoczdopole –de qui és urgent fer un estudi en profunditat- o l’idiosincràtic José de Salamanca. Naturalment apareixen temes col·laterals com la influència de Verdi a la música de saló i el pes dels editors italians a Espanya (Ricordi i Lucca, principalment). No hi falten transcripcions de la partitura (en reducció per a cant i piano) de la trentena de exemples musicals esmentats, com els molt ben analitzats d’Alzira, les gitanes i els toreros de La traviata i Aida. A més fa un cop d’ull objectiu a la Historia general de la Música de Fétis, que va ser un clàssic de la historiografia musical de la segona meitat del segle XIX.

Entre els capítols essencials que cal citar hi ha el tercer, dedicat als gairebé deu anys que Temistocle Solera va viure a Espanya. La seva lectura és important per mostrar la interrelació del panorama artístic i entendre part del que va passar durant les dècades 1840 i 1850. Ho veiem en el cas concret de l’esposa de Solera, “La Rusmini”, una de les cantants habituals de l’òpera i la sarsuela d’aquells anys. No menys inevitable és el setè capítol dedicat a l’estada de Verdi a la península i al seu viatge per Andalusia. L’autor estableix un paral·lelisme amb el de Hans Christian Anderson, fet unes setmanes abans i amb abundants descripcions del panorama ferroviari. Només això ja justifica la compra del llibre.

Metodològicament és curós amb les notes a peu de pàgina que només apareixen per referir-se a les fonts de documentació. Poc es pot recriminar al contingut o la validesa de les dades, ja que es fonamenta en una acurada investigació que presenta diverses informacions inèdites. No obstant, hi falta un quadre sinòptic de la cronologia de les estrenes en les principals ciutats espanyoles (fitxa tècnica amb el teatre, el repartiment i el nombre de funcions). Això seria un complement i síntesi que facilitaria la consulta del contingut exposat. Un altre annex suggerent hauria estat un llistat amb els elements espanyols de cada títol –o de la seva absència-. Tampoc s’inclou un índex onomàstic, fet injustificable en estudis de la seriositat i projecció com aquest. Igualment s’hi troben a faltar il·lustracions: si la logística o l’editor han impedit aquesta opció, ho haurien de justificar en el pròleg. Un llibre com aquest hauria d’incloure les fotografies de l’estada de Verdi a Madrid a principis de 1863 i alguns dels cartells de les estrenes al Teatro Real, el Liceu de Barcelona i d’altres llocs ja esmentats. La majoria d’ells, localitzats i consultats per l’autor.

Com és característic del segell madrileny, l’edició compta amb una de les millors presentacions de la bibliografia musical. Conté faixa externa, paper setinat, cobertes dures i una lletra llegible amb diferenciació de les cites i extractes inclosos. Això incrementa una elegància i un luxe que augmenta el valor cultural i cultual del llibre com objecte i com a signe de identitat d’Akal. És un producte de qualitat que exigeix una lectura atenta tan per l’afeccionat i el neòfit com per l’ historiador i l’especialista. I amb això no cerco l’elogi típic: cal mostrar l’entusiasme davant aquesta nova referència de capçalera de la musicologia espanyola i del gran repertori. Títols com aquest són un goig i un orgull: pel que té d’ esperat i per la projecció internacional en diverses llengües que hauria de tenir. Sens dubte, és un dels encerts bibliogràfics d’aquest 2014. ¡Bravo!

 

Albert Ferrer Flamarich