Novetats

Cerca de novetats

 

Enquesta

Falla: veu i piano

Classificació temàtica: Recital vocal i lied

Falla: integral per a veu i piano.

Montserrat Torruella, mezzosoprano. Manuel García Morante, piano.

LA MA DE GUIDO LMG 2037 DDD 1CD 41:48 1999

La mà de Guido

El segell català La mà de Guido va ser un dels pioners en la recuperació del patrimoni hispànic quan les activitats discogràfica i musicològica a Espanya no gaudien de la intensitat i operativitat actuals. Un exemple és aquest enregistrament que tot i ser “antic” encara és un dels pocs exemples del mercat amb l’obra per a veu i piano de Manuel de Falla (1976-1946). Es tracta d’un enregistrament efectuat els dies 1 i 2 d’octubre de l’any 1999 d’un corpus poc destacat dins el catàleg del compositor gadità. 

Totes son composicions escrites a l’entorn del 1900, altres com les Trois chansons (1909-1910) daten de la seva estada a París i les darreres com les Siete canciones populares españolas pertanyen a 1914-15. A més, aquesta és l’única obra que compta amb un ventall d’enregistraments ample tant en la versió pianística com l’orquestral o la guitarrística. De la resta de cançons quasi no hi ha referències: la més coneguda és la de Maria Orán i Miguel Zanetti per a EMI, avui difícilment localitzable. En el cas las Siete canciones populares españolas cal citar l’antològica de Victoria de los Ángeles amb Gonzalo Soriano (EMI). En comparació amb aquesta, l’aportació de la mezzosoprano Montserrat Torruella i del pianista Manuel García Morante és molt discreta. García Morante dibuixa matisos amb sentit del color i recolza l’eficàcia de la mezzosoprano respirant amb ella i marcant les pautes rítmiques. Notis com en la riquesa de l’acompanyament a Les colombes de les afrancesades i lleument debussyanes Trois chansons, però no n’hi ha prou per recrear la vitalitat i l’idiomatisme de les peces. Montserrat Torruella no parteix d’una emissió pulcre i còmoda. Ocasionalment és calant i amb un instrument no ben timbrat tot i que robust i amb facilitat en la zona mitja-aguda. Manca “gracejo”, major intenció en l’expressivitat i en el joc dels reguladors i altres elements agògics. La progressió lenta i gens espontània de la Seguidilla murciana de las Siete canciones populares españolas. Tampoc s’accentua la diferència entre la part de la Mare i la Filla en simulacre de diàleg de Preludios, cançó basada en un text d’Antonio Trueba. Cal destacar ¡Dios mío, qué solos se quedan los muertos! (1900) sobre text de Gustavo Adolfo Bécquer que imita les campanes i juga amb dissonàncies en un estil que es un premonició del Mompou primerenc. 

En resum, es tracta d’un disc més valuós pel testimoni del repertori que per la recreació artística. A més la captació del so sembla posar un pèl allunyada del piano. L’edició, en la clàssica línia del segell sabadellenc, es complementa amb unes orientatives notes de Víctor Estapé.

Albert Ferrer Flamarich