Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Ebrietas, el poder de la belleza

Classificació temàtica: Sense classificar

Ebrietas, el poder de la belleza

Íñigo Pirfano

Encuentros Ediciones, 2013 (115 pàgs.)

ISBN: 978-84-9920-140-5

Valoración: ***

Encuentro editores

Malgrat la crisi econòmica i la dràstica reducció del recolzament i finançament  públics, el sector bibliogràfic segueix actiu com ho demostren els llançaments regulars de molts segells. Un d’ells és el present assaig del filòsof i director d’orquestra Iñigo Pirfano (Bilbao, 1973) que Ediciones Encuentro ha publicat recentment. En el seu segon llibre d’ enguany, tracta quatre aspectes de la música des de l’estètica a partir dels que s’apropa a l’ontologia de l’art. Ho fa amb quatre capítols, bona redacció –quelcom que no pot dir-se de la majoria de músics amb vocació d’assagistes- i oferint-li una lectura àgil. Tot  i això, al melòman comú i poc avesat a reflexions estètiques els primers capítols l’hi semblaran abstractes. Ebrietas és una lectura recomanable com a iniciació en la matèria de la teoria de l’art i la estètica.

Es tracta d’una guia d’iniciació on el principal missatge rau en la justificació de la música com a coneixement, en la seva riquesa cultural i cultual en la societat i l’ésser humà, així com en la irrepetibilitat i compromís d’aquest. Topos com la presència llunyana, el gust o els conceptes auràtic i kitsch apareixen en el transcorre d’un assaig amb vocació divulgativa. De la síntesi d’elements es desprèn un punt d’erudició inevitable en un ventall cultural i intel·lectual que transmet l’entusiasme i la consciència de qui s’ha apropat a les lectures i conceptes de la rellevància d’Adorno, Arendt, Benjamin, Dahlhaus, Heidegger, Jankélévich o Meyer.

El discurs és substanciós, abstracte pel lector mitja però accessible, transversal i molt influït per l’idealisme alemany. Especialment per Kant en capítols com els tercer i quart. Ho reflecteix el plantejament del tercer assaig que deriva de la coneguda definició de la bellesa com a lliure joc de les facultats mentals. Per això la reivindicació d’ allò lúdic i la valoració de l’acudit com a constructo intel·lectual són dos dels focus més significatius per l’analogia amb els mecanismes d’interacció de l’art. Al quart capítol tot el desplegament argumental es justifica amb la recerca del sublim romàntic com a experiència estètica i la inspiració com a procés creatiu de l’ en si kantià –i derivats-, així com de l’inconscient i allò que s’hi vincula.

Cal reconèixer que el llibre creix en suggestió capítol a capítol. El seu tarannà presenta una respectabilitat diferent a la seva anterior aportació, Inteligencia musical (Plataforma Editorial, 2013). Qualificar-la de maduresa seria titllar-la en fals, tot i que la direcció del text sembla més clara i la seva correlació d’arguments i cites és més adient, enriquidora i està millor travada. De tal manera l’existent diversitat d’idees i perspectives d’aquestes, apareix més cohesionada sota aquest vel sense que això indueixi a plantejar un error en la relació forma i contingut de l’anterior llibre. No obstant, és cert que a Ebritas ocasionalment li manca un plus de focalització o determinació de les seves derives argumentals. Per exemple, el segon capítol hauria pogut arribar a la subjectivitat com a conclusió de i en l’obra d’art. Concretament en referir-se a un estat permanent d’interpel·lació de l’obra d’art autèntica, de com aquesta ens parla i pregunta per nosaltres.

Afirmacions problemàtiques

Els punts forts són les observacions sobre l’entusiasme -aquest do diví!-, la moral de l’art, el gust i el kitsch, alhora que altres aspectes tractats col·lateralment però llur incís pot resultar més suggestiu que la mateixa argumentació en la que s’inscriuen. Els punt fluixos són les afirmacions com l’ oposició absoluta entre Strauss i Mahler, rere la qual hi ha un prejudici elitista i de superioritat moral i musical de Mahler com a compositor i subjecte (pàg. 26-27). Un aspecte que encaixa bé en el discórrer argumental de l’espiritualitat en l’art, però que té quelcom d’injust i parcial. Una altra errada (pàgina 75) recau en l’asseveració que “només l’home és capaç de cuinar, fe una broma o donar les gracies”. Cuinar, per descomptat. El segon i tercer és discutible atès que nombrosos experiments amb primats i cetacis n’han demostrat capacitats, tot i que no desenvolupades com a sentit.

D’altra banda, sense entrar en pedanteries, en un assaig de primers de segle XXI ponderar de manera tan severa sobre termes com la veritat poètica (pàg. 54) mostra arrels una mica periclitades després d’un segle de desconstrucció d’aquesta mena d’absoluts. I més en una societat molt propera a la cultura del post-it. Com a la seva Inteligencia musical, hi ha a la reivindicació de la profunditat i de l’essencialitat de l’art en la vida, un lleuger elitisme cultural. Una posició que, amb lleus connotacions messiàniques de la figura de l’intel·lectual, semblen marginar aspectes de la cultura pop(ular). Sens dubte, es percep una indignació del autor –com artista i intel·lectual- amb la devaluació de l’art. La seva rebel·lia es canalitza amb aquests exercicis que tenen tant de realistes com d’encantador de serps. El propi autor ho suggereix al pròleg (pàgina 13) en comparar el seu assaig amb un cafè ristreto. Curt de contingut i ple d’aroma.  

El seu posicionament és molt transcendental, sobre tot quan a la pàgina 69 es planteja que “la nota definitòria de la creació artística genuïna és la seva gratuïtat: l’obra d’art és el perquè sí, el sense perquè, el que no serveix absolutament per a res”. Si l’art és experiència estètica, com a món en sí, ja és. Tot art aspira a una realitat i, en tant que l’obra d’art és, ja no serveix –en el sentit de la funció que apunta Pirfano, i menys com a funció primordial-. A més a més cau en una tautologia (al menys aparent), en al·legar que “l’art és presenta com una de les més importants vies de coneixement, com una autèntica font de revelació” i es basa en arguments referits a la bellesa redemptora (pàg. 74). No és funció, missió, legitimació de l’art al món i la vida? I precisament, això no és el que més preocupa i defensa l’autor al seu llibre?

Albert Ferrer Flamarich