Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Correspondència de Pau Casals: Andreu Claret i Joaquim Pena

Classificació temàtica: Sense classificar

Pau Casals i Andreu Claret. Correspondència a l’exili.

A cura d’Anna Dalmau i d’Anna Mora.

Editorial Mediterrània. Barcelona, 2009 (110 pàgs.)

ISBN: 978-84-8334-169-8

 

Pau Casals i Joaquim pena. Passió per la música i pel país. Correspondència.

A cura d’Anna Dalmau, d’Anna Mora i de Francesc Cortès.

Editorial Mediterrània. Barcelona, 2012 (200 pàgs.)

ISBN: 978-84-9979-174-6

 

Editorial Mediterrània

La bibliografia musical en català s’està potenciant de manera punyent els darrers anys. L’esforç de petites i mitjanes empreses i el tímid suport d’unes entitats culturals que, tot i la crisi, aposten seriosament per fer país subvencionant iniciatives com la present permeten aquesta activitat. En aquest sentit, obrir els presents llibres i veure el logotip de l’ICEC –antic ICIC, Institut Català de les Indústries Culturals- és signe d’una normalitat –com a mínim en aparença- del moviment empresarial i institucional d’aquest país en matèria cultural. Una normalitat que possibilita que intel·lectuals i divulgadors autòctons puguin publicar treballs inèdits com aquests entorn a la figura de Pau Casals (1876-1973).

En els darrers anys la bibliografia sobre Casals ha recuperat relleu i s’ha ampliat amb novetats i reedicions que han contribuït a engruixir i dignificar un corpus extens i localitzable en diversos idiomes –català, castellà, anglès i francès- amb prop d’una desena de títols referencials, la majoria fora de catàleg. Per la seva publicació recent els únics localitzables –i també cridats a esdevenir un clàssic- són Pau Casals. Escrits i discursos: Pau, pau i sempre Pau en l’edició catalana de Josep Maria Figueres (Angle Edicions, 2010) i Las suites para violonchelo. En busca de Pau Casals, Bach y una obra maestra d’Erich Siblin (Turner, 2010) en castellà.

A aquests dos cal afegir-hi la reedició catalana de Joys and sorrows (1970) d’Albert E. Kahn que l’editorial Antoni Bosch va publicar el 1977 i que el 2011 va convertir com Reflexions de Pau Casals. Un rellançament, recordem-ho, que commemorava dues efemèrides. Una era el quarantè aniversari de l’estrena de l’Himne de l’ONU i l’actuació de Casals a les Nacions Unides amb la històrica referència a Catalunya com a nació anterior a la Comunitat Europea. L’altra data era el cinquantè aniversari de la segona actuació de Casals a la Casa Blanca, davant el president Kennedy –la primera fou el 15 de gener de 1904 davant el president Theodore Roosevelt-.

En el catàleg de L’Editorial Mediterrània hi trobem dues compilacions epistolars de Pau Casals que complementen la bibliografia: una amb Andreu Claret i l’altra amb Joaquim Pena. Cal recordar que els epistolaris, com subgènere literari, han estat molt apreciats històricament. En els últims anys han tornat a tenir en alta estima com a via d’acostament directe a l’autor i la seva vida privada, al mateix temps que són un reflex social i cultural.

Andreu Claret (1908-2005), membre fundador d’ERC i conegut com a “home de les neus”, va ser clau durant l’exili de Casals a Prada. Pare dels reconeguts músics Lluís i Gerard Claret, va ser assessor i secretari en l’organització de concerts benèfics i l’Associació Casals en pro dels refugiats. Les 78 cartes, postals i telegrames, datades entre 1943 i 1955 amb un afegida de 1965, reflecteixen l’amor a Catalunya i uns valors de fraternitat així com la misèria de l’exili, la tenacitat per sobreviure i com plantar cara a la dictadura i la injustícia. La compilació, publicada l’any 2009, va ser possible gràcies a la recuperació de Jordi Claret –nét d’Andreu- i a l’edició crítica d’Anna Mora i Anna Dalmau.

D’altra banda, Joaquim Pena (1873-1944) va ser un exemple de ciutadà que va engrandir Catalunya i que va demostrar una vocació filantròpica que el posicionava com l’artista al servei de la comunitat. Tanmateix que Casals, tot i fer-ho des de l’activisme d’organitzacions, des de la crítica musical i la musicografia en general. La correlació epistolar d’ambdós són la mostra d’una activitat creixent i d’un procés de normalització i europeïtzació de la vida musical catalana, tant des de posicions estètiques com socials per part de Casals i Pena. En aquest sentit cal destacar l’aportació de Francesc Cortès que estructura bona part de les dades extretes de les cartes i telegrames oferint una perspectiva del context català en una síntesi que incorpora la importància de l’associacionisme, l’arribada i influència del wagnerisme i l’opinió de l’època.  

L’edició d’ambdós llibres és utilitària, de tipografia i lletres fàcilment llegibles, escueta. Conté annexos amb seleccions de fotografies i il·lustracions; un índex alfabètic de personalitats i entitats citades; i uns perfils biogràfics dels protagonistes –especialment significatius en el cas de Claret i Pena-. En conjunt, es percep la voluntat de potenciar la bibliografia en llengua catalana per part de l’Editorial Mediterrània i d’oferir unes eines que permetin copsar a la ciutadania catalana la dimensió d’alguns dels seus més preuats referents.

 

Albert Ferrer Flamarich