La canción de concierto en el Grupo de los Ocho de Madrid.
Aurelio Viribay
Doble J Música. 469 pàgs.
ISBN: 978-84-96875-42-5.
Editorial Doble J
Tot i haver-ho esmentat amb escreix, la historiografia musical espanyola està necessitada d’obres de referència que ampliïn les bases de la investigació, tan anèmica per culpa del poc afecte que li professen les autoritats polítiques i la minsa atenció que li atorguen algunes de les acadèmiques, tot i que estan molt més obligades a fomentar-la. Decisions recents com la renuncia de Jordi Savall al Premio Nacional de Música són signes d’aquests vendavals. Per ser un país modern com pretenem hem de comptar amb obres generalistes que agrupin les dades de la nostra història musical, com ho han fet amb més o menys encert altres països veïns i algunes institucions autòctones. Igualment es necessiten estudis concrets que fonamentin coneixements generals i obrin nous horitzons.
Cap aquesta darrera vessant apunta la proposta del pianista, repertorista i professor Aurelio Viribay en la present novetat editorial que és el resultat de la seva tesi doctoral qualificada com “Excel·lent cum laude” per la Universidad Rey Juan Carlos I. Amb un currículum acadèmic digne d’enveja, l’autor està professionalment reconegut dins i fora de les fronteres espanyoles. És un músic inquiet que sempre ha intentat lligar la seva faceta interpretativa i la seva sòlida formació pràctica amb el terreny teòric, musicològic i divulgatiu. La seva tasca com a director, coordinador i creador de www.opusmusica.com és recordada especialment, atès que va ser una de les primeres revistes digitals major difusió i nombre de lectors en el terreny de la clàssica a Espanya.
El present és un eficient llibre de consulta a mig camí del programa de mà com a guia d’audició. Combinat amb pinzellades històriques, el seu eix principal és l’anàlisi formal de la cançó de concert o lied espanyol en l’anomenat Grupo de los Ocho de Madrid (els Halffter, Bautista, Bacarisse, Mantecón, Remacha, Pittaluga, García Ascot). Hi destaca la breu introducció –que és un estat de la qüestió- i el capítol de conclusions. Ambdós configuren una síntesi de conceptes i la seva perspectiva oferint un repàs a les tendències estilístiques complementant-les amb mostres. Hi esclareix els tres pilars d’aquest gènere a Espanya: l’herència de la poesia espanyola (del Segle d’Or, el romanticisme i l’Edat d’Argent), el folklore musical autòcton (text i música) i l’escola pianística espanyola des d’ Albéniz i Granados. Al mig hi ha el desenvolupament i el comentari dels cicles de cançons al qual no se li pot retreure res sobre el contingut. Tal com indica l’autor, moltes cançons són inèdites, fora catalogades i/o només es poden trobar a arxius i biblioteques. Així doncs, la tasca de buscar i contrastar edicions i manuscrits feta per l’autor és un dels aspectes més destacats i valorats.
Amb aquest estudi els musicòlegs, els investigadors i els aficionats en general disposem de més dades. És la referència més completa sobre la matèria i s’ha treballat amb el rigor de qui té formació musical i musicològica, de qui ha interpretat bona part del repertori i de qui ho ha investigat des de zero. Això fa d’aquest títol una eina obligada pels que tracten aquestes composicions repertori dins i fora de les sales de concert. Tanmateix és un excel·lent complement a la monografia de María Palacios editada per Sedem el 2008 La renovación musical en Madrid durante la dictadura de Primo de Rivera: El grupo de los Ocho (1923-1931), i per altres estudis publicats per ICCMU i per l’Archivo Manuel de Falla.
D’aquesta manera l’Editorial Doble J amplia el seu relativament recent catàleg de publicacions musicològiques. Ho fa oferint un producte d’edició rústica, lletra de mida i tipografia còmodament llegible i inclou fragments de partitura. Tot i això, sense qualificar l’edició de dolenta cal remarcar alguns punts millorables que haurien beneficiat la presentació d’aquesta treballada i atractiva novetat. Per exemple, hi ha poca varietat gràfica a l’exposició del contingut (minsa diferència entre títols i sots títols, i en els cantables. Tots tenen un cos de lletra massa homogeni). Solucionar aquests aspectes fan més àgil la percepció visual del text i la seva assimilació. A més a més, es podria haver agrupat part del text en breus fitxes tècniques i altres esquemes que sintetitzessin elements i estructura, alhora que incloguessin un íncipit.
D’altra banda, l’índex general no presenta els sots apartats dels capítols. També hi manca un índex onomàstic, quelcom fonamental per agilitzar la consulta de dades. De la mateixa manera, sense que calgui, es podria haver inclòs una relació específica de tots els cicles i cançons segons el compositor. És normal en projectes d’aquesta magnitud trobar-hi algun descuit. N’hi ha un d’intranscendent a la pàgina 433: un paràgraf inacabat amb una frase que, se suposa, fou suprimida en alguna revisió i va quedar el subjecte sense eliminar. (pàg. 433, línia 22 “Las superposiciones...”). Res d’això desmereix el gran estudi de Viribay perquè, en conjunt, totes aquestes qüestions són més pròpies de l’editor que de l’autor. ¡Benvingut!