Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Intel·ligència musical

Classificació temàtica: Sense classificar

Inteligencia musical

Íñigo Pirfano

Palataforma Editorial, 2013 (192 pàgs.)

ISBN: 978-84-15750-38-3

Valoració: *

 

Plataforma Editorial

Tot i la crisi econòmica i la dràstica reducció del recolzament i finançament públics, el sector bibliogràfic continua actiu com ho proven el continus llançaments de molts segells. Un d’ells és el present assaig del filòsof i director d’orquestra Iñigo Pirfano (Bilbao, 1973) que Plataforma Editorial ha publicat recentment.

Pirfano aborda temes gastats i amplament desenvolupats per l’etnomusicologia, l’estètica, la sociologia, la semiòtica, l’antropologia i la psicologia de la música i autors de la rellevància de Storr, Jankélévich, Dahlhaus, Kivy, Steinberg, Meyer o Ball. Tot això apunta un discurs dens i transversal que demostra conèixer obres importants i aproximacions a la música. No obstant, el que s’ofereix adopta un caràcter lleuger, ocasionalment capritxós, i bastant proper a un manual d’auto ajuda sobre la figura del music en el mon a partir de l’experiència de l’autor. Un aspecte que genera l’empatia mentre que les abundants i oportunes cites i referències apareixen com a nexe de legitimació del discurs. Aquest punt de sortida dóna una visió interior de la vivència del fenomen musical però amb unes derivacions de consciencia social que s’allunya de l’assaig musical. El llibre tendeix a l’ànim divulgatiu d’un Punset o als exemples d’un Santandreu però sense un estudi científic i positivista amb dades i estadístiques.

Dues afirmacions problemàtiques

Els punts forts es refereixen al director de l’orquestra (neix o es fa?) i la seva actitud i plantejaments de treball. També el vinculat al talent i al ego, igual que el de l’orquestra com a instrument complet i exemple d’ engranatge social. Els punts més fluixos cauen a sobre de les afirmacions com “Hanslick era odiat per tots els compositors” (pàgina 120) o “el qui ha provat el foie, ja no torna a apropar-se mai més a les hamburgueses industrials, al menys si pot triar” (pàgina 28). No cal dir que podem menjar hamburgueses industrials de tant en tant independentment del nostre plaer pel foie. Pirfano sembla oblidar –o no experimentar- que el foie també omple, pot ser indigest i, fins i tot, avorrir-lo si no es dosifica.

Un enunciat tan elitista com el qüestionat l’allunya de molts dels preceptes sobre els que reflexiona el llibre tot i que, es cert, hi ha músiques que ni volen, ni tenen essència artística. Hi havia infinitat d’alternatives per a referir-se a la música i les músiques com se les anomena modernament. Cal recordar les paraules de Richard Middleton en el seu Studiare la popular music de 1994, on va assenyalar que en la anomenada música lleugera del segle XX-XXI o música popular contemporània es poden identificar els valors comunicatius, rituals, eròtics i politics també utilitzats per la música culta o artística de diferent manera a través d’unes vies més intrínseques i formals. Per això, hi haurà qui consideri el llibre un exercici narcisista irrellevant en el panorama bibliogràfic. Aquesta seria una actitud intransigent que oblidaria la principal funció d’aquest títol i la seva adequació a l’editorial que l’ha publicat, el catàleg de la qual ofereix títols similar en altres camps.

L’edició

Dividit en capítols curts, està ben redactat –fet que no pot dir-se de la majoria de músics amb vocació d’assagista- i la lectura és molt àgil. L’edició és rústica amb solapes i un cos de lletra grossa i còmode. A més a més l’aplicació de recursos gràfics com els destacats a manera de titulars amb les idees principal de cada capítol resulta adequada, a l’igual que els fons grisos per localitzar les audicions. Resumint, es tracta d’una guia d’iniciació fonamentat en la justificació de la música com a coneixement, en la seva riquesa cultural i cultual en la societat i en l’esser humà, tant com la irrepetibilitat del mateix.

Albert Ferrer Flamarich