Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

El piano en España

Classificació temàtica: Sense classificar

El piano en España

Ana Benavides

Bassus Ediciones. 2011 (213 pàgs.)

IBSN: 978-84-938270-2-1

Bassus Ediciones

Mentre la musicologia espanyola i l’aprofundiment de la realitat creativa contemporània s’acostumen a limitar als centres de rellevància –sovint dominats per conservatoris, centres d’estudis superiors o teatres-, hi ha petites iniciatives que dinamitzen aquest coneixement. Un exemple és la present contribució de l’editorial Bassus entorn a l’arrelament del piano a Espanya. Presentat amb un docte pròleg i l’inherent desplegament de cultura característic d’Andrés Ruiz Tarazona, es tracta d’una obra de consulta clarament pedagògica confeccionada per Ana Benavides. L’autora, especialista en el corpus pianístic espanyol del segle XIX, és coneguda per l’edició crítica de nombroses partitures pianístiques que ha enregistrat obtenint, a més, alguns premis.

El llibre està configurat com un catàleg i aporta informació variada, orientadora sobre la matèria però no pretén ser una historiografia estricta ni una referència. El seu perfil correspon al d’un esbós complet i divulgatiu, al d’una font germinal de la que partiran anàlisis més conspicus. Per això planteja breus aproximacions al context històric dels segles XVIII i XIX, els primers constructors, els espais de difusió (cafès, salons, ateneus, liceus i conservatoris, ben delimitats en la seves característiques com nuclis de trobada social). Hi ha també dades sobre l’edició i la premsa musical, dos canals de difusió que van ser clau. I és que una comesa d’aquestes característiques es fa indissociable del mercat, les innovacions tècniques i una visió sociològica de la matèria.

Finalment hi ha un arbre genealògic de la successió professor-alumne des del segle XVIII fins a Alícia de Larrocha; i un extens capítol dedicat a compositors espanyols amb obra pianística que es presenten ordenats segons l’any de naixement. Benavides hi presenta des dels pre-clàssics com Scarlatti, Soler i Albero; als clàssics com Ledesma i els romàntics, alguns tant significatius com Masarnau, del Adalid, Tintorer, Pujol, Inzenga, Power, Tragó i Malats. Albéniz, Granados, Falla i Turina els ubica en un apartat individual. S’hi enyoren, però, Emilio Serrano, Germán Álvarez-Beibdeger i Olallo Morales. També caldria corregir la persistència en un error com és la invenció de la trobada entre Albéniz i Liszt (pàgina 140).

L’edició és elaborada i atractiva: paper setinat i gruixut i estèticament defuig l’aparença de llibre de text. La lletra és gran (excepte en les notes al peu de pàgina) i juga amb el color verd per a les cites en una voluntat il•lustrativa reforçada per nombrosos retrats, fragments de partitura, cartells, fotografies i un llarg etcètera que amenitzen tant la lectura com la consulta. En resum, es pot dr que és un

Albert Ferrer Flamarich