Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

La familia en la ópera

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

La familia en la ópera. Metáforas líricas para problemas relacionales.

Varios autores (Juan Luis Linares, Pier Giorgio Semboloni, Francisco Javier Ortega, Roberto Pereira, Carlos Sluzki).

Gedisa Editorial. Barcelona, 2014 (237 pàgs.)

ISBN: 978-84-9784-822-0

Gedisa Editorial

La crisi econòmica i la reducció dràstica de finançament públic no han impedit que el sector bibliogràfic romangui actiu. Ho proven els continus llançaments de nombrosos segells, principalment d’empreses petites i mitjanes. En aquest cas, Gedisa Editorial, de infraestructura major, ha comercialitzat un nou llibre que s’afegeix als escassos però qualitatius títols anteriors del seu catàleg musical. Ho ha fet gràcies a una aposta per la convergència de la psicoanàlisis en la reflexió musicològica. Quelcom cada vegada més estès des d’una perspectiva complementària a l’estètica, la sociologia i la semiòtica. En aquesta línia, cal destacar un clàssic com El espíritu de la ópera de Marie-France Castarède l’ absència de la qual sorprèn en la bibliografia, en les cites, alhora que el no ús de termes com protoconverses, afinitat afectiva o transubjectivitat. Ni tan sols per a corroborar o rebatre algunes de les aproximacions de l’autora francesa.

Els diferents autors estableixen un relat homogeni en un estil molt accessible i una direccionalitat en l’argumentació que no escatima elements de la psiquiatria. Tanmateix, el discurs podria resumir-se en unes poques pàgines, de manera més acadèmica i sense la necessitat d’incloure extractes dels llibrets operístics tractats. Així passa, per exemple, en els capítols dedicats a Puccini i Verdi –excepte en el comentari de Don Carlos i Aida, bastant suggerents- que són dos dels pilars del llibre, igual que el conte de Barbablava i l’opereta Orfeu als inferns d’Offenbach -el més substancial de la proposta. El més interessant són les associacions específiques i termes d’arrel estructuralista com: modelo attanziale mítico, teoria dels jocs, els tipus de parelles, la curiositat i les seves vicissituds, la gelosia com a eix de l’obra pucciniana, el vincle entre La forza del destino i Don Juan a partir de la manca de nutrició relacional en la família d’origen o la visió d’aquest últim com una personalitat límit o borderline, el caràcter psicòtic de la princesa Turandot, etc. Tot això ens convida a entendre els rols i els arguments com una projecció del model social, quelcom sobradament conegut des dels plantejaments d’Adorno però presentat de manera molt amena.

Els autors han incorporat introduccions sintètiques de la biografia i la història per aquells no familiaritzats amb les obres, així com un desenvolupament argumental -amb fragments del llibret i la seva traducció-. Aquí rau un dels punts febles del llibre: alguns capítols són més una recreació de l’argument que un aprofundiment dels arquetips. En conjunt, el descrit esdevé excessivament expositiu i mostra que la matriu del projecte són ponències divulgatives. Com diu Semboloni, un dels autors, funcionen com tragèdies gregues de l’antiguitat. I és cert, per això no copsem el mèrit de tractar els arguments operístics davant tragèdies o altres obres teatrals, narratives o cinematogràfiques: les referències a la influència del musical no apareixen, quan en realitat aquesta és una part inevitable del drama i de la configuració de l’arquetip. És a dir, el fet d’analitzar determinats títols operístics respon més als gustos dels autors i a un espectacle que està en voga en l’ambient intel·lectual que no pas per ser una aproximació precisa i concreta sobre el fet definidor d’aquests títols. Per tant, el llibre, que està ben escrit i millor travat dins la seva línia, respira diletantisme tot i el profús currículum mèdic i docent dels seus autors.

Hi ha algun lapsus menor com anomenar Lisa en comptes d’Elsa a Lohengrin (pàgina 111). Els autors també han procurat un enllaç de youtube indicant-ne el minut per escoltar a través d’audició. La intenció és saludable, ja que supleix l’edició d’un cd amb els talls i les escenes corresponents, les despeses del qual serien excessives. Però és quelcom insuficient i poc pràctic per a un perfil públic, i innecessari, per a un altre. L’edició, per cert, té una mida i tipologia de lletra molt còmodes, paper de qualitat i il·lustracions d’ Alejandra Zúñiga que combinen l’elegància en la selecció de tintes i grafisme. Això encerta en oferir una aportació infreqüent en tiratges comercials com el present i en reafirmar la voluntat d’oferir un producte atractiu i divulgatiu.

 

Albert Ferrer Flamarich