Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Liszt reflexionat per Jankélévitch

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Liszt. Rapsodia e improvisación

Vladimir Jankélévich

Alpha Decay. Barcelona, 2013 (176 pàgs.)

ISBN: 978-84-92837-67-0

Alpha Decay

La crisi econòmica i la dràstica reducció del finançament públic no han impedit que el sector bibliogràfic segueixi actiu en el terreny musical. Ho demostren els continus llançaments de segells que aposten per a dues tendències principals: una és la de títols de nova edició pels que es paguen quantitats econòmiques que devaluen la propietat i el prestigi intel·lectual dels autors; una altra és la de traduir referències amb drets i costos molt baixos que permeten una certa supervivència del sector. Això succeeix en editorials amb una infraestructura mitjana o gran. Aquest últim és el cas de Liszt. Rapsodia e improvisación de Vladimir Jankélévitch (1903-1985), traducció de l’homònim francès, que Alpha Decay ha publicat 16 anys després de la seva edició pòstuma. Un títol que arriba tard degut en part a la lenta assimilació de l’estètica com a disciplina normalitzada en els nostres estudis musicals. 

Un retard més accentuat després del bicentenari del naixement del compositor hongarès el 2011, que a Espanya va tenir una mínima repercussió bibliogràfica: sols va aparèixer com a novetat  Franz Liszt: genio y rey de Victoria Llort Llopart (Ediciones Tizona). Ho va fer afegint-se als escassos deu llibres localitzables en castellà configurats pel compilatori de cartes del compositor fet per la mateixa autora i per a la mateixa editorial el 2009, per l’històric Vida y obra de Franz Liszt (1954) del Padre Sopeña, pel també esgotat Franz Liszt y su tiempo de Wolfgang Döhmling (de qui Alianza editorial prepara una nova reimpressió), per la biografia d’ André Gauthier traduïda el 1976 per Espasa-Calpe i per les aportacions de la Intervalic University: Mis clases de piano con Franz Liszt de la pianista Amy Fay (1844-1928) publicat el 2003, dos anys abans que el recopilatori de texts del mateix Liszt Robert Franz y otros escritos. A part podem parlar de capítols dedicats a la seva obra com el de La imaginación sonora d’ Eugenio Trías (Galaxia Gutemberg, 2010) i poc més. Resumint i com succeeix amb altres grans compositors, el de Liszt és un panorama pobríssim en llengua castellana que justifica una recepció més que efusiva d’un clàssic com aquest de Jankélévitch. Un títol que en la vessant musical, cal recordar-ho, s’afegeix a un altre editat per Alpha Decay el 2005, La música y lo inefable (1961), a La presencia lejana (1983) traduïda per Ediciones del Bronce el 1999 i a la seva monografia de Ravel de 1956 (Fundación Scherzo).

Consagrat com un dels grans maîtres à penser francesos del segle XX (especialista en Hegel, Bergson, l’ironia, la nostàlgia, el “quasi res” i l’inefable), Jankélévitch va ser un entusiasta de l’obra i personalitat de Franz Liszt des de la seva primera aproximació el 1929. Al marge d’algunes complexitats historiogràfiques sobre l’origen i publicació a partir d’allò escrit pel filòsof i musicòleg francès lleugerament explicat en el pròleg, aquesta pot ésser considerada la seva aportació màxima per la reelaboració d’aspectes tractats a La rhapsodie, verve et improvisation (1955) i de Liszt et la rhapsodie. Essai sur la virtuosité (1979). En Jankélevitch sorgeix un pensament lúcid, una crítica sensible i una mirada sincera que fan de la música una vivència justificada per una reflexió original i filosòfica. Una reflexió d’humanisme tens i clarivident, servida per una prosa fluïda, amb tocs poètics legítims –per bé que desfasats- marcant un estil assagístic que, per diversos camins i maneres, ha influït a autors com Ramón Andrés i Arnoldo Liberman, per citar-ne dos del més actius els darrers anys.

El seu discurs té precisió lèxica i una condensació d’idees en un continu moviment serpentejant que tendeix a establir un joc de conceptes antitètics: simfonia-rapsòdia, estructura-organicitat, academicisme-avantguarda, diatonisme-modalisme, monolitisme-multiplicitat, universalitat-diversitat. Presenta a Liszt com exemple d’un peregrinatge vital i artístic, al cim de l’ avantguarda musical decimonònica, dibuixant un esbós fisonòmic en que els aspectes tècnics, biogràfics, estètics i contextuals ocupen un lloc sense contradicció sota dos eixos principals: allò rapsòdic i la improvisació. En la fórmula hi ha un plantejament transversal on conflueixen unes composicions amb altres a partir de l’exposició de diferents temes: la cançó de bressol, les campanes, d’allò fúnebre i allò triomfal, els himnes, el virtuosisme, les tonalitats de Fa sostingut major i Mi major, la improvisació com a concepte i el seu valor ètic, etc. Així conjuga l’anàlisi tècnic de passatges musicals a partir d’elements concrets (acords, ritme, instrumentació, etc) amb la comparació d’altres compositors influïts per Liszt (Rimsky-Korsakov, Dukas, Lyapunov, Franck, Saint.Saëns, etc) i l’esment a d’altres arts i creadors (Hugo, Balzac, Baudelaire,...).

En la vessant estètica, la metàfora substitueix a un concepte filosòfic que, tot i que hi és present, defuig el caràcter dogmàtic i sols és un eix estructural de recolzament al relat. Com va dir Adorno a la seva Teoria estètica la comprensió consisteix a interioritzar el contingut de l’obra d’art com quelcom espiritual per mitjà de la seva plena experiència”. I a tot això hi remet des d’una doble perspectiva –del detall i del conjunt- amb una voluntat d’il·luminació similar a la d’Adorno però més diluïda. En efecte, metodològicament el pensador francès és menys expositiu, sofisticat i explícit, tot i que ocasionalment recorre a tòpics descriptius propis de la música burgesa.

La paràfrasis de Jankélévitch tendeix a desmarcar-se de la cosificació schenkeriana – tot i que no sempre ho aconsegueix-, deixant al lector que jutgi si el que ell percep en Liszt hi és o no, sense perjudici d’altres possibles interpretacions. Ho presenta sota una dialèctica que el redefineix contínuament i en la que la tècnica serveix com a fonament, sense perdre l’arrel sociocultural del material amb el que treballa el compositor. En aquesta vessant, és convincent llegir associacions conegudes però suggerents com la referida al phatos de l’exili amb les revolucions i emigracions provocades pels conflictes socials i politics del segle XIX; o, com també ha escrit Dahlhaus des de l’estètica historiogràfica, la del paper de la rapsòdia enfront la simfonia i dels nacionalismes enfront dels imperis en l’esdevenir musical. Una idea derivada de la consciència lingüística dels pobles oprimits pels imperis europeus. Sens dubte, es tracta d’una referència suggestiva, vàlida i que omple un forat significatiu en la bibliografia castellana. Ho fa amb una traducció competent i una edició pulcra, de tipologia i cos de lletra llegible i en format de butxaca, però sense un índex onomàstic ni de les obres esmentades.

Albert Ferrer Flamarich