Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Bibliografia wagnerniana pel bicentenari (I): escrits propis.

Classificació temàtica: Òpera i sarsuela

Editorial Casimiro, Akal, Hermida Editores

Diu el tòpic que es necessitaria tota una vida per a llegir tot el que s’ha escrit per i sobre Richard Wagner. Exagerat o no, abans de la seva mort, els llibres i articles sobre el dramaturg rondaven els deu mil tal com escriu Bryan Magee a Aspectos de Wagner. En el bicentenari del seu naixement l’industria editorial ha continuat emetent nous i vells títols que, en el cas hispànic, sempre anèmic de referències, ha sorprès per l’allau de propostes aparegudes.

Tot seguit, el lector pot trobar la ressenya de la majoria d’aquestes novetats editades en llengua espanyola que, amb el risc de simplificar, estan seleccionades i dividides en diferents apartats: escrits propis, assaigs, obres de divulgació, testimonis històrics, sobre la familia Wagner i Bayreuth, miscelánea de l’ Associació Wagneriana, discografía. A aquests s’hi afegeix el suggeriment d’alguns estudis no traduïts la llista del quals només és la punta de l’ iceberg de les mancances en el mercat nacional.

Escrits propis

Wagner encapçala una llarga llista de músics que també foren escriptors actius (Berlioz, Schumann, Debussy, Schönberg, Ansermet, Boulez, ...). Els seus texts no van ser obres accidentals ja que considerava que l’artista era una conseqüència i que el seu sistema de pensament el legitimava com a creador. La seva revolució va generar una nova manera de pensar en la música, les arts escèniques i en el substrat cultural d’Occident. Les presents novetats permeten apropar de primera mà –segona, comptant el traductor- a una faceta importantísima i inseparable de la personalitat poliédrica i expansiva de Wagner. Una faceta injustament considerada i oblidada (amb poques excepcions) per el món editorial, i encara menys coneguda pels qui són familiaritzats amb la seva música. El sens fi d’assaigs i articles pendents d’una plasmació digna en castellà és un altre llast en el coneixement del Wagner teòric.

En primer lloc i en 80 pàgines i format de butxaca, l’editorial Casimiro ha recollit els articles La revolución, Arte y Revolución y El principio del comunismo (IBSN: 978.84-15715-21-4). Els tres són de 1849 i configuren una de les aportacions més importants de l’esquerra hegeliana a l’estètica. A més, són la culminació de les discussions filosòfiques de l’art del segle XIX. En ells Wagner ataca la complaença burgesa que donava el seu assentament a la civilització nascuda de la Revolució Industrial; gira la vista al passat i a la tragèdia grega; qüestiona l’art i el seu model en el vincle social i ètic; critica el cristianisme. També apareixen prefigurats l’inconscient i l’inconscient col·lectiu com a poder de masses; el que dècades més tard Panovsky anomenarà “habitus cultural” i moltes idees desenvolupades a Ópera y drama. L’edició és esquemàtica, amb una tipografia estàndard i un disseny excessivament auster, mancat d’una edició crítica i una introducció històrica. Però això és el que justifica el seu preu econòmic.

Akal, el segell més actiu en aquest bicentenari, s’ha ocupat d’Opera y drama (302 pàgines. IBSN: 978.84-460-3745-3). Ho ha fet amb la qualitat habitual (paper setinat, cobertes dures, faixa externa, grafisme impecable i abundància de notes al peu) des del rigor i la saviesa de l’especialista Ángel Fernando Mayo (1939-2003), qui ja va publicar la seva traducció de text el 1997 per a l’ Asociación Sevillana de Amigos de la Ópera i el Centro de Documentación de las Artes Escénicas depenent de la Junta de Andalucia. Aquesta és, doncs, una edició tan luxosa com referencial (i comercial) que es val de l’edició del 1883 i, per tant, de la commemorativa de la Insel Verlag de 1983.

Miguel Ángel González Barrio, un altre reconegut especialista wagnerià, situa al lector en relació a la magna obra i al Wagner assagista. Per això recorre breument per els seus escrits, especialment Arte y revolución i La obra de arte del porvenir traçant uns aclaridors i estructurats resums d’aquests assaigs i d’Ópera y drama. Una obra que, com recorda Mayo, “la seva expressió es correspon amb les intuïcions del artista, difícils d’explicar amb paraules. A més a més, els llargs períodes, els paràgrafs complexes tenen una estructura musical i transicional [...]. Un estil sonor oral”. Finalment, com homenatge a Mayo, s’hi ha inclòs el seu divulgatiu opuscle La obra de una vida al voltant de L’anell del nibelung escrit pel difunt musicògraf per el Festival de Canàries de 2001. Preferentment per a feligresos wagnerians. 

Per acabar, Hermida Editores ha publicat El judaísmo en la música (102 pàgines. IBSN: 978-84-940159-9-1) que la responsable de la traducció i edició crítica no dubta a titllar de “text infame”. La germanista i autora de diferents edicions de literatura alemanya Rosa Sala Rose s’ha servit de la segona versió, la de 1869, corregida i ampliada pel compositor. La introducció focalitza aspectes de gran interès: l’ambigu concepte d’ “enfonsament” (Untergang), els seus amics jueus i les conseqüències del pamflet. Amb tot, no matisa prou la distinció antisemita del caràcter antijueu del compositor: semites també ho són altres pobles a part del jueu. Wagner estava a favor de l’expulsió dels jueus d’Alemanya però no d’agressions. El seu antisemitisme era social i cultural, no polític.

L’estudi de Sala contrasta amb l’epíleg de Slavoj Zizek per el llibre d’Alain Badiou, Cinco ensayos sobre Wagner (Akal, 2013). Zizek contextualitza l’ antijudaisme wagnerià com un problema més general vinculat amb el nucli d’identitat ideològica alemanya. La repugnància del text no son els atacs o la seva freqüència, sinó l’absència d’arguments seriosos i la inconsistència del pocs emprats per Wagner. Tot i les referències encobertes o explícites, amb incidència a la biografia de Wagner o no, la base de la confrontació no recau en els noms propis sinó en un arquetip. L’autora tampoc justifica expressions com la carta a Angelo Neumann del 23-II-1881 on Wagner es declara “totalment aliè al actual moviment antisemita”, recollida a Cartas sobre Luis II de Baviera y Bayreuth (Pàg. 145. Fórcola Ediciones).

 

Albert Ferrer Flamarich