Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Concerts per a arpa: Boieldieu i Parish-Alvars

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Boieldieu: Concert per a arpa i orquestra en do major

Parish-Alvars: Concert per a arpa i orquestra en sol menor Op. 81

Viotti: concert per arpa i orquestra en do menor (arranjament de l’Adagio non troppo del Concert per a violí núm. 19 en Do menor).

Marielle Nordmann, arpa. Franz Liszt Chamber Orchestra. Dir: Jean-Pierre Rampal.

Newton Records. Ref.: 8002205. 1 CD. 61:18 min.

 

Newton records

Aquest disc és impecable com a praxis musical i com a enregistrament. Per aquesta raó Newton Records, avesat al rellançament en sèries econòmiques de fons fonogràfics habitualment fora de catàleg, l’ha comercialitzat posant a l’abast dos dels concerts per a arpa i orquestra més significatius del repertori. L’equilibri sonor entre la solista i l’orquestra és exquisit i desvetlla una actuació impecable de l’arpista Marielle Nordmann. Dolçor, transparència i altres adjectius pretesament descriptius farcirien de buidor poètica la ressenya. Més enllà de l’excel·lència interpretativa, el disc també recupera una fórmula que per la seva idiosincràcia és vigent en la memòria del melòman, però no compta amb una sobreabundància d’enregistraments. Tampoc gaudeix d’excessiva programació tot i els esforços de grans figures com Nicanor Zabaleta o els actuals Emmanuel Ceysson i Xavier de Maistre. Per tant, és tracta d’una reedició amb un mínim interès patrimonial. Desafortunadament, el llibret compta amb unes breus notes carpeta que en l’incís biogràfic del compositor descuiden una contextualització i comentari musical més profund i útil a l’oient.

En aquest sentit cal recordar que el segle XVIII va ser decisiu en l’evolució de nombrosos instruments gràcies als quals paulatinament es fonamentà el llenguatge simfònic desenvolupat durant la segona meitat del segle i part del següent. Una bona mostra de la literatura sorgida a l’entorn d’aquest fenomen són els concerts per a instrument solista i orquestra, d’ entre els quals es poden destacar els d’arpa per la seva infreqüència en les programacions i el menor nombre d’aportacions. Apreciades en els salons burgesos i nobiliaris –fins i tot Maria Antonieta en tenia algunes!- com a instrument d’aficionat i de decoració, les arpes van esdevenir recurrents en l’estètica romàntica. La incorporació de pedals i la possibilitat tècnica de bascular entre tonalitats van facilitar-ne la incorporació definitiva al conjunt orquestral i, especialment, en l’òpera.

Un dels primers concerts per arpa i orquestra més reconeguts va ser el de François Adrien Boieldieu de l’any 1795 (publicat cinc anys després). El compositor francès va escriure també algunes partitures que combinaven l’arpa amb diversos instruments en una producció de cambra. D’aquesta manera obria una línea que autors com Spohr, qui les va compondre per a la seva primera esposa, Dorette Schleider, reconeguda arpista. Hereu de Grétry, coetani de Cherubini i d’ascendència italiana, el concert de Boieldieu parteix d’una escriptura pianística rococó (predomini de la línia cantable, registre greu superflu i esquemàtic) amb una estètica agradable, a voltes previsible. El discurs flueix, sense moments di bravura, allunyat d’efectes teatrals i amb un predomini del caràcter apol·lini. La textura és lleugera, transparent i els escassos tocs militars són un pretext per a reforçar uns tutti que només encadenen els solos. L’orquestra, per tant, hi té un paper secundari en un patró eminentment clàssic, tot i l’abundància de la tonalitat menor en els segon i tercer moviments, enllaçats sense solució de continuïtat.

L’altre concert, en sol menor Opus 81, recollit en el disc és un dels quatre escrits per Elias Parish-Alvars (1808-1849) que també en va fer un per a dues arpes –en re menor opus 91-. L’ influx belcantista és evident, fins al punt de suscitar comparacions amb les àries de Bellini. En particular, el segon moviment. No obstant, l’atenció cal centrar-la també cap autors com Weber, Mendelssohn i contemporanis com Field o Moscheles. La seva estètica pertany al primer romanticisme –Berlioz va batejar-lo com el Liszt de l’arpa-, s’imbueix d’un virtuosisme exigent i que va marcar una cesura en l’escriptura per a l’instrument. La textura del solista és molt rica i juga amb efectes harmònics, progressions en terceres i sisenes, escales, glissandi, llargs trinats encadenats i altres arabescs mostren una orientació més moderna i complexa sense perdre una arrel afrancesada, brillant i elegant. El deute amb l’obra de Parish-Alvars no s’ha saldat i seria urgent plantejar una integral simfònica i, en concret, dels seus concerts per a arpa.

Finalment, el més primerenc dels concerts seleccionats és el de Giovanni Battista Viotti (1755-1824). No es tracta d’una obra escrita per a l’instrument si no una adaptació del segon moviment del Concert per a piano o clavicèmbal núm. 9, que alhora és una adaptació del Concert per a violí núm. 19 escrit vora el 1788. Eren anys en què l’escriptura per a arpa no diferia significativament de la pianística, tot i l’ eminent contraposició de tècnica en l’execució. Tendresa bucòlica, ornamentació clàssica en arpegis escales, trinats i puntuals subratllats de l’orquestra configuren elements del rol solista en un compositor, deixeble de l’escola francesa de violí.

Albert Ferrer Flamarich