Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Més simfonisme d'Spohr

Classificació temàtica: Música simfònica i concertant

Spohr: simfonies 7 “The early and divine in human life” en Do major Op. 121 i 9 “The Seasons” en si menor Op. 143. Introduzione in Re maggiore. Festmarsch in Re major.

Orchestra della Svizzera Italiana. Howard Shelley, director.

HYPERION CDA 67802 DDD 2011 1CD 69:07 2012

Hyperion

L’explotació de l’altre simfonisme, el que no forma part del repertori però és fonamental per entendre i completar el panorama de orquestral del segle XIX, és una mina per a segells com CPO, Tudor, Naxos i Hyperion. L’ofert en aquest compacte són dues simfonies i una obertura que amplien la integral que Hyperion edita amb l’obra de Louis Spohr (1784-1859), en paral•lel a la de CPO.

Tant la Festmarch com la Introducció que la precedeix no s’aparten d’un convencionalisme menor l’interès l’audició de les quals rau ser el primer enregistrament. Les Simfonies núm. 7 i núm. 9 són obres ambicioses en la seva faceta programàtica ingènues en els preceptes i retrògrades en l’estètica. Tant que parafrasegen Haydn i al costat de les primeres de Schubert, tot i la distància temporal, aquestes són més modernes i vitals. Les dues que presenta Hyperion en aquest disc mostren la crisi de la creació simfònica després Beethoven i durant els anys dels primers romàntics que també va afectar a compositors considerats de la vella escola durant les dècades dels anys 40 i 50. La seva línia és d’arrels clarament germàniques però poc donada a l’afectació sentimental molt d’acord a l’esperit pragmàtic britànic. Una regió hospitalària amb molts compositors centreuropeus que van rebre l’encàrrec d’obres per part de societats de concerts londinenques. Són obres retrospectives, amb tècniques menys evolucionades davant els nous horitzons. Per exemple, la Setena simfonia està dividida en 3 moviments ben proporcionats que contrasten amb els sis de la Novena. Una disparitat que també es troba en la voluntat de contraposar una dimensió ètica o metafísica de l’ Opus 121 davant el topos de la natura i les estacions de la simfonia Opus 143. Un altre contrast és el joc entre dues orquestres de la Simfonia núm. 7 (un grup d’onze instruments: de vent amb viola i contrabaix exemplificant el principi diví davant d’una orquestra completa representant un principi terrenal) en una obra de preceptes quasi pre-clàssics, galants, en una línia “still” com també experimenta en l’ Obertura Opus 126 de resultats igualment conservadors per a l’època. Spohr també dedica més temps a presentar els temes que a desenvolupar-los és en el darrers minuts on s'atansa a un llenguatge més pròpiament romàntic i que justifiquen l'admiració sentida per Schumann i per Liszt que, confessadament també es va inspirar en obres com aquestes dues simfonies d 'Spohr en la gestació dels poemes simfònics. 

En conjunt són mostraris de l’academicisme romàntic, l’escola de Leipzig i d’una línia seguida per Ries i Onslow, i heretada per Goetz, Reinecke, Gouvy o Raff. La interpretació de les tres obres és molt bona en la construcció formal, l’ idiomatisme i el color. No tenen la intensitat de les versions del segell CPO però són un bon complement. El captació de so és de qualitat i les notes crítiques ofereixen un breu context històric amb un assequible anàlisi de cada obra.

Esteban Rey